Pensar per pensar

Dit i fet

2011-10-18T12:42:00.000-07:00

001

Tard o d'hora, tot el que jo tinc ara serà d’ algú altre.

Espero que tracti bé les meves coses.

No m'agraden les sorpreses.

He viatjat a través de la ciutat

2011-07-17T14:13:00.001-07:00

He viatjat a través de la ciutat i he arribat a un lloc estrany

on les paraules tenien un significat que no acabava de encaixar

en les coordenades del meu localitzador d’idees.

He acceptat les normes que he donat per bones.

He assentit amb el cap quan m’han cridat pel meu nom.

He llegit els noms i he apuntat els nombres.

Llavors he parlat.

He provat de llegir vocalitzant les paraules

que m’havien dictat amb veu alta i clara.

He mirat al cel i he vist força núvols.

He mirat endavant i he vist formes i colors.

He explicat a tothom el que veia i no creia.

Quan he volgut adonar-me, ja era massa tard.

Una ma amiga m’ha fet arribar

sis bitllets arrugats amb la cara d’un gargot

de nas llarg i olleres de pasta.

Em fan nosa, em cremen a la butxaca

quan , a través de la ciutat

torno cap a casa.

Pressa

2011-02-06T03:36:00.000-08:00

Sempre tenia molta pressa. Sempre arribava tard. Tenia moltes coses a fer, i volia arribar a fer-les totes. No tenia temps ni de dormir. De tant en tant algú li deia: “Descansa una mica, que un també ha de descansar!”. Ell sempre contestava: “Ja tindré temps de descansar, ja... El dia del Judici!”.

Va arribar el dia del judici, i va arribar tard. S’havia adormit.

175 - Tota la veritat

2010-05-03T11:28:00.001-07:00

Tota la veritat. Res més que la veritat.

Cap a on vols anar? Ara s’encreuen els camins.

El cor et diu ... que en penses?

Has de ser sincer. Tota la veritat.

Tres camins, Tres, amb la tornada.

Si el pensament més llarg arriba a l’horitzó

retornen, com a onades dels sentiments més curts.

Pedra i ploma, camí i parada.

Sents el que penses? Entens el que dius?

Dos camins, ma esquerra, ma dreta.

Cap dels dos et portarà on tu vols anar.

Malgrat això, la nit fosca creix darrera teu.

Després de tot tornar no és una tria,

ets obligat a mirar endavant,

allò que es tan fàcil de dir

i tan difícil de fer.

No hi ha pedres que marquin el camí.

Cap senyal no t’ajudarà. Només l’horitzó

i la “y” grega de les tres alternatives.

Ni un arbre, ni una planta que t’indiqui

si cap a una o un altre banda la Natura és més amable.

El cel és buit, ni tan sols el vol d’un ocell

et pot suggerir si hi ha aigua o menjar a prop, o més lluny.

Tampoc no n’hi ha vent que bufi i que t’empenyi

Ni núvols que amenacin pluja aquí o allà.

Mentrestant, la foscor t’empaita pel darrera.

No, no pots tornar per on has vingut.

Aixeca el cap, mira cap endavant.

Allò que es tan fàcil de dir

i tan difícil de fer.

III

Tota la veritat. Et pots enganyar.

Ajupir-te a terra i tancar els ulls. No voler veure ni la foscor que t’empaita,

ni els camins que t’esperen.

Pots somiar en móns fantàstics on hi ha menjar i beure gratis,

on la vida és fàcil i el dolor no existeix.

Estàs cansat, i amb molt de gust t’estiraries a terra,

i dormiries, potser només una estona.

Però això seria no dir tota la veritat.

Seria dir mentides, i dir-te les a tu mateix.

No tens temps per fer becaines.

Ja descansaràs quan arribis a on has d’arribar.

T’has d’afanyar.

Cada vegada es fa més fosc darrera teu.

Pensa. Decideix. Segueix endavant.

Allò que es tan fàcil de dir

i tan difícil de fer.

Has decidit tirar per l’esquerra. Camines amb energia.

No ha estat una decisió fàcil.

Però quina decisió ho es, de fàcil?

No ha estat una decisió política.

No hi havia cap ideologia en joc.

Ha estat l’atzar.

El camí aviat s’il·lumina,

la vegetació creix per tot arreu.

Cases llunyanes, pagesos treballant,

on hi havia desert i pedres

ara hi ha vida.

Què hagués passat si hagués anat per l’altre banda?

Potser el sol també hagués sortit?

Potser hauria arribat al mateix poble?

Tal vegada només era qüestió de decidir-se,

allò que es tan fàcil de dir

i tan difícil de fer.

174 – El detectiu “no humà”

2010-05-03T11:27:00.001-07:00

Ho admeto : qui escriu ni que sigui quatre paraules una darrera l’altre, ni que sigui en un moment de feblesa, te tendència a creure’s sempre en possessió de la veritat. I si no ben bé de la veritat, se sent en possessió d’unes raons tan poderoses que poden justificar una manera de veure el món, tota una línia d’acció. L’ acció, per cert, és un concepte absolutament contrari al fet de l’escriptura. Qui perd el temps escrivint te poc per actuar.

Qui escriu és gairebé sempre pretensiós. És tan difícil expressar els sentiments, les idees, els pensaments més íntims sense semblar vanitós. Vagi per endavant: no us penseu que em sento capacitat per donar consells a ningú.

Qui escriu s’equivoca sempre. Sempre hi han detalls que queden fora de l’historia. Una història és únicament una visió determinada d’uns fets. La veritat absoluta no existeix . Això que esteu sentint és només un programa musical. No hi doneu més voltes.

Qui escriu ni que sigui quatre mots en filera, expressa les obvietats més grans com si fes el descobriment de la sopa d’all. Per ser interessant, és a dir, per fer interessar pel que expliques a qui llegeix, cal vestir la narració amb les vestidures adequades. El primer que s’ha de fer és donar un aire de misteri al relat. Sempre van bé unes quantes explicacions contradictòries al començament de l’historia. Però no masses. El més important és que el que llegeix se senti identificat, ni que sigui remotament, amb el protagonista. Si el punt de vista de la narració és subjectiu hi ha d’haver una connexió entre qui explica i qui escolta. Desprès, els fets s’aniran desenvolupant amb més o menys acord , concedint el lector que és possible o impossible, però si la connexió principal existeix, el relat serà interessant.

III

El protagonista de la nostra historia pot ser humà, animal, vegetal o , fins i tot, tot a la vegada. Pot ser una muntanya, un dinosaure, un arbre o un vaixell de paper. En qualsevol cas, indefectiblement, sigui el que sigui, l’humanitzarem. Aquesta és una qualitat, i un defecte alhora, es, en definitiva una característica de l’ésser humà : humanitzem tot el que es posa al nostre abast. La saviesa popular, les faules no eren més que relats que humanitzaven les bèsties. La mateixa bíblia humanitza, per començar, una serp. Per que àngels i diables no deixen de ser homes, en aquest cas una mena de super-homes. Siguin el que siguin , son , com a mínim , humanòides.

La cultura Pop, la cultura popular del segle XX i del que portem de segle XXI, no deixa d’humanitzar animals i objectes. Només cal fer una mirada als “dibuixos animats”, és a dir, al cinema d’animació , des dels clàssics de Walt Disney a l’actual Pixar, passant per la família Simpson i Grommit & Wallace. Som humans, però un dels trets característics dels humans és que volem que tot sigui fet a imatge i semblança de l’home.

El protagonista ideal d’una historia que volgués ser absolutament nova, hauria de ser algú que no fos, ni remotament, ni humà, ni d’aquest planeta, potser ni tan sols d’aquest univers. Això si que seria nou! Un personatge d’aquestes característiques a les mans d’un bon escriptor , aportaria punts de vista innovadors, originals, fos qui fos el tipus d’ historia.

Per exemple, a mi em sembla molt engrescadora la idea de el que avui en dia es coneix com a “un thriller” protagonitzat per un ésser “no humà”. Imagineu-vos ho: un assassinat misteriós, cap pista sobre qui ha estat el culpable del mateix, no hi ha ningú que sàpiga treure l’entrellat de tot plegat, i, de cop i volta, apareix algú que sap veure més enllà dels fets, amb una efectivitat irrefutable, la d’algú que està per sobre de complexes i limitacions “humanes”.

Com hauria de ser, però, aquest investigador “no humà”?

Per poder ser qualificat de “no humà”, el protagonista de la nostra historia no podria tenir, com nosaltres, cos, com a mínim tal i com coneixem els cossos a data d’avui. El que és segur és que no podria tenir les següents característiques humanes: mans, braços, peus cames, cap , boca, orelles, ulls, òrgans sexuals, ni tampoc, en principi, sistema nerviós, ni per tant, cervell.

Ah! Ara arribem al punt fonamental de la qüestió. El nostre investigador “no humà” hauria de ser un descerebrat ?

Com es pot ser un ésser viu intel·ligent, i no tenir cervell? L’escriptor, ja ho he dit abans, que escrivís aquesta historia havia de ser bo, molt bo!

Us animo a imaginar com seria el detectiu “no humà”. Si teniu cap idea , ja ho sabeu, rondadenit@sants3radio.cat.

173- Obrim les finestres

2010-05-03T11:26:00.000-07:00

Obrim les finestres, obrim les persianes,

que entri la llum del dia a totes les estances!

Que s’ompli de sol el territori fosc

que ens oculta les vistes de les valls profundes

i ens nega la visió dels camps que hi ha tant a prop, que de tant a prop com son,

no els podem veure!

Fora cortines, avall! Fora cortinatges, deixeu-los anar!

Amb persianes i tanques, amb cortines i baldes , fustes i porticons,

farem la foguera que il·lumini els patis, tancats tant de temps!

“Veniu!” – cridarem - “S’ acabat la fosca!

Des d’avui mateix, ja no hi ha finestres tancades, totes son obertes!”

Serà una gran festa, una gran revetlla.

Una gran festa de finestres obertes.

Obrim les portes del jardí, deixem que la natura entri a casa nostra.

Obrim el nostre jardí, si és que hi ha jardí d’algú.

És la llum d’aquest sol de primavera,

la que ens il·luminarà a les tristes hores de la pluja de tardor.

Que es ventili tota la casa! Que corri el vent pels passadissos!

Que es renovi l’aire de les cuines, de les dutxes i banyeres!

Hem d’obrir totes les portes i finestres.

No ha de quedar ni un racó fosc a la casa.

És la llum d’aquest sol de primavera, la que ens ha de fer veure més clar.

Llum! Claredat! I és aquesta brisa lleu la que llevarà totes les teranyines

que encara resten amagades als racons , aquests foscos pensaments

que no ens deixen sortir al jardí de casa nostre,

al nostre jardí, si és que hi ha jardí d’algú.

III

Obriu les portes! Que entri el sol!

No podem perdre aquest preciós temps que ens ha estat donat.

Ja dormirem quan toqui, ja vindrà la foscor a picar totes les portes!

Mentrestant, obrim-les, les portes, obrim portes i finestres, sense cap por!

Es que hi ha a dins de casa nostra cap cosa valuosa que ens puguin prendre?

Es pot comprar o vendre el sentiment?

Algú ens pot arrabassar els nostres records?

Obrim, doncs, de bat a bat totes les portes,

aixequem baldes i barreres, fem inútils els panys.

Tota precaució és supèrflua, davant d’aquest sol de primavera,

tresor a les tristes hores de pluja de tardor.

No hi ha res a amagar, no tenim més joies ni més or

que el que es du al cor.

I això no hi ha lladre al mon que ens ho pugui treure.

Obrim les portes! Que entri el sol!

Darrera les portes, mirant pel forat, encara resten les darreres recances.

Les darreres pors, les reserves , la moral catòlica, apostòlica i romana.

Ens trobem amb els vells fantasmes, els pecats originals

i la mare de totes les desgràcies: la superstició.

Mirem cap a fora, i veiem el jardí.

Ens està cridant, “Veniu!”, i la seva cara és la cara alegre de la vida.

I els nostres esperits foscos diuen “No pot ser bo! Segur que es pecat!”

No en feu cas! Obriu les portes! Obriu les finestres!

La Natura sempre diu la veritat!

No hi ha res més real , més autèntic, que aquest sol de primavera,

un sol que triomfarà amb el seu record a les tristes hores de la pluja de tardor.

Aixequeu les persianes! Fora cortines, herència dels besavis!

Que la llum del sol i l’aire de les muntanyes

ens tregui les teranyines del cos i de l’ànima !

L’home no és Deu. Hi ha homes que s’han pensat que eren com deus,

com deus petits, com deus mesquins; un deu no pot ser mesquí.

Ara bé, l’Home és l’Home.

L’Home ha nascut de la terra, però és hora de que l’Home

neixi de si mateix. És per això que hem d’obrir les portes.

Hem d’obrir les portes i les finestres.

Hem de vèncer les barreres, les primeres, les que ens posem nosaltres mateixos.

Per que l’Home neixi hem de sortir de nosaltres mateixos.

Hem de decidir que al jardí si està bé.

Hem de decidir que al jardí hi ha un lloc per a tothom

Hem d’obrir portes i finestres , i sortir al nostre jardí,

si és que hi ha jardí d’algú.

Sortir i gaudir d’aquest impressionant sol de primavera.

El record d’aquest sol de primavera

ens il·luminarà i escalfarà

durant els vespres, llargs, interminables , de la pluja de tardor.

171- Darrera l’ombra.

2010-05-03T11:25:00.002-07:00

Darrera l’ombra hi una altre ombra. Darrera la paraula hi ha una idea.

L’ombra de la paraula enfosqueix les formes.

I darrera l’ombra s’alça un paraigües.

Si s’obre el paraigües, s’omple la forma

d’una nova vida, d’una nova ombra.

Si s’obre l’ombra, la llum s’apaga.

Venen les fosques, les tristes ombres

que amaguen les formes de les nostres ombres.

Però les ombres fosques dels nous paraigües

no deixen que ens mullin les fosques formes.

Darrera l’ombra de la fosca escala hi ha un ull enorme

que ens acompanya, mentre pugem graons

de pedres rares que tenen foscos el cos i l’ànima.

Darrera l’ombra que al portal s’amaga

hi ha cent mil sospirs que ens desconcerten,

tenen el do de dir-nos les coses que d’altres s’entesten en amagar-nos.

Darrera l’ombra que hi a l’escala

hi ha alguna cosa que no se dir-te.

Potser es tan fràgil i tan sensible

que no més pot viure

darrera l’ombra.

III

Darrera l’ombra que hi a la casa hi ha un verd intens que omple les cambres.

Es un verd antic, de pintura vella, d’aquella de les fotos en blanc i negre.

Darrera l’ombra d’aquella casa hi ha fotos tristes, ben emmarcades.

Fotos d’ombres que s’arrepleguen en caixes fosques

que també s’amaguen darrera l’ombra.

Els sorolls antics i les paraules d’ara

no es deixen sentir, perquè hi ha a l’ambient

com un matalàs espès, com un cotó d’aire

que transforma els sons en bombolles sordes.

Darrera l’ombra que et rep a la porta

no diries mai que pots amagar

l’esperança buida d’un dia llunyà.

Darrera l’ombra que hi a aquella estança

es pot ensumar el que ja no s’espera.

Darrera l’ombra dels mobles corcats, hi ha esperits amables,

però sense cap congruència.

La fusta gastada s’esquerda mirant-la.

Els calaixos cansats no aguanten ni el buit.

Hi ha panys esquerdats , hi ha pols i hi ha desànim

a l’aire viciat darrera les ombres.

Si piquem els dits en aquella cambra

les verdes parets ens retornen, àvides,

un ressò brutal que ens colpeja l’ànima.

Un buit sepulcral s’amaga a les fosques

Darrera del llit, darrera de l’ombra.

Darrera l’ombra que s’amaga al llit hi ha figures llargues de porcellana.

Son gats i gossos que s’amanyaguen en una escena que m’atabala.

Darrera l’ombra que allà s’amaga es fonen segles de vides i ànimes.

Hi ha vànoves negres , també daurades, que com a virtut,

semblen mostrar-nos escenes d’èpoques avui llunyanes,

però que als nostres dies poden llegir-se

amb interès, per que ens parlen sempre

darrera l’ombra de la experiència.

Darrera l’ombra que pertot ens envolta

Trobarem, sens dubte la bona senda.

El futur, incert, que ens neguiteja,

S’amaga, doncs darrera l’ombra.

170- Encara sort.

2010-05-03T11:25:00.001-07:00

La vida et sorprèn sempre.

Quan més segur ets de que la rutina et portarà pel mateix camí

un dia rera un altre,

De cop i volta, la batzegada.

No la veus venir, no saps per on ha vingut.

El cas és que , quan ho vols saber, ja t’ha colpejat la sorpresa.

Gairebé sempre, sorpresa dolenta.

Una punxada et travessa. És la consciència de que el teu destí

t’ha enxampat, i això ja no t’ho pots treure de sobre.

Molt de tant en tant, un cop recuperes la posició,

descobreixes que encara has tingut bona sort.

Els optimistes diuen que tot canvi és positiu,

que l’adversitat ens fa ser mes forts,

i així avança el món,

convertint l’infortuni en un grapat d’esperances.

Quan ho hem perdut tot, quan ens hem gastat fins l’últim cèntim,

quan hem reservat totes les energies, i així encara,

ens falta l’alè per encarar la propera pujada,

quan busquem entre els racons de cos i ànima

un bri d’energia que ens permeti continuar caminant,

quan tenim la certesa de que se’ns acaba el temps,

de que se’ns acaben les forces, de que el final es proper,

de que només un miracle ens pot salvar,

és llavors quan necessites la sorpresa de trobar un bitllet petit

a la volta de la butxaca, un tros de pa al fons de la bossa,

un pensament que et faci retrobar les forces perdudes.

De vegades la sorpresa és que, després de haver perdut tot,

després d’estar absolutament buit de cos i ànima,

encara trobes les forces que et calen

per arribar al cim.

III

La sort regeix el mon. La sort governa el mon.

Tot és qüestió de sort. Ni el resultat d’un partit de futbol,

ni les negociacions dels caps d’estat,

ni els càlculs de beneficis de la banca,

ni les previsions dels científics,

no hi ha res en el mon que s’escapi de la influència de l’atzar.

Bona sort! Diem a tothom que ens vol escoltar.

La vida és sort, bona o dolenta.

Bona o dolenta, la fem nosaltres.

La vida, la sort, no entén de moral.

Que ens caigui un piano a sobre des de les altures,

o que ens trobem un bitllet de cent al terra,

és igual de bo o de dolent.

La fortuna no es perversa ni misericordiosa.

No és que les casualitats existeixin.

És que tot al mon és casualitat.

Néixer a un país ric, o néixer a l’Àfrica.

Néixer al desert, o néixer a una ciutat d’Europa.

Estar predestinat per uns gens sans o per una malaltia terrible.

Tenir uns pares educats, intransigents, repressius, abusadors.

Tenir amics, rebre influències.

Llegir un llibre que cau a les teves mans.

Escoltar cert tipus de música.

Ser sensible o insensible a la bellesa.

Tot és atzar, tot és sorpresa.

Surts cada dia al carrer, i penses en el que t’ha fet tal com ets.

Hi ha qui creu que s’ha fet a sí mateix.

No hem de demostrar que s’equivoca.

Si ell és feliç pensant així,

no som ningú per dur-li la contrària.

Ningú no és fa a sí mateix.

Tots som fets de la mateixa matèria:

Tots som fets d’atzar.

Tot està relacionat amb l’atzar.

No ens podem escapar d’aquesta ruleta de la vida.

Però tampoc podem quedar-nos asseguts a la vorera,

somrient sense fer res,

esperant que ens arribi la sort.

La sort s’ha de buscar. La fortuna t’enxamparà

si la busques.

Si la busques, potser la trobaràs o no la trobaràs.

Si no la busques, no la trobaràs.

No cal obsessionar-se, però.

No més cal mirar la vida amb optimisme.

Sent realista, sense dramatitzar.

Els moments amargs de la vida s’han d’enfrontar amb dignitat,

passar el dol, treure’n les conseqüències, i mirar endavant.

Llevat d’això, la vida continua.

Hem d’estar atents:

o be vindrà la sort,

o be serem capaços d’adonar-nos

de la sort que ja tenim.

Encara sort de la sort!

169 – La llum

2010-05-03T11:23:00.000-07:00

No sé on soc. No em puc moure.

De cop i volta he estat conscient d’alguna cosa semblant a un corrent d’aire.

Potser ha estat només un canvi subtil de la temperatura.

O de la claror. O de la foscor.

No puc obrir els ulls. Les parpelles em pesen com si fossin de plom.

O com si fossin pedres. No pedretes, pedrots.

Ara ho sé: no ha estat un canvi de temperatura.

Ha estat la ma d’algú que m´ ha tocat el braç.

El contacte d’algú que m’ agafa la ma.

Ara puc obrir lentament els ulls.

Els he obert del tot. Però no m’hi veig.

No hi veig res ni ningú. Tot es claror, d’un blanc infinit.

I és ara quan recordo aquella blancor, aquella llum prodigiosa.

Una punxada em travessa el cor. No puc aguantar la claror.

Em tapo els ulls i crido.

Crido sense poder fer-hi res per evitar-ho.

Crido, però no sento res. De la meva gola no surt cap soroll.

De mica en mica, com les onades a la platja, comencen a arribar els sons al meu cervell.

Soroll que va creixent, veus humanes.

Son gemecs, plors, crits. És gent que pateix.

Ara començo a comprendre. Hi ha passat alguna cosa terrible.

Recordo el cel blau i la gent estirada a la gespa.

De cop i volta la llum, instantània i infinita, esborrant-ho tot.

Després de la llum ha vingut el silenci. Un silenci que només ha durat un instant.

I després del silenci, el foc.

Un foc monstruós, un veritable infern.

Un foc que t’arrenca la pell.

I un só espantós, un so que t’esquerda els timpans.

Tot al mateix temps, infern de foc i de tro, tot, en un segon que sembla etern.

III

Aquest lloc... Soc a un lloc on hi ha molt de moviment.

Entren i surten persones, van d’una a un altre banda.

Quan passen, em recorden els llençols estesos al terrat de casa,

quan era petit. No son llençols. Son bates blanques que corren

d’una a un altre banda. És clar! Soc a un hospital.

La gent que crida, que gemega, que es queixa, son malalts.

Cada vegada distingeixo millor els colors.

Ara el blanc es taca de vermell.

Hi ha vermell per tot arreu. Hi ha sang per tot arreu.

I torno a recordar.

Després de la llum infinita, va venir l’instant de silenci,

i després, el soroll horrorós.

Tot seguit, es va estendre el vermell per tot arreu, insuportable., insofrible,

que se’m ficava pels ulls, i m’arribava al cervell.

I després... no res.

I molt, molt després, aquest despertar.

Recordo. Si , ara és ben clar el lloc i el moment.

El moment : Un dia de festa, un dels primers dia de primavera,

quan, després del llarg hivern, arriba un dia assolellat, i tothom aprofita i surt.

Surten les famílies, surten els jubilats, surten els solitaris,

i ocupen places, carrers i parcs.

Surten al sol, a escalfar-se, a glorificar la vida que reneix,

a oblidar quaresmes i gelades.

Algú innominable decideix, per uns motius evidentment incomprensibles,

que la millor manera de servir la seva causa és portant la mort,

en forma d’explosiu, a tota aquella gent innocent.

Quin monstre pot amagar una bomba entre la multitud

que celebra la vida?

Quina mena de tros de carn sense sensibilitat pot pensar que te dret

a decidir quan viu i quan mor ningú?

Jo hi era.

És clar, jo hi era allà, amb tota aquella gent, al parc.

Si no fos així, ara no seria al llit, a aquest hospital.

No puc moure’m. Potser les meves ferides no em deixen moure.

No sento cap dolor. Provo d’aixecar una ma.

Aixeco els dits, però hi alguna cosa que no em deixa aixecar el braç.

Tot d’una, comprenc.

Estic lligat. Estic lligat al llit d’un hospital.

Ara vaig comprenent. Em veig a mi mateix, caminant , molt a poc a poc,

cap al parc, aquell matí radiant amb la primavera esclatant.

Miro al meu voltant, i veig criatures que juguen, pares i fills que corren,

mares que bressolen fills, joves i grans que prenen el sol,

a la gespa o als bancs, o a prop de fonts i d’estanys.

Jo continuo caminant, buscant el lloc on hi hagi més gent.

Duc una maleteta que, mesurat en quilos, no pesa gaire.

Per a mi, però, es una carrega insuportable.

168 – Fugir cap el sud.

2010-03-07T11:17:00.000-08:00

I
Imagineu dos sense sostre, dos vagabunds, una matinada freda d’hivern, sota un pont, a ciutat. Asseguts a sengles pedres, s’escalfen les mans i poca cosa més amb una petita foguera que han encès amb fustes velles, papers i el que bonament han trobat pels voltants.
Aquesta és l’escena que veig, amagat darrera d’una porta de cotxe trinxada,
resta del desguàs d’algun robatori abandonada a aquell descampat .
I que faig jo allà? Que fa un membre respectat de la comunitat
a aquelles hores, i a aquell lloc inhòspit? M’afluixo la corbata i guaito els dos homes amb els seus parracs llardosos, amb els seu tetra-brik de vi fastigós, amb les barbes polloses i aquesta pudor que se’t fica pel nas i va a petar directament a l’estómac.
Potser soc allà per que he begut unes quantes copes més del que puc suportar sense perdre els estreps. Potser hi soc per que no pogut dir-li a la meva dona, el que potser havia d’haver-li dit feia molts anys, que la meva vida es un fàstic. Que m’avorreix fins a la repulsió la meva feina de vice-president executiu, el meu despatx, els clients i, sobre tot, el molt honorable president general de la companyia i , per més “Inri”, sogre. Però no li he dit. L’he deixada a casa, dormint.
II
Potser soc allà, en una fosca matinada, amagat darrera la porta trinxada d’un cotxe, a aquell descampat, per que molts matins arribava al meu fastuós despatx a la planta vint i cinc de la torre insígnia de la companyia, i mirava per la finestra cap a avall, al carrer. Un vertigen estrany em recorria llavors l’espinada. De cop i volta, no podia deixar de pensar en l’idea d’obrir la finestra i saltar al vuit. De volar, lliure. De deixar enrera aquell ensopiment existencial.
Però no ho feia, és clar. Em quedava davant de la finestra, paralitzat, mirant al carrer, veient els cotxes i persones com si fossin de joguina, petitets, com si fos l’Orson Welles a “El tercer home”. A diferència d’ell, però, jo no pensava a esclafar-les com si fossin formigues per treure’n diners, jo pensava que potser era preferible saltar i esclafar-me contra el terra, que continuar amb aquell vuit a l’estómac. Cada matí el sentia quan em mirava al mirall del lavabo. No veia res. Jo sabia que era allà, però no més veia el buit, com si fos un vampir.
Les hores es succeïen, interminables i clóniques al meu despatx. Informe rera informe. Taules de Excel que s’anaven acumulant. Percentatges, increments, descensos i fileres i fileres de nombres que no s’acabaven mai. Quadrar, aquesta era l’obsessió. Evitar els desquadraments. No tenia cap sentit. Al començament, m’ho prenia amb optimisme. Provava de veure dibuixos, escenes, històries que s’amagaven darrera aquells nombres. Però aviat vaig comprendre que darrera els nombres, només hi ha més nombres.

III
La feina aviat va esdevenir per mi una tortura. Una condemna a galeres. A més, la gent amb la que m’havia de relacionar era repugnant. Les poques persones a les que podia anomenar companys de feina, van desaparèixer progressivament. A alguns els van despatxar. A d’altres, com la meva secretària personal, les van promocionar. Després, no es va considerar necessari que tingués cap secretària. Potser per que la meva feina era realment inútil.
Cada vegada més sol, tractava de que les hores passessin el més ràpidament que fos possible. Resava per no haver de trobar-me amb el meu sogre, el president. Quan el tenia al davant, no sabia que dir-li. Em parlava de xifres, d’informes , de beneficis. Jo li seguia la veta, inventant-me les respostes. Ell sospitava. Ja feia temps que sospitava, potser des del primer dia.
La confirmació de que el senyor president, el meu sogre, sospitava alguna cosa, em va arribar quan un dia vaig tornar de la feina una mica més aviat del normal, empès pel meu vertigen existencial. Vaig obrir la porta de casa, i allà eren tots dos, pare i filla, mirant-me amb estupor. Era evident que la meva entrada va interrompre una conversa. Una conversa que, estic ben segur, tractava sobre mi.
Els somriures forçats, la falsa dissimulació, no van fer sinó corroborar que tant la meva dona com el meu sogre en portaven una de cap. I era alguna cosa que m’afectaria de ple.

IV
Els fets es van precipitar. A partir d’aquell moment, jo em sentia sempre observat. Em van posar una camera de vigilància al despatx. Els operaris que la van instal·lar em van explicar que la companyia havia signat un nou contracte de seguretat interna. De tota manera, jo no vaig veure cap camera més que no fos la meva.
La meva dona havia canviat. Em mirava d’una manera diferent. A més, ara era molt més amable amb mi. Mai no gosava discutir. Això em treia de polleguera. Per posar-la a prova, la vaig escridassar varies vegades. No s’immutava. Al cap d’un temps, vaig comprendre : em tenia por.
Les visites de cortesia per part de la família es van multiplicar. No feia gaire temps, no volien saber-ne res de mi. Ara, cada dos per tres es presentaven a casa cosins, tiets i amigues de l’ànima, dels que jo desconeixia la existència. Tot allò no feia sinó irritar-me més i més.
Tot plegat ha culminat aquesta nit . Quan he arribat de l’oficina, he enxampat la meva dona amb uns papers a les mans. Pensant-se que jo no m’adonava, ella ha marxat, corrent cap a la nostra habitació, i allà ha amagat els papers. Per que els amagava?. Per que jo no havia de veure’ls. Estaven relacionats amb mi, d’alguna manera.

V
Per tal de descobrir de que es tractava tot plegat, m’he vist obligat a fer una cosa de la que no estic gens orgullós. Durant el transcurs de la vetllada, he hagut d’ emborratxar la meva dona. Després de sopar m’he fet el distés, he estat fins i tot amable, simpàtic. Quan vull, puc ésser molt convincent. He obert una ampolla de brandi, i amb l’ajut d’un quants somnífers abocats a la seva copa, l’he deixat fora de combat.
Amb camp lliure, he desballestat literalment els mobles de la nostra habitació, fins que he trobat els maleïts papers. Les meves sospites estaven fonamentades. Es tractava dels documents d’un bufet d’advocats per tramitar la meva incapacitat per malaltia mental. Em volien tancar a un manicomi!
No ho podia permetre. He sortit corrents en plena nit, i no he parat de córrer fins que he trobat aquest descampat, i aquests dos rodamóns. Amagat darrera aquesta porta de cotxe trinxat, espero el moment per afegir-me al grup, beure a galet del tetra-brik infecte, i udolar a la lluna com fan ells. Sé que aquest descampat és punt de reunió dels vagabunds que viatgen cap al sud, camuflats a vagons de trens de càrrega. Aviat seré feliç.

167 – El riu

2010-03-07T11:13:00.000-08:00

I

Quan mirem el riu ens mirem a nosaltres.
Mirem cap el riu, i no podem deixar de fer-ho.
El riu ens vol parlar : escoltem-lo.
Quan mirem com flueix l’aigua, d’on surt tota vida
ens demanem d’on vàrem sortir nosaltres,
de quines aigües vàrem emergir,
de quin corrent misteriós, submarí, recargolat,
va sortir l’energia necessària, per fer triomfar la vida sobre la mort.
Ens imaginem els llots del fons de la llera,
fang creador. El riu ens parla de la nostra vida,
ens parla d’una existència sempre miop, sempre abissal, sempre abismal,
ens quedem enganxats al fons del riu, amb la visió enterbolida,
no veient a un pam del nas.
Com aquells monstruosos peixos dels antics llibres d’animals estranys,
així veiem el nostre cos reflectit a les aigües del riu, quan, abocats al pont,
tenim amb la impressió de que el riu sap més de nosaltres
que nosaltres mateixos.

II

El riu del que us parlo, el meu riu,
es presenta davant meu en un dia amb núvols.
És un riu força ample, costa de ser travessat
ja sigui pel pont de la carretera vella,
ja sigui pel pont de ferro, on uns quants vianants
arrosseguen pertinences, o estris per vendre al mercat,
vigilats estretament per les fosques aigües.
Jo me’l miro des de el pont de pedres negres
que un any va esmicolar un temporal.
A una banda, els turons amb nom de Sant.
A l’altre, la incipient ciutat.
Autopistes, carreteres, edificació sense solta ni volta,
han canviat molt el riu. Però el riu continua sent el riu.
Continua sent un senyal de que a la vida no tot es pot organitzar.
De que no tot es pot urbanitzar.
De que la Natura no entén de calendaris electorals.

III

El riu ha canviat molt. Tots canviem. El riu ens canvia.
El meu riu està vorejat per fileres d’arbres, no gaires.
Hi ha un punt, però, en que els arbres formen una mena de petit bosc.
Fa anys, per mi allò era la selva.
Aquell era el punt de trobada dels diumenges,
era l’escapada dels dies de col·legi,
era el contacte amb la Natura salvatge.
Ara se’m presenta com un lloc màgic, em parla de mi mateix,
m’explica que jo no només estic fet de carn i ossos.
Em diu que el que es desitja, el que s’espera,
el que un mateix confia en que un dia o un altre arribarà,
es pot trobar entre aquells quatre arbres sense fulles,
maltractats pel creixement de carreteres, avingudes, autopistes.
Allà el riu encara canta, encara se senten les granotes.
Allà per sempre hi haurà una tarda d’estiu a l’ombra dels quatre arbres
sense cap preocupació, com no sigui
saber que hi haurà aquest vespre per sopar.

IV

Miro el riu i el riu em mira a mi.
Avui el riu està magnífic, ha plogut força, i baixa en plenitud de forma,
alimentat per aquestes aigües de tot arreu, de muntanyes llunyanes,
de rierols afluents, de fonts i de brolladors que s’amaguen en recòndites valls.
Avui te cent mil ulls el riu.
Cap el nord, el riu es confon per corbes i meandres, amb els turons distants.
Cap el Sud, el cel gris d’aquesta matinada es fon amb les aigües que miren cap el mar.
Fa por aquesta foscor que es reflexa quan passa sota el pont;
fa por i atreu al mateix temps.
Es diria que el riu vol imposar el respecte que li devem.
Es diria que el riu em vol dir alguna cosa, a mi en concret.
Intento esbrinar algun mot entre els rumors del riu, mentre m’agafo fort a la barana.

V

El riu ens torna el que li donem. En aquest dia de núvols i de vent,
el riu respon les meves preguntes. Aguantant-me el barret, cordant-me la jaqueta
avanço pel pont en direcció a l’altre riba. Remolins de plata apareixen i s’esfumen
a la superfície de les aigües. Em costa caminar contra la força de l’aire desfermada.
Mentre veig passar algun paraigua errant,
les llambordes del pont llueixen amb els fars dels cotxes.
Em dirà el riu el que m’espera a l’altre banda? Arribaré sa i estalvi?
Miro les onades, i la pluja comença a caure.
El riu sembla revifar amb milers i milers de gotes que s’estavellen
al llom immens del corrent d’aigua.
Com un cos, s’eleva el nivell, i gairebé arriba al pont.
Camino més de pressa, corro, i la pluja es fa més forta i mes densa.
Ara sento l’udol del vent, barrejat amb la remor de les aigües ...
Sembla que tot plegat m’empaita.
Em dirà el riu el que m’espera a l’altre banda? Arribaré sa i estalvi?

166 – Sense sostre

2010-03-07T11:10:00.000-08:00

I

Com molts dies que s’assemblen a un altre dia, i a un altre , i encara a un altre...
camino per un carrer, mes aviat , per una avinguda.
El tramvia passa pel meu costat. Giro el cap, i encara puc distingir el somriure
d’una noia que em diu adéu des de la finestreta.
Fa sol i el cel és blau. Què més puc demanar?
Les meves sabates noves no em fan mal. Miro amunt, dalt dels edificis.
Centenars de finestres insinuen oficines amb llum de fluorescent.
Infeliços! Amb camisa arromangada i corbata fluixa,
aquells pobres desgraciats que es cremen la vista
davant de les pantalles dels ordinadors, ni tant sols s’imaginen
que es pot caminar sense destí fix, sense saber cap on vas,
sense fórmules de càlcul, sense tipus d’interès.
Això sí, amb les butxaques buides i una gana que es va fent sentir.

II

Jo camino com sempre, un peu davant del altre.
Per cada dues passes, sento que passen quatre d’una gent aliena,
que ni em mira, i si em mira és per sentir-se alegre
de no caminar tan a poc a poc com jo.
Camino amb molta precisió. M’ho puc permetre.
Tinc tant de temps per endavant com la resta.
Concretament, el temps que m’ha tocat viure.
Cedeixo el pas, naturalment. Tothom te dret a administrar les seves passes.
No suporto, però, que ningú m’empenyi. L’Avinguda és gran, és força ampla.
Entre les dues fileres d’arbres, hi ha prou espai per a tothom.
Ara bé, si teniu pressa, us recomano el tramvia.
A ràpid, silenciós i net, no el guanya ningú.
Jo, per la meva banda, continuaré caminant.
No hi ha finestreta que pugui encabir aquest cel blau.

III

No sé què dinaré, ni si dinaré , ni si soparé.
En aquest moment , això no importa.
No , de debò, aquest soroll de la meva panxa no és res
comparat amb la simfonia de nervis enganxats als budells
pel fet de fer el que fas només per que et diuen
que s’ha de fer així i no aixà.
He trencat les cadenes, ni que sigui en aquesta dimensió,
la dimensió de l’Avinguda amb dues fileres d’arbres.

Descobreixo un territori, un terreny encara verge.
A la meva ciutat original allò seria una plaça.
Aquí, és un lloc de llibertat; hi ha jardineres que fan de frontera
entre la Natura salvatge d’unes herbes, escadusseres, si, però intactes,
alienes a les ordenances municipals, i la ciutat pròpiament dita.
Uns petits bancs de pedra serveixen per a descansar, per a meditar,
per a ser conscients de la pròpia consciència.

IV

Aprofito doncs, per descansar una mica. El mur de pedra d’un parc limita la plaça.
A l’altre banda, l’Avinguda. Coexisteixen pacíficament els veïns, l’Avinguda
i aquesta plaça on creien lliurement les herbes, les males herbes
i unes floretes inconsistents però valuoses a l’hora.
Un home d’aspecte pacífic menja un entrepà i beu una cervesa.
Me’l quedo mirant plàcidament, i em saluda. Assenyala l’entrepà.
Jo aixeco una mà, i nego. Però ell insisteix.
Aviat compartim l’entrepà. Te gust de sardina. Dues queixalades i un glop de cervesa.
Amb això n’hi ha prou per continuar el camí.
Li agraeixo i ell somriu i segueix amb el seu àpat.
Aquell racó entre els edificis imponents, gairebé soviètics,
m’acompanyarà en el record. Però he de fer via.
Per la vorera, direcció a l’est, entre les dues fileres d’arbres ,
arribo a una mena d’encants.

V

Es una cafeteria, però han muntat una mena de mercat del llibre d’ocasió.
Allà hi pots trobar tota mena de temes. Això sí, el llibre més modern te vint anys.
També pots seure a l’interior, a unes cadires evidentment reciclades,
i prendre cafè per un euro. Jo, que no disposo ni d’aquesta mòdica quantitat
he de acontentar-me mirant pels vidres, passejant entre els improvisats expositors,
fullejant llibres que tracten de temes que no m’interessen,
però que em fascinen igualment. Llibres escrits en idiomes estranys,
com a mínim per a mi. Veig la meva imatge reflectida a les cristalleres.
Aquest soc jo? Tinc tot l’aspecte d’un sense-sostre, d’un vagabund.
Penso que ja està, la feina està feta. Això és el que volia.
No dependre de res ni de ningú.
No tenir cap. No dur corbata.
No tenir on dormir.
Acceptar un entrepà d’un desconegut.
Penso que ara ja soc feliç.

155 – Segut a la vorera

2010-03-07T11:06:00.000-08:00

I

M’assec davant d’una casa que no és meva,
envoltat d’estris, de mobles vells, de cartrons.
Tinc al meu costat les meves obres completes.
Quatre fulls bruts, dos estripats i uns quants de vergonya,
vergonya aliena de pensar que encara soc qui va escriure allò,
i ho escriuria tal dia com avui amb les mateixes paraules.
Reflexionant sobre el que és bo i sobre el que no ho és
m’he concedit , com Napoleó, jo mateix la corona.
El més fotut de tot és que ningú no m’escolta
en aquest carrer buit i perdut en els meus somnis.
Segut a la vorera dibuixo al terra amb una branqueta bruta
el nom del lloc que no arribaré a veure mai.

II

Assegut a la vorera, davant de l’edifici gris d’obra vista
veig que algú ha baixat al carrer tot d’objectes coneguts.
M’ha semblat reconèixer la vella rentadora
que rentava la roba antiga ballant al ritme de arcaics vinils.
Aquest L-P’s ara omplen unes caixes que també tinc darrera meu.
Hi ha, per tota la vorera, escampades, peces de roba que feia anys que no trobava.
Pantalons de pana, jaquetes de cuir, camises de colls impossibles,
estampats d’esgarrifança, i , curosament apilats en un racó,
tres-cents quaranta quatre mitjons desaparellats.
Hi ha també , a un armariet petit, una bona colla d’ampolles d’aigua de colònia.
Encara que son buides, m’arriba la seva flaire, la olor d’uns altres temps.
Jo m’ho miro tot amb aire displicent.
Una brisa suau em rebrega la llarga cabellera.

III

Evidentment, per la cara que faig, pel que penso, estic desconcertat.
No sé que espero assegut al davant d’una casa que no és la meva,
envoltat d’estris que em son familiars, però que son coses que gairebé no recordava.
Malgrat el ventet, no tinc fred ni tinc calor.
Els núvols que passen molt de pressa pel cel no em portaran pluja.
No se senten cotxes ni gaire soroll.
I els pocs vianants que passen pel carrer, caminen sense mirar, ni dir res,
per l’altre vorera. Els homes duen barret i vestit fosc,
i les dones, vestits estampats, cabells llargs i arrissats, i taló alt.
Aquesta uniformitat no em diu res.
Sembla ben bé que som als anys cinquanta.
Torno a escriure amb la branca al polsegós terra.
Ara el que em surt és la paraula “carbó”.

IV

A l’ambient hi ha un aire que recorda la tardor.
Les fulles que van caient, des d’un parc proper, hi posen les notes del seu vals trist.
Jo se que estic perdent, o bé el temps , o bé un tren.
Tanmateix, no puc aixecar el cul de la vorera, com si el tingués adherit
amb el mateix engrut amb que enganxava de petit els cromos
a l’àlbum “El porqué de las cosas”, una cola de color groc
que administràvem amb una brotxa de pintor.
Uns quants d’aquells àlbums també reposen al fons d’una de les capses
que m’envolten, a la vorera, com si fos un desnonat;
i potser si que ho soc, un sense sostre sobtat, desposseït de casa seva,
tal vegada el banc, a la fi, ha executat la hipoteca.
No, això no pot ser. Un banc no m’hauria enviat aquí,
a aquest carrer buit i perdut en els meus somnis.

V

Tinc la impressió de que hi ha alguna cosa important que se m’escapa.
No sé si es que hauria d’aixecar-me i sortir corrents,
o que acabo d’arribar esbufegant, i ara reposo.
Que, qui, com, quan he arribat o m’han arribat?
De quin forat he sortit com si fons un conill tafaner,
o a quin forat he d’entrar, arrossegant-me com un talp.
En qualsevol cas, no em puc moure. En certa manera, soc feliç
perquè soc com un ou damunt de la paret i no goso caure.
Estic somiant i al mateix temps estic adormit.
Assegut damunt de la vorera davant d’una casa que no és meva.
Qui ha portat fins aquí totes aquestes andròmines?
Tinc la clara sensació de que hi ha algun detall que no acabo de comprendre
mentre els minuts van passant, i no sé si al final sabré que em passa
o m’adormiré somiant que ja ho se tot.

154 – Ni fred ni calor

2010-02-14T07:20:00.000-08:00

Els il·lustres desconeguts es troben als carrers, als ascensors, a les cantonades. Son veïns de tota la vida. Una discreta salutació acompanya les seves trobades. Poca cosa més. Ara bé, si s’han de dir més de una o dues paraules, tots sabem de què anirà la conversa : a l’hivern, “fa molt de fred”, a l’estiu “quina calor!”, a la primavera “quin temps més variable!” i a la tardor “sembla que sigui estiu!”.

Sembla ser que la meteorologia eventual i recreativa, només és dona per les nostres terres.
Podríem dir que és un fet diferencial, no català, sinó més aviat peninsular.
O potser del sud d’Europa. Al Nord la gent no parla del temps.

Parlar del temps a un ascensor amb un veí amb el que només et saludes de tant en tant, es considera una manca de consideració, una invasió de l’espai personal.

A aquesta societat de la massificació on vivim, fa l’efecte de que les persones passen per la vida sense sentir ni fred ni calor.No parlo ni del fred ni de la calor meteorològiques,
sinó de una reacció de calfred, o de sufocació davant de la vida.
Passen les estacions, passen els anys, i el fred de l’hivern es fa menys suportable.

La calor ens angoixa a l’estiu, però de la mateixa manera que els tomàquets, i la fruita , i el pa, i tot plegat que es pugui menjar no te el mateix gust i aroma del que menjàvem fa anys, també sabem que ni els estius son estius, ni els hiverns son hiverns, que som nosaltres els que hem canviat, i la pell es fa més prima, i no aguantem com abans la fredor dels matins del gener, ni la calda de les tardes d’agost.

III

Diuen que “el temps” és un dels espais més vistos a la televisió. És natural.
Volem estar ben informats, per quedar bé a les converses amb els il·lustres desconeguts.
Amb una bona informació, podem respondre amb eficàcia a aquells que ens diuen, per exemple “Sembla que fa sol”.
Negant amb contundència amb el cap, podrem argumentar: “Venen pluges”.
I davant de la cara d’incredulitat del nostre il·lustre desconegut, podem rematar:
“Ve una pertorbació del Nord d’Europa. Les baixes pressions, és el que tenen”
Entre veïns d’escala, per exemple, el fred o la calor son una bona excusa per no parlar del soroll que fa aquell veí, o de les olors que surten del pis d’aquell altre, o de les obres que ha fet el de més enllà, o de tantes i tantes coses de les que val més no parlar si no és absolutament necessari.

Fa més de trenta anys que sentim a parlar de l’escalfament global. Ara bé, a cap de aquestes converses d’ascensor ningú (o gairebé ningú) no parla de l’efecte hivernacle, ni de la pluja àcida, ni del desglaç dels pols.
Hi ha un acord tàcit, una regla ni escrita ni manifestada, de que cadascú ha d’enfilar el camí de casa sense parlar amb el veí, com no sigui de determinats temes, buits de contingut.
“Que cadascú es preocupi de casa seva, que prou feina en té!”
Aquesta és la màxima dels règims totalitaris.
Que les converses entre les persones es limitin als esports, en temps remots, als braus, ara substituïts per la premsa i la televisió del cor, i sempre, a parlar del temps, de si fa fred o calor. Aquesta es la premissa dels estats feixistes, estiguin o no, disfressats de democràcia.

V

Als poderosos, als que regeixen els destins de la gent normal, els interessa que el fred i el calor no ens deixin pensar, que el fred ens congeli el cervell i que la calor ens el fregeixi.
Per tal de que no pensem, si.
Però el que és pitjor : per tal de que no ens comuniquem.
La meva proposta és clara. Proposo no parlar mai més del temps als ascensors.
S’han de buscar nous temes de conversa. Això si, de conversa auténtica.
Per exemple : Qué podem fer per que l’escala, el carrer, el barri, la ciutat, el Pais, el continent , el món... sigui un lloc millor, més habitable, més humà...?
És tracta de tenir una conversa informal, no es questió de treure conclussions trascendentals,
ni de fer reunions inacabables, ni de obligar a ningú a fer res.

És tracta de ser conscients de que el mon no canviarà per la cara,

de que inclús un modest veí, un il·lustre desconegut, pot donar el seu pubnt de vista, aportar idees, manifestar-se , en definitiva com a ésser humà que és ,i no com un robot que parla

del fred a l’hivern i de la calor a l’estiu.

153 – L’intercanvi

2010-01-26T00:42:00.000-08:00

I

A l’historia de l’ humanitat hi ha una activitat que s’ha donat
a totes les èpoques, i a totes les civilitzacions : l’intercanvi.
Pel que es veu, ben aviat els primers homes es van adonar de que,
si hi algú tenia alguna cosa que algú altre volgués posseir,
el entre cometes, “propietari” no la cediria per les bones.
No hi havia un altre opció que ser més fort que l’altre.
És així com es van crear les primeres “armes”.
En principi, les armes eren els propis cossos,
els propis punys i els propis peus, tan dels defensors com dels atacants
de la propietat privada.
Després pals, bastons, pedres.
Finalment, llances, ganivets, espases.
Hi havia cap alternativa a la guerra?
L’alternativa era l’intercanvi.
Com ens va ensenyar Kubrick, els primers simis barallant-se per una bassa d’aigua
van posar les bases de l’economia capitalista.

II

Tu em dones i jo et dono. Jo compro, tu vens.
Tot es pot comprar i vendre?
Jo et faig un petó, tu em fas una carícia.
Jo et desitjo bona sort, tu em somrius.
Si jo et respecto, tu que em dones a canvi?
Realment hem d’esperar alguna cosa a canvi de cada acció?
Estem permanentment en venda? No ens prostituïm contínuament?
Esperar compensació per tot el que fem a la vida
ens aboca, sense remei, a una actitud ferotge, salvatge, de depredador,
davant de la resta de l’ humanitat.
Sortim al mon , directament, a veure que podem treure de qui passa pal nostre costat.
Qui es relaciona d’aquesta manera amb les persones
es comporta com el lleó quan surt a caçar.
O com el gos rabiós que amb la seva mossegada
vol que tothom tregui escuma per la boca, com ell.

III

Si no volem entrar en aquest joc d’intercanvi,
si no ens volem vendre l’ànima a cada moment, segurament hi haurà qui ens digui
que som beneits, que som idiotes, que no es pot anar amb el ciri a la mà,
que aquest mon és una selva, que se’ns cruspiran de seguida.
Això és el més difícil. Trobar l’equilibri. No podem ser ni babaus,
ni anar per la vida amb la destral a la mà.
Existeix una humanitat bel·ligerant que espera per treure-li els budells
a qualsevol ingenu.
Existeix una Natura que ens pot arrabassar fins i tot la vida
a la que ens descuidem .
Però, és justament per tot això, que nosaltres no hem de caure en aquest joc macabre.
No per que al mon hi hagin guerres i violència hem de sortir de casa
amb la metralladora.
Això sí, amb l’armilla antibales .
IV

Tots som “canvistes”. Intercanviem “cromos”, ja siguin diners en efectiu,
hores de feina, serveis, o bens materials.
Tanmateix , el que ens fa sentir millor, el que ens fa en definitiva, humans,
és el que fem a canvi de no res.
El que fem “per amor a l’art”. El que fem de franc.
Sembla que hi ha una necessitat ineludible d’intercanvi. És un fet de que tothom
considera el més lògic que si ha una partida hi hagi una contrapartida.
Si tu no hi penses d’aquesta manera, ets un imbècil.
És justament aquesta necessitat d’intercanvi el que fa que hi hagi qui pensi
que val la pena fer servir la violència o l’engany
per ser més llest que la resta.
Les “normes d’intercanvi” porten a dins l’embrió de la seva pròpia corrupció.

V

El millor que podem intercanviar son les idees.
Idees per canviar el mon. L’home, amb el seu cervell, té la capacitat per transcendir
el mon de la selva, el mon de la bassa d’aigua,
on els més forts estomaquen els febles i els obliguen a morir de set.
I no es tracta de canviar – d’intercanviar – músculs per cervells, és a dir,
no ha de dominar el mes intel·ligent al més justet d’enteniment .
Hem d’intercanviar els termes. El mon ha de ser igual de just per tothom.
Abandonem els lleons a la seva pròpia sort, que es matin a la seva jungla.
Intercanviem la jungla pel mon del respecte.
Prou d’intercanvis interessats. Prou d’esprémer els febles.
Intercanviem les idees, intercanviem el mon.

152 – Tornar a casa

2010-01-26T00:39:00.002-08:00

I

Hi ha dies en que sembla que tot es recargola ,
en que la cosa mes simple esdevé un obstacle infranquejable,
dies d’ampolles ja no mig buides, si no buides del tot,
sense cares amables, dies sense consol ni consell,
on tot costa, on res no és fàcil, dies de futur incert.
Es en moments com aquests que pensem :
“Que maco seria deixar-ho tot ara mateix, i tornar a casa!”
Però a quina casa? No pensem en casa nostra, el pis on vivim actualment.
Pensem en una tornada a una llar que no es la nostra.
A la llar primigènia, a una llar que no és real.
I, per un moment, els problemes desapareixen,
per que la simple possibilitat d’una sortida, d’una escapatòria,
dona un respir al presoner, tot i que la seva condemna
sigui a cadena perpètua.

II

...si és que hi ha casa d’algú, ens deia en Sisa, ens ho deia i ens ho diu encara.
Aquesta casa meva que és casa vostra també és aquesta llar mítica
on sempre volem tornar. Per mi seria una casa oberta, una casa blanca, prop del mar.
Seria sempre estiu, i podríem trobar-nos , i parlar , i jugar,
totes les persones estimades, les que hi son i les que ja no hi son.
A aquesta casa no hi hauria rellotges, per que no caldrien,
no hi hauria fam ni set ni malaltia, ni preocupació.
Els dies passarien tranquil·lament, fent el que cadascú volgués i l’omplís més.
El futur seria el present, i el passat també.
Ningú no seria més que ningú a aquesta casa meva,
ningú no seria menys que ningú,
per que a casa meva no caldrien diners.

III

Tornar a casa és tornar a les llargues dutxes amb aigua calenta,
a les sopes, brous, a les escudelles de l’hivern,
es tornar a mirar per la finestra com plou,
per que no has anat a escola, i estàs una mica refredat,
i no cal fer el valent, que després passa el que passa.
Tornar a casa és tornar a veure com passen les hores
sense que l’importi a ningú si és tard o és d’hora.
Dibuixar amb bolígrafs de colors, amb la taula del menjador fent d’escriptori.
Tornar a casa és tornar a estirar-se damunt de les catifes gruixudes
i tornar a enfilar-se damunt d’un tamboret
per veure que hi al prestatge de dalt de tot.
Es jeure al llit, ben tapadet, i, des d’allà, veure per la finestra
com es fa fosc poc a poc, i com, poc a poc, es van il·luminant les finestres dels veïns.

IV

Quan la tempesta ha passat, i mentre no arriba la següent,
hi ha moments en que podem pensar.
Son estranys moments en que ni la pressa ni el rellotge ni les obligacions,
poden evitar que mirem enrera i endavant a l’hora,
qüestionant-nos si val la pena patir tant, si cal amoïnar-se per tantes banalitats.
És llavors quan pensem en tornar a casa, tornar a casa de debò,
a aquella llar que sabem que ens espera,
sense la qual aquest mon seria horrible i desesperant.
Fins l’home més escèptic en te una, de casa a la que tornar,
encara que no ho reconegui ni tant sols quan es troba sol, davant del mirall.
I cada matí, mentre s’afaita, pensa en que, un dia o un altre,
haurà de fer l’equipatge, no més el que sigui absolutament imprescindible,
i prendre aquell vaixell que recorda d’un vell llibre, quan era un nen, a l’escola,
camí de casa.

V

Vivim cada dia amb la preocupació de fer bé la nostra feina,
de acomplir els terminis establerts,
d’arribar a l’hora a les cites,
d’aprofitar el temps.
Però hi ha un moment o un altre en que ens agradaria tornar a casa.
Tothom té a dins una casa a la que voldria tornar.
Es tracta d’una casa etèria, conceptual, és un sentiment.
Cadascú pot posar-li un nom diferent, cadascú pot dir-ho d’una o d’un altra manera.
Hi haurà algú per qui potser casa seva, la casa on tornar, és un lloc, i no un edifici,
o per qui sigui un moment concret que no pot esborrar de la seva memòria.
Però cal tenir un Innisfree al que tornar,
una casa, una llar, una edat, un dia.
Per que el pressent és , de vegades, massa amarg,
i per fer el futur necessitem un model.

151- Temps robat

2010-01-26T00:39:00.001-08:00

I
Vaig corrent d’una a un altre banda de la casa
mirant per tot arreu, buscant pels racons,
provo d’esgarrapar bocins de temps,
per si de cas algun dia vaig amagar-los
per quan els trobés a faltar.

Qui em veiés ben bé creuria que soc boig!
De vegades jo també ho crec, no us penseu.
Però no tinc temps per pensar que per buscar el temps
he de semblar més boig que, posem,
qui perd el temps sense pensar en res.

És per això que, de tant en tant,
el no tenir temps m’obliga a robar-lo,
com aquell que per no tenir ni pa ni llet
d’alguna manera bé ha d’alimentar-se.
robar pa per no morir-se de gana
és el mateix que robar temps
per no morir-se de angoixa.

II

Els minuts van passant, primer , lentament.
De cop i volta, però, semblen accelerar-se .
Mires el rellotge i el que tu pensaves que eren tres
ara resulta que son trenta-quatre .
Quan et sents lliure, el temps passa volant.
Quan fas el que et penses que has de fer,
el cronòmetre es revoluciona.
El temps es converteix, llavors, en un metall preciós.
Per que hem de vendre tan barats
els moments que per nosaltres son tan preuats?
Vuit hores a tant l’hora, a tant el minut, a tan el segon.
Com els diamants s’escolen entre els dits dels traficants
se m’escolen els minuts, diamants valuosos,
i els venc per quatre duros a la nòmina mensual.

III

Màquina del temps, túnel del temps, ens agradar imaginar
la manera d’acabar amb la tirania d’aquest ritme demencial,
d’aquesta roda sense misericòrdia, que no s’atura,
no hi ha manera de barrar els engranatges d’aquest rellotge monumental
que mou el mon, que fa que ens aixequem del llit al matí,
que ens impulsa a agafar el metro, que ens marca l’entrada a la feina,
aquesta maquinaria digna d’un plató expressionista :
“Això no hi ha qui ho pari!”
Jo he de trobar temps, ni que sigui robant-lo;
no, no el robaré a un altre ésser necessitat, com jo , de temps per viure.
El robaré a qui trafica amb el temps de les vides,
li robaré temps a qui me’l paga a tant la peça,
i el ven quatre vegades més car.

IV

No voldria robar-li temps a la son, però ho faig.
No voldria robar-li temps als que més estimo, però ho faig.
Qui em pot regalar una mica de temps?
Corro pels carrers , ensumant la meva presa.
No puc robar-li temps a ningú, no més a mi mateix.
Vaig corrent d’una a un altre banda de casa meva,
Busco als prestatges, als calaixos, a sota el sofà,
provo d’esgarrapar instants que no existeixen,
que potser van existir, que ja van passar,
minuts, hores, segons, dies, que s’escolen entre els dits,
que em venen a dir que soc més gran, més vell,
i que, com el cocodril del capità garfi,
em persegueix una bèstia amb un rellotge, o un calendari,
que em diu que no puc robar més temps,
i que el que vol és fotre’m queixalada.

150 – La Cattedrale dei sventurati.

2010-01-26T00:34:00.000-08:00

I
Una avorrida tarda de pluja, a mitjans dels anys vuitanta, decidit a aprofitar una hora perduda vaig visitar una exposició gratuïta d’un pintor que no coneixia. Es tractava d’un italià que havia viscut a començaments del segle XX a Barcelona, un tal Claudio Burrichia. Contra totes les tendències de la seva època, Burrichia s’havia entestat en desenvolupar una mena de barreja de post-impressionisme i un surrealisme molt peculiar. Els seus quadres, però, no em van impressionar , d’entrada.
La pluja, i el fet de que la exposició fos de franc, havia atret a una gran quantitat de públic a la mostra. La majoria, gent maleducada, cridanera i acompanyada de tota classe de canalla emprenyadora. En alguns casos, l’accés a fer tant sols una ullada als quadres de l’italià , es feia molt difícil. Si a això afegim el poc interès de la majoria dels quadres, i que jo pensava més en la cita que tindria després que en les pintures, es fàcil de comprendre que jo no trigués a buscar la sortida, malgrat la pluja.
Ja havia recollit el meu paraigües, i em disposava a sortir, quan una tela, de grans dimensions, em va cridar l’atenció.

II
Vaig tornar a desar el paraigües al seu lloc, i em vaig acostar al quadre. Feia uns tres metres d’alçada per dos i mig d’amplada. El motiu era una vista del barri de gràcia, pel que semblava , durant una lluminosa tarda d’estiu. Aquella pintura no tenia res a veure amb tota la resta de l’exposició, era brillant la barreja d’estils i el tractament de la llum i del color, que em van captivar de seguida. Pel que fa al públic assistent, el quadre en qüestió no interessava a ningú. El vaig poder admirar amb deteniment i amb tota tranquil·litat.
Burrichia havia escollit una vista aèria, molt probablement algun terrat del barri de Gràcia. Reconeixia molt bé molts dels edificis, ja que jo havia viscut la meva infància i adolescència al barri. Aquells terrats havien format part dels escenaris dels meus jocs i dels meus amics d’infantesa.
Al bell mig de la tela hi destacava la façana d’una església, il·luminada pels raigs d’un sol que no es veu, però que s’intuïa, a punt d’amagar-se a l’occident. Era un temple magnífic, amb un campanar imponent. Sobresortia entre els terrats humils del barri, presidint, molt probablement, una plaça.
No més havia un problema. A Gràcia no existeix cap església com aquella.

III
Que té d’especial que un pintor s’inventi una església i la pinti? Res en absolut. A mi, però , em cridava l’atenció que Burrichia hagués estat tan meticulós en reproduir els terrats d’ altres edificis, façanes i teulades, que jo havia reconegut amb tanta facilitat, i d’altra banda es tragués aquell magnífic temple del no res, i que tot plegat encaixés amb aquella naturalitat : les cases, els carrers, la llum, l’ església, l’aire...
El títol del quadre, no podia ser més explícit : “Barcelona, barri de Gràcia . Oli sobre tela. (1903-1904) Encàrrec de Luca Bonanima”.
A la documentació facilitada per l’organització de l’exposició no hi havia cap referència especial a l’obra en qüestió. Només un petit text acompanyava al títol: “Visió del barri de Gràcia amb el peculiar estil de Burrichia”.
Amb allò, jo no en tenia prou. Havia de saber més. Con que a aquella època no hi havia encara Internet, el més semblant al Google era un amic meu, de nom Eduard, que posseïa la base de dades més potent de la que jo podia disposar : el seu cervell i la seva llibreria, que es trobava al carrer Mallorca. La llibreria de l’Eduard , ja no existeix (com tantes coses!), però cada vegada que passo pel davant del vell local, ara tancat, tinc un record pel meu amic.

IV
Vaig fer una visita al meu amic Eduard. S’havia llicenciat en Història de l’Art, però la seva saviesa li venia, sobre tot, d’haver-se passat la vida augmentant la seva immensa col·lecció de llibres. A més de tota mena de tractats, mètodes i catàlegs d’art de totes les èpoques, era posseïdor d’una modesta pinacoteca.
Li vaig parlar de Burrichia. D’entrada, no el coneixia . Al esmentar-li, però, el nom de Luca Bonanima, que va ser qui va encarregar el quadre, va dir que li sonava molt aquell nom. L’agafava enfeinat, per que esperava la visita de no se quin col·leccionista alemany, però em va prometre que investigaria una mica, i que quan tingués alguna cosa, em faria un truc.
Pocs dies després, l’Eduard em trucava per dir-me que no havia trobat cap documentació ni sobre Burrichia, ni sobre “Barcelona, barri de Gràcia” ni sobre Luca Bonanima. “Documents, cap ni un. Ara bé, tinc una cosa millor !” – em va dir.
Ens vàrem citar aquella mateixa tarda a una Residència de gent gran de la part alta de la ciutat. Un cop allà, l’Eduard, amb l’ajut d’un dels empleats de la Residència, em va conduir fins a una de les sales de visita. Era una habitació enorme, amb una terrassa amb vistes al parc que hi havia al davant. L’Eduard em va acompanyar fins un vellet que reposava plàcidament a un butacó, al fons de la sala. Quan vam arribar al seu costat, l’Eduard li va fer senyal de que no s’aixequés, i em va dir: “Et pressento el senyor Claudio Burrichia”

V
Evidentment, l’home que seia davant meu no era el pintor italià autor de “Barcelona, barri de Gràcia”, sinó el seu fill. L’Eduard em va explicar que la seva tieta Montserrat, havia viscut fins feia pocs mesos a aquella Residència, fins que va deixar aquest mon. L’Eduard l’havia visitat amb relativa freqüència, i moltes vegades, el senyor Burrichia, amb unes ganes de parlar i d’explicar batalletes irrefrenables, s’havia ficat sense ser convidat a les converses de tieta i nebot. Era per això que el nom Burrichia li havia sonat a l’Eduard.
El fill del pintor tenia moltes coses per explicar, però jo li vaig demanar si en sabia cap sobre el quadre de Gràcia. Hi va donar moltes voltes, li agradava recrear-se en els detalls, però, resumint, la història quedava, més o menys, així:
Luca Bonanima va arribar a finals del segle XIX a Barcelona. Aquí, va començar a treballar d’aprenent a una fàbrica de sifons. No se sap del cert si va ser per la seva bona feina , o per que la filla d l’amo de la fàbrica es va enamorar d’ell, el cas és que, pels volts de la data en que el Claudio Burrichia va pintar el quadre, en Luca era un burgès respectable, propietari d’una factoria de sifons, pare de família, i ciutadà exemplar. Coneixedor, també , de la colònia italiana resident a la Ciutat Comtal, va voler subvencionar a un jove artista de nom Claudio Burrichia, llavors una tota una promesa artística. Li va encarregar un quadre que reflectís l’ambient del barri on vivia en Luca, Gràcia. Seria el seu Mecenes, però, amb una condició.

VI
El Luca Bonanima era originari d’un poble del nord d’Itàlia, anomenat Santiarella, o alguna cosa semblant (Al senyor Burrichia júnior la memòria li començava a fallar). El tresor dels habitants del poble era l’esglèssia de Santa Maria, també coneguda com a La Cattedrale dei sventurati. Es tractava d’un temple humil i grandiós a l’hora, una petita joia Romànica. El cas és que, al 1869, quan en Luca era amb prou feines un nen, un terratrèmol va sacsejar aquelles terres, enderrocant l’església i reduint-la a runes i pols. Aquell record va perseguir Bonanima tota la seva vida. Fins al punt que, quan va conèixer al Claudi i les seves pintures, de seguida se li va acudir la idea d’immortalitzar aquell record : va encarregar al Burrichia que pintes el barri de Gràcia amb la Cattedrale dei sventurati presidint el quadre. Ell mateix li va descriure, amb tota mena de detalls com era l’església. Es van dibuixar molts estudis preparatoris, i , finalment , “Barcelona, barri de Gràcia”, va ser una realitat, amb total satisfacció per part de Bonanima, que va pagar de bon grat els diners que li va cobrar en Burrichia.
Un cop ens va explicar aquesta història, en Claudi fill es va disculpar, dient que estava una mica cansat, i es va retirar a dormir. Va ser una llàstima , per que no el vaig tornar a veure mai més. Pocs dies després, va caure malalt, i no va trigar a fer-li companyia a la tieta de l’Eduard. M’hagués agradat escoltar més històries d’aquell senyor, del seu pare i de l’època que van viure.
El misteri de l’església està resolt. Per més informació que he buscat d’aquest pintor i d’aquest quadre, durant aquests anys, mai no he trobat res de res. On deu parar aquesta tela sorprenent? Ves a saber! Si algú en té cap noticia, ja sabeu on soc.

149 - L'home normal es compra un barret.

2009-12-28T00:46:00.000-08:00

I
Ell era una persona a qui no agradava destacar.
No era ni massa alt ni massa baix.
Entre la multitud, era un cap més.
No li agradava cridar. Ni gesticular.
Quan s’adreçava a un altre persona, preferia ser directe, clar, però educat.
Amb veu ni massa alta ni massa fluixa, preguntava, per exemple:
“Perdoni, em pot dir on és el carrer del Carme?”
La seva discreta feina en una avorrida oficina no li exigia grans gales.
Només li calia un vestit fosc i ni tant sols havia de lligar-se al coll el dogal de la corbata.
De vestits foscos, avorrits , en tenia un quans a l’armari.
Les sabates, sempre negres. Amb cordons i sis forats. Número 42.
Les camises sempre eren blanques o blau cel.
A l’estiu , de maniga curta. A l’hivern, duia un abrig negre
calcat a un que havia tingut el seu pare.
Els pantalons, sempre amb la ratlla marcada. En això era estricte.
Com que l’home normal vivia sol i no tenia d’altres aficions,
amb la planxa s’emprava a fons.

II
L’home normal va arribar a l’oficina un dia determinat, com sempre puntual.
Aquell dia no seria com els centenars , milers de dies que l’havien precedit.
Dies, mesos, anys de jornades de vuit hores, ni un minut de més, ni un minut de menys. Aquell dia , quan va entrar a l’oficina, la seva taula estava ocupada per dos operaris.
El cap de secció se’ls mirava a peu dret, fregant-se, nerviós, les mans.
Va saludar al nostre home , i li va comunicar que el seu ordinador estava fora de servei. De fet , restaria força estona fora de servei.
“Vagi a la escampar la boira. Torni d’aquí, a posem... dues hores!”.
“Però...on vol que vagi?” va dir ell.
La resposta va ser : “Vagi on vulgui! Això sí, no torni fins d’aquí a dues hores!”
Va sortir de l’oficina sense saber on anar.
Mai no havia tingut dues hores per fer el que volgués, durant la jornada laboral.
Al carrer, va quedar-se una estona mirant la gent que caminava, amunt i avall.
Ells sí sabien on anaven.
Con que la oficina no estava pas lluny del centre, l’home normal
va decidir que faria un passeig pel barri Gòtic. Feia anys que no hi anava.
Sembla mentida, tant a prop com el tenia.
No va trigar a trobar-se a si mateix baixant per Canaletes.

III

Va quedar realment sorprès de la quantitat de gent que va trobar per tot arreu.
D’on havien sortit tants de turistes? Que havia passat amb els carrers estrets
i poc transitats del barri gòtic que ell recordava?
Aquella música estrident per tot arreu, les empentes de la gent, el soroll,
les botigues amb roba estrafolària, tot allò era nou per ell.
L’home normal va estar voltant pels carrers i fins i tot va entrar a alguna botiga , per xafardejar.
Es mirava aquells pantalons de coloraines impossibles, les caçadores de cuir ajustades, les sabates en forma de punxa... Invariablement, el personal de les botigues, gent vestida amb roba encara més extravagant que la que venien, se’l miraven com si fos l’escarabat Samsa o alguna bèstia encara més fastigosa...
El cas és que, encara que ell no n’era conscient, era xocant veure en aquelles botigues
un senyor com ell, amb aquell vestit gris , amb la grisor que tot ell emanava,
remenant i examinant les peces de roba més innovadores, la moda més atrevida...
L’home normal va visitar unes quantes d’aquestes botigues, i quan pensava que ja en tenia prou d’aquell color, li va cridar l’atenció una en especial. De fora estant, semblava una botiga especialitzada en barrets.

IV

L’home normal va entrar a la botiga. Tot un gran pany de paret estava dedicat a l’exposició de barrets i gorres de tots els estils, colors i formes. Borsalinos, bombins, boines, bérets, pameles, canotiers, panamàs, salacots, barrets de palla, de pell, de cotó, de llana, de pany, de feltre.. . De cop i volta va obrir-se davant seu tot un nou mon de colors, de textures, de forma, d’estils...
Mai no havia dut barret. De fet, en tota la seva vida no li havia passat pel cap la idea de cobrir-se’l. Ara, però, veient tota aquella immensa gamma de possibilitats, hi havia alguna cosa que estava canviant dintre seu.
El venedor de la botiga se li va apropar. Era un noi simpàtic, amb una lluentor especial a la mirada. Li va demanar si el podia ajudar, i l’home normal va fer un gest ambigu, com abastant tot aquell mostrari de barrets... El noi va comprendre de seguida, i es va dedicar durant una bona estona, a buscar el barret, la gorra o boina que fos més adient pel seu físic i pel seu caràcter.

V

Finalment, l’home normal va sortir de la botiga de barrets amb una gorra al cap. Era una gorra d’un teixit molt agradable, adequat pel fred de l’hivern que ja s’intuïa. Però el que més li agradava de la gorra eren els seus colors. Colors, sí, blau , verd, marró, groc, taronja, rosa , i molts més. Dins de la seva vida gris, havia introduït, de cop i volta, els colors. N’estava orgullós. Es va aturar a un aparador, i va contemplar la seva imatge reflectida als vidres. Cofoi, es mirava la gorra al cap del dret i de l’inrevés, es girava , provava de veure’s el clatell, i, és clar, no podia.
Tot d’una, però, es va quedar glaçat. Havia abaixat la mirada, i havia vist el seu vestit, la seva americana, la seva camisa, les seves sabates... Grisos! Tot era fosc! Apagat! Sense vida! Ah, no! Allò no podia ser!
Quan una bona estona més tard tornà a la seva avorrida oficina, la seva entrada va ser apoteòsica. Amb una americana italiana d’un blau lluminós, una camisa de seda d’un roig llampant, i pantalons i sabates blanques, va deixar als companys i superiors absolutament bocabadats. Va seure a la seva taula i va mirar al seu voltant. Tota la activitat de l’oficina havia quedat paralitzada. Tothom se’l mirava amb cara de sorpresa monumental. Es va aixecar, i va dir en veu alta : “Sabeu que us dic? Aquesta feina, no fa per mi!”.
Va sortir per la porta i no el van tornar a veure mai més.

148 - Mobles

2009-12-28T00:45:00.000-08:00

I
CATIFA
Estesa als nostres peus et trobem sempre lliure
per suportar el molest pes de la gent que et trepitja.
Dones la benvinguda i el teu roig es d’orgull
no de vergonya; si ets més modesta, més petita,
ens netejaràs les sabates, si ets més gran
ens protegiràs del fred en sumptuosos salons
amb dibuixos i formes que recorden la sorra
de llunyans deserts. Si duus el cabell llarg,
potser ens acolliràs, càlida, després d’un bany
o una dutxa, i si ets llarga, molt llarga, gairebé infinita,
ens conduiràs, per l’hotel, al nostre dormitori .
Sempre a l’abast, mai no respons,
ofereixes el llom pel que faci falta.
Que seria d’aquest mon sense les bones catifes
que ens abriguen, que ens orienten,
que ens diuen “Hola” i “Adéu”
com un vell amic?.
II
CADIRA
Com una bèstia domèstica, servil,
enfilada damunt de quatre potes,
ens esperes al bell mig de la llar
i ens dones el repòs que busquem sempre.
Bé després d’una llarga caminada,
o a l final d’una jornada sense fi,
de dura fusta o amb coixí de seda,
trobarem amb disposició infinita
una cadira que ens ben acollirà.
Ens acostes a la taula per dinar,
ens suportes quan, a la sobretaula
xerrem i bevem, i ens eixarranquem
amb tot el nostre pes a sobre teu.
No som conscients quan seiem a sobre:
una cadira és molt més que un moble.
És el concepte del descans de l’home
que amb una humil cadira s’allibera
de la maledicció divina que és
la feina.
III
SOFA
Tu ets el transatlàntic ancorat a la badia,
destí inexorable dels creuers de la mandra,
assassí despietat de l’activitat diària,
refugi antiaéri de les bombes quotidiànes.
Ets gran, omples amb la teva pressència
la sala que, abans que tu arribesis,
haguèssim dit inmensa.
Poden ser les teves flors d’adormidora,
els teus colors, llisos i abrasius, o amb ratlles de pijames,
o pots tenir estampats de llacs, de cotxes, o palmeres.
El cas es que sempre ofereixes, lasciu, la teva tebior dolça
després dels excessos del menjar i del beure.
Ens promets descans il·limitat, per exemple,
en una tarda infinita, però ens enganyes.
Si algún dia ens deixem anar
i ens passen les hores dormint
al teu llom de catxalot pacífic,
ens aixequem amb el cos
adolorit, un dolor que ens arriba a l’ànima.

IV
LLIT
Al teu si mor cada nit el dia, ets el darrer refugi.
Al final de cada jornada, dura o alegre, ens aculls,
i tu si que ets sincer, tu no enganyes;
si la nit no ens retorna la calma no és per culpa teva.
Si remoguem entre somnis, si donem voltes i voltes,
si obrim els ulls tot d’una, és pels nostres pecats,
per les nostres mentides, pels nostres errors.
Ni el mes il·lustrat baldaquí amb columnes salomòniques,
ni el més humil tatami japonès , ni les vànoves de seda,
ni una manta de Zamora tindran la solució pel nostre descans.
Com el pèsol amagat sota els matalassos del conte,
hi ha coses que un llit no pot amagar.
Un llit és una porta oberta, però el mon que hi trobarem en obrir-la
el portem nosaltres a dins.

V
MOBLES
Companys de la vida quotidiana, formeu part del paisatge que reconeixem com a propi.
Hi ha mobles que perduren i d’altres que es renoven.
Però quina tristor la que desprenen les velles tauletes de nit, els capçals dels llits,
làmpades i taules coixes, que a les cantonades, un cop la setmana,
ens diuen adéu amb la malenconia de l’amic que marxa i sabem que no tornarà!
Especialment patètics son els calaixos, contenidors de records, de fotos,
d’objectes o de fragments de coses que no serveixen per a res,
però ens porten l’aroma, la imatge, el ressò potser, de temps passats,
que, per ser passats, ens semblen més feliços.
Calaixos, ara buits, desats a les cantonades.
Armaris, tauletes auxiliars, cadiretes, escambells, prestatges,
calaixeres, aparadors, vitrines, bufets, butacons,
tots formen part de la nostra història i cadascú d’ells ens guarda un secret.
Els mobles formen part de la nostra vida.

147 - La finestra indiscreta (II)

2009-12-08T06:22:00.001-08:00

I

Tot cau. No us creuríeu el que arriba a caure dels edificis de la gent normal.
Des de les alçades cauen les pinces d’estendre la roba,
cauen les calces gastades, els mitjons sense aparellar, cauen els pitets de nens
que segurament, hores d’ara, ja son homes i dones,
cauen bosses del pa, i bosses de plàstic, i cauen sense parar estris de cuina, draps, recollidors, gots i plats de paper, palets de cotó, i coses pitjors: compreses usades, bolquers amb farcit, brutícies variades...
Els dies de vent cauen coses encara més grans, jardineres , cadires de jardí,
testos, paraigües, paraiguers, gàbies buides, gorres i barrets,
tovallons, tovalles, i tovalloletes,
cobrellits, tapets i vànoves, mocadors de cap, arpilleres, arbres de Nadal sencers...
I jo a la finestra, vaig veient com cauen les coses,
mentre cauen els minuts , les hores, els dies.

II

La veritat de les coses és sempre difusa, d’això estic segur quan vaig veient
les anades i tornades dels éssers humans, que , a vista d’ocell
semblen formigues, com deia el tercer home dalt de la gran roda del pràter,
a la Viena dividida per la guerra. Aquell malparit jugava amb la vida de les persones,
pensava que les podia trepitjar per que les veia petites, insignificants.
Des de la finestra indiscreta, les persones em semblen petites,
però de cap manera insignificants. Com els signes de puntuació d’un text,
o com les negres, corxeres i semi-corxeres d’una partitura,
van formant un codi amb els seus moviments, un guió, una música
que em parla molt de com son i de com soc jo. Em parlen i m’aconsellen.
Potser pensareu que tant de mirar per la finestra, m’he trastocat.
No soc boig.
O potser si.

III

Mentre vaig mirant, poso música, normalment música clàssica.
A les hores punta, els moviments de la gent moltes vegades
coincideix amb els compassos de la melodia ,
i encara que sigui només per un moment , em fa
l’efecte de que estic presenciant l’actuació d’un ballet a un teatre immens.
Però el més divertit va ser un dia, per cert, força ennuvolat,
que vaig posar a l’equip de música la obertura 1812 de Tchaikovsky.
Tot semblava encaixar, la gent que venia per un carrer, els que sortien per l’altre,
semblava talment que escoltaven també la música que jo tenia posada
a tota pastilla. Es diria que executaven els seus moviments seguint
la épica partitura del compositor rus. Va anar d’un pel que el meu éxtasi no fos complert:
Poc abans de que arribés el passatge de les salves de canó,
va començar a tronar de mala manera. No va coincidir la tronada
amb la canonada per pocs segons.
Després, es va desfermar una pluja intensa,
i els carrers es van buidar ràpidament.

IV

El millor moment del dia des de la meva talaïa,
és quan cau el sol i les finestres s’il·luminen.
Quan sembla que reneix la vida dins de les vivendes fosques,
quan s’acosta l’hora del ritual culinari
on a les cuines del barri, llunyanes o properes,
es treuen els estris, paelles i cassoles,
i els aliments per preparar el sopar.
Ara el llum del dormitori de l’home barbut
s’ha il·luminat també: mostra, cofoi ,
el seu nou llit i el seu nou terra,
al nou veí que viu fa poc sota el seu pis.
Li explica amb profussió de detalls la seva epopeïa.
La seva caiguda, no als inferns, sino un pis mes aball.
I per demostrar-li que alló no tornara a passar,
es llença, sense mesura, una i un altre vegada
al seu nou llit , botant i rebotant, rient com un beneït.

V

La meva noia m’ha trucat. Fa dies que no ens veiem
i aquest vespre vindrà a sopar. Ella no enten com puc perdre el temps
tantes hores davant de la finestra.
M’ha de dir una cosa important sobre un dels meus veïns .
Alguna cosa d’un tren, d’un bagul, d’unes joies,
no entés ben bé que volia dir-me. Ja m’ho explicarà.
Mentre l’espero, observo a aquell home del barret, un que cada dia
surt de casa, s’atura, s’ajusta les olleres, es palpa les butxaques,
continua caminant, s’atura de nou. S’ajusta el barret, i mira enrera.
Fa unes pases cap a casa seva, s’atura novament. Gira cua, i ara ja decidit,
camina i creua el carrer, sigui verd o vermell el semàfor.
Un dia d’aquests, tindrem un ensurt.

146 – La finestra indiscreta. (I)

2009-12-08T06:21:00.000-08:00

I

Tot cau. Els avions cauen. La borsa cau.
Cauen els polítics. Cauen els Papes. Cauen els presidents.
Cau la pluja, la sequera es va acabar.
Cauen, poc a poc les temperatures. Cau l’ocupació. L’ocupació amb “c” de catàstrofe.
Jo també he caigut. He caigut empès per un cop del destí.
I com un James Stewart lesionat, sec davant de la finestra indiscreta.
La meva cama no està enguixada, però, com el fotògraf tafaner, no puc moure’m.
Diríeu, potser, que la meva paràlisi és psicosomàtica .
No seria exacte. Hi a cops a les cames i hi ha traumatismes més íntims,
el que un creient diria, a l’ànima.
El cas és que no puc treure els ulls de la finestra mentre es hores van passant.
Fins a ara no he vist ni sospitat de cap Raymond Burr del veïnat.
Tot arribarà.

II

No em puc queixar de la vista que se’m ofereix.
Veig un tros de cel, que ja és molt a aquesta ciutat, i moltes antenes.
Els terrats de una bona colla d’edificis del barri.
La roba estesa onejant al vent com banderes de rendició, i un noi jugant a la pilota.
Més enllà, el Tibidabo, i també Sant Pere Màrtir.
I ben be centenars de finestres indiscretes, de balcons sense vergonya.
L’hora clau és al capvespre, quan moltes llums s’encenen
i mostren els interiors de menjadors, de replans, de cuines, de dormitoris.
A veure si m’enteneu. Jo no espio. No soc com aquell James Stewart,
sublimació del voyeurisme del senyor Alfred Hitchcock,
jo no tinc cap telescopi, ni prismàtics, ni càmara fotogràfica amb teleobjectiu.
Només tinc la meva mirada i una ferida a, el que un creient diria, l’ànima.

III

Els comentaris. Ah, els comentaris! Sense ells, seria molt avorrit estar aquí,
davant d’aquest mostrari de misèries i d’èxits humans.
Escric els meus comentaris a una llibreteta que fa anys vaig comprar
als “xinos” de la cantonada, sense saber que ara em seria de tanta utilitat.
Escric tot el que veig. No es penseu que escric sobre entrades i sortides,
sobre portes que s’obren i es tanquen , com en un vodevil.
Escric el que penso que te un interès, diguem “aleatòriament poètic”.
Per exemple : ahir, a les quatre de la matinada, un soroll sord però potent
em va despertar. M’havia quedat adormit a la cadira, com sempre , davant de la finestra.
A un edifici prou antic, no gaire lluny,
s’havia enfonsat el terra d’un dormitori, amb llit inclòs.
Encara bo que a sota no hi vivia ningú. L’habitació era buida.
El llit estava ocupat per un noi barbut que dormia tant profundament
que ni es va assabentar del seu sobtat descens.
Quan es va fer de dia, es va aixecar, i sense saber on era,
mirava a esquerra i dreta, amb els ulls com a plats, gratant-se el cap.

IV

No va haver ferits, ningú és va fer mal.
Aquesta caiguda em va fer reflexionar
sobre la confiança que tenim en el mon que ens envolta,
en aquesta suposada seguretat que ens acompanya en la vida quotidiana.
Qui ens diu que, com aquell bon home que dormia tranquil·lament a casa seva,
no ens aixecarem un dia i trobarem que som a un altre dormitori,
a un altre pis, a un altre edifici, potser a un altre ciutat?
Finalment, l’home barbut es va adonar del que havia passat. Va obri la porta del pis
i va pujar a casa seva. No va poder entrar. Es clar, les claus eren a dintre.
Pel que es veu va demanar ajut a un veí, pel que al cap de una estona
el vaig veure sortir per un balcó, i amb gran agilitat, va saltar al seu.
Per sort la porta del balcó era oberta. Un cop a la seva habitació,
l’home va contemplar el forat que havia quedat al terra,
i, mes a baix , el seu llit enfonsat, amb les potes eixarrancades.
Encara no s’ho podia creure.
Segurament un dels seus pensaments va ser que, val la pena
gastar-se els diners en un bon matalàs.

V

Aquest incident, i molts d’altres m’acompanyen cada dia a la meva finestra.
No es tracta de grans esdeveniments. La majoria son petits canvis
en el paisatge urbà de persianes i antenes,
el nen que corre al terrat perseguint la pilota,
caurà o no caurà? En que pensen els pares?
Quatre fileres de coloms enfilats als cables d’electricitat
han format la silueta d’un àliga.
Un home que corre per agafar l’autobús arriba tard.
L’autobús para. Però una mica més enllà, quan l’home està a punt de pujar,
el conductor tanca la porta de nou, i arrenca.
L’home es queda palplantat. Després, marxa.
Jo miro, i apunto el que em sembla important.
Mentre penso i apunto , la meva ferida no em fa mal.
Però tot plegat, no te el mínim interès.

145- Optimisme

2009-11-25T00:07:00.001-08:00

I

Tothom ho diu, i és ben sabut que s’ha de pensar en positiu.
Veure l’ampolla mig plena encara que la set et demani més aigua.
Veure el got mig ple tot i que el vi no t’arribi als llavis.
Hem de mirar el món pensant que no hi hauria d’haver diferències entre els continents.
La fam i la misèria no son més que efectes col·laterals
dels àpats fastuosos del primer mon i dels malaguanyats calés de,
posem per cas, els llums del Nadal.
Davant de els escandalosos casos de corrupció,
dels sabuts i dels que no sabem,
hem de pensar allò de que “la teva ma dreta no ha de saber
el que fa l’esquerra...”
O era a l’inrevés?
Siguem positius.
Hem de fer jocs malabars amb totes dues mans.

II

L’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra.
Aquesta és l’explicació d’allò que es coneix com a “re-elecció”.
Re-elecció de presidents, re-elecció d’alcaldes,
re-elecció d’amics, de parelles, de parents...
I com s’explica aquest entestar-se en repetir els errors?
Naturalment, l’explicació es la necessitat gairebé malaltissa
d’optimisme.
Necessitem ser optimistes com l’aire que respirem
o com la truita que ens cruspim.
Sense optimisme no ens aixecaríem del llit al matí,
només de pensar en els problemes del dia a dia.
Sense optimisme no podries mirar-te al mirall
i assumir que aquell desgraciat que et mira amb cara de son
ets tu mateix, que no hi ha ni màscara ni maquillatge que ho amagui.
Diuen que el sexe mou el món.
Però per que hi hagi sexe ha d’haver optimisme.
Sense optimisme no hi hauria ni sexe, ni mon, ni res.

III

Si pensem a mig gas, el camí de la nostra vida serà una eterna pujada.
Hem de pensar, ara sí, amb optimisme , com si pugéssim arrossegar,
amb la nostra embranzida, tots els prejudicis que se’ns posin pel davant.
Si pensem que és possible un mon on tothom pot ser feliç,
on no existeixi la fam, ni la malaltia,
on ningú sigui discriminat,
on ningú sigui explotat,
només si pensem que un mon així es possible,
avançarem cap a un mon sense patiment, sense fam, sense malaltia,
sense discriminació, sense explotació...
I qui digui que som uns idealistes, tindrà raó.
Ni tant sols pensant-se que només ens desqualifica
podrà amagar que està a favor del patiment, de la fam,
de la malaltia, de la discriminació, de la explotació...
IV

Optimisme. Sí. Però no optimisme cec.
No l’optimisme dels fulletons amb els que els cofois polítics ens embussen les bústies.
No a l’optimisme del que amaga la brutícia a sota la catifa,
i pensa que casa seva és la més neta del veïnat.
No necessitem l’optimisme del que mira la ciutat
i pensa que els gratacels ja estan bé per que amaguen les barraques.
No ens cal l’optimisme de qui calcula els guanys propis,
fent veure que li fa un gran favor a la ciutat per que la destrossa i la torna a construir.
L’optimisme superficial dels grans líders que ens venen les motos del progrés i del futur,
sense veure, o sense voler veure, que per sota de la taula
passen d’una ma a l’altre les comissions, els suborns,
el tràfic d’influències, les re-cal·lificacions de terrenys...
Aquest optimisme no el necessitem.
No serveix ni com a paper de wàter.

V

En una societat demagògicament condicionada
es menester administrar l’optimisme
sense caure en les grapes del cinisme
que domina a les cúpules dels partits que ens fan de pares.

Ser optimista, de debò, no és posar sempre bona cara .
És pensar que el mon pot canviar , i que val la pena intentar-ho cada dia.
És veure sortir cada dia el sol amb l’alegria de ser viu
i trobar que és interessant descobrir que ens prepara el destí per la jornada.

Ser optimista no és tancar els ulls davant dels problemes.
És pensar que els problemes poden tenir solució encara que sigui difícil trobar-la.
No es tracta d’esperar miracles, els miracles no existeixen
fora del miracle de la vida i de l’esforç de les persones.
Siguem optimismes. Pensem que el mon reneix cada dia.
Donem-nos una oportunitat a nosaltres mateixos.

144- Misatges

2009-11-21T08:48:00.000-08:00

I

He sentit a dir que per tot arreu s’envien i es reben missatges.
Com puc saber si hi ha algú que vol comunicar-se?.
Al meu móbil només arriben espais publicitaris.
Cap persona de carn i ossos gosa dir-me res,
tant sols quan a la barra d’un „Pans“ o d’un „Bocatta“ m’acosto amb més o menys gana, hi ha un noi o una noia que em demanan amb veu clara que que dessitjo.
Jo li diria:
„M’agradaria que no fos per l’interès o la feina,
per que sí, que hi hagués algú o alguna
que vulgués demanar-me si tinc o no tinc, més o menys gana,
o si vull una truita, o millor no sopar, que avui ja has dinat massa“
Per descomptat, no li dic, tant sols ho penso,
i li demano el menu de 6 o de 7 euros
que inclou un entrepà, amanida i patates.

II

Buscant senyals, miro el cel , i el cel no diu gran cosa.
Quatre núvols mal contats que no formen paraules.
Estaré jo mal fixat, o és que no hi ha res a entendre?.
Camino fins al centre de la ciutat.
El carrers son plens de gent. Les botigues fan rebaixes.
S’ha de vigilar molt, per no ensopegar amb la gent.
Llavors se m’acut la idea : ensopego expressament
amb un noi, i em quedo expectant, esperant el que dirà.
Ni que sigui un exabrupte, s’haurà de comunicar.
Però el noi passa de llarg. Es frega una mica l’espatlla.
Ni tant sols s’ha dignat mirar-me.
On son els missatges que m’han de revelar la veritat?
Miro els aparadors, i les cridaneres lletres tampoc no em donen respostes.

III

Interpreto les mirades de les noies dels anuncis.
Des de les seves cases, davant del mar , fastuoses,
des dels cotxes esportius que recorren autopistes,
des de l’alçada vertiginosa dels talons de les sabates
negres, enlluernadores, lluentes ...
Homes que saben el que penso, que des de la pantalla em miren.
Nois joves que porten vestits que valen més diners que tot el meu armari,
em diuen amb gestos, amb la cara, amb mans i amb cames
coses que jo no entenc .
Que em vol dir la noia que surt de la piscina,
apartant-se els cabells de la cara?
Quin significat amaga el noi que llegeix el diari, inesperadament,
al sol de la costa blava?
Que diuen totes aquestes dones que parlen des de la cuina?
Se que volen dir-me alguna cosa que no acabo d’entendre,
però no sé que és.

IV

Arribo a casa meva per carrers costeruts.
Aquí la multitud no s’ em tira a sobre.
Entro a l’edifici, i obro la bústia.
Es treball inútil , per que sé que estarà buida.
Buida del tot , no hi és, he trobat prospectes d’una clínica dental,
jo , que tinc la dentadura forta com la d’un cavall,
i he trobat factures , del gas de l’aigua i de la llum,
però això no son missatges.
Un missatge és aquell que se t’adreça sense ànim de lucre,
sense voluntat de vendre’t res, sense que hi hagi pel mig
un contracte de compra-venda.
Engego l’ordinador. Miraré el meu mail
encara que sé del cert que la safata d’entrada
estarà tant buida com la bústia.
“No té missatges nous”.
Això sí, la carpeta de correu brossa esta plena a vessar.

V

Em quedo esperant, doncs, els missatges.
Podria fer alguna cosa més?
Potser si, però ho he provat tantes vegades!
Sempre amb el pobre resultat d’haver fet el ridícul,
acabant sent ignorat, en el millor dels casos,
o menystingut , moltes vegades,
deprimit sempre.
És per això que espero i espero,
amb l’antena ben atenta,
sempre a l’aguait de que m’arribi un d’aquests missatges.
Mentre això no passa, continuo caminant pel centre de la ciutat,
entre la multitud em sembla que no serà impossible.
No desespero : l’altre dia, un senyor elegant, amb barret, armilla
i un enorme cigar, en passar pel meu costat, em va allargar,
dissimuladament, un tros de paper.
El vaig agafar : hi havia escrit el seu número de telèfon.

143 INSOMNI

2009-11-10T00:41:00.000-08:00

I

Dormir. Deixar que s’estovi la realitat
com s’estovaven els rellotges,
deixar que caiguin les parpelles sota les parpelles, sobre les parpelles...
Que el sostre et caigui al damunt amb el pis de dalt
i el veí de dalt i tota la seva família
i tot l’edifici i els avions que passin en aquell moment
dalt de casa teva.
Dormir.
Has de tancar els ulls i no mes concentrar-te en el no res,
ni tan sols cal que pensis en que necessites dormir,
ni en que braços i cames et pesen com el plom,
ni tan sols en que no has de pensar en res.
Dormir.
La ciutat està en silenci, els televisors ja callen,
tu vols dormir, cal que dormis,
estàs cansat fins a l’extenuació, però tot i això...
Obres els ulls de bat a bat. Dormir. No pots dormir.

II

Quan tot va rodat, quan no hi ha problemes
entres al llit com qui entra a casa seva,
els llençols t’acullen com amants que esperen l’abraçada,
tu no més entres al llit, sense més,
t’estires i ja t’abracen els braços de Morfeu.
Quina delícia no haver de donar voltes al llit!
Quan el somni t’arriba de cop i volta, el despertar és fàcil i agradable.
La nit no és el desert atapeït de tortures
que s’ha de travessar estirat a un llit,
que és com el llit dels faquirs,
ple de punxes que et punxen sense sang.
Dormir.
Hi ha qui dorm i no dona més importància.
La felicitat és un do que no més posseeixen els inconscients.
O els que dormen.

III

Tant se val el motiu. Pot ser una mosca. O un mosquit.
O els veïns dels nassos que s’estan fins a les tantes
cridant com foques en zel...
Però als veïns ja els has cantat les quaranta.
Ja no miolen.
Ara et sembla escoltar el soroll del gota a gota d’una aixeta llunyana,
et pots aixecar per tancar-la,
però saps que és una aixeta virtual,
que no més existeix per que tu penses que raja.
Pot treure’t la son el que faràs demà o el que saps que no faràs.
O pensar que hauries de fer el que saps que no faràs.
Pot desvetllar-te el que t’obligaran a fer, o els fets que t’imposaràs tu mateix.
Et remouràs entre els llençols pensant que son, inesperadament, incòmodes.
Que no s’han rentat durant anys, o que algú s’ha equivocat,
i t’ha posat arpillera en contes de vànova.
Tant se val el motiu.
No dormir.
Hi ha qui no dorm i hi ha qui dorm.
No hi donis més voltes.

IV

De qui és la culpa de que no pugui dormir?
De aquesta colla de incompetents que tinc com a companys de feina.
D’aquesta col·lecció d’ineptes que governen el país.
Ah, jo no els vaig votar , però ells hi son, per turmentar-me
en nits com aquesta...
La culpa és d’aquest temps infernal, de la pluja , de la sequera...
No puc dormir per que hi ha una conjura de l’Univers
per que no pugui tancar els ulls...
És culpa del destí, és culpa de la religió, de la catòlica i de totes les altres,
és culpa d’algú altre, és culpa d’algú que no soc jo.
O potser sí . És culpa meva.
Estava tan cegat per l’insomni que no ho veia.
És culpa meva!
No havia d’haver nascut...

V

No, no és culpa meva.
Bé, no és culpa meva, i si que ho és.
Sobre tot, és culpa d’aquell cafè que m'he pres a les set de la tarda.
A qui se li acut? A mi, és clar.
Un trist cafè ha estat la raó de que em baralli amb el mon.
I no només amb el mon.
Sobre tot em sap greu pels veïns.
Els he escridassat, tan sols per que era l’una de la matinada
i continuaven fent la tertúlia cridant com a bojos i amb la música a tota pastilla.
Mai més tornaré a prendre cafè a les set de la tarda.
Ho juro. I si ho faig
engegueu-me un tret.

142 FINESTRES

2009-11-03T13:58:00.000-08:00

I

Qui va inventar les finestres? No parlo de forats a les parets.
Parlo de marcs de fusta, de vidres i de persianes.
Tota aquest tecnologia no més tenia un objectiu :
espiar, veure sense ser vist, mirar allò que no s’havia de mirar.
Les finestres son els ulls de casa teva.
Son els ulls que et permeten veure i son els ulls
que permeten que els altres et vegin.
Per això es van inventar les cortines.
Per fer veure que obríem casa nostra als ulls de la resta del mon,
mentre evitàvem que ens veiessin els veïns,
amb aquells cortinatges de doble, triple o quàdruple capa.
Tema a part son les esmentades persianes.
Sobre tot les de fusta envernissada, resistents a la pluja i a la neu.
Aquelles persianes del Pirineu...!
Que agradable despertar amb la llum del sol tamisada
per unes bones persianes de fusta...

II

Finestres al capdamunt
angelets sota teulada
i un nuvolet vermellós
te la noia que s’amaga.

Finestres al capdamunt
de la llarga torre blanca
no puc veure’t sense llum
i molt menys si tu marxes.

No t’amaguis, vine amb mi.
Es que et fan por les mirades?
Poques passes, dues o tres,
no ens acosten, ens separen.

Finestres al capdamunt
angelets que ens acompanyen.
Digue’m que veus des d’allà,
des de les teves alçades.

“Veig un vaixell de colors
que s’acosta a la muralla.
Obriré per ell els ulls
i veuran la riba franca.”

Finestres al capdamunt
El núvol vermell s’escampa
No deixis que la tristor
amagui la teva mirada.

Finestres al capdamunt
angelets sota teulada
un somriure digne i trist
que em diu adéu i s’apaga.

III

No totes les finestres son iguals.
Hi ha moltes classes. Per començar, les finestres grans,
sinceres, franques, directes.
D’una altra banda, hi ha les finestres petites,
recargolades, tímides, difícils d’obrir.
No és el mateix la finestra que dona a la plaça
que la finestra de l’ordinador ;
ni és el mateix la finestra “oberta al mon “
de la televisió que la finestra de casa d’un amic.
Les finestres poden ser molt i molt interessades.
El punt de vista és fonamental.
Ens poden ensenyar unes coses i amagar d’altres.
Podem creure que son obertes,
i mostrar-nos les coses a través d’un vidre deformant.
El més important quan obres una finestra és saber mirar.

IV

Que és una finestra? El que diferencia una finestra ,
d’un forat a la paret, és la capacitat d’obrir-se i de tancar-se.
L’ésser humà s’ha trencat les banyes per dissenyar sofisticadissims
mecanismes que ens permeten tenir aquesta dualitat
encabida als murs de casa nostra.
Obert, tancat. És el principi d’un sistema binari.
Estem parlant , per tant, d’un dilema quotidià. Un dilema que no és tal.
Obrim les finestres , o les deixem tancades?
No les podem deixar sempre obertes. Això seria la negació de la seva essència.
Per deixar-les sempre obertes, no calia tanta tecnologia.
Haguéssim foradat les parets, i llestos!
Les finestres s’han de tancar. Quan calgui.
Però no sempre. Per tenir-les sempre tancades, no calien tants mecanismes.
Deixant la paret llisa, ja hauria hagut prou!
Aquest és el dilema de les finestres.

V

No t’entestis en sortir per la finestra.
S’entra i se surt per les portes.
Les finestres et poden enganyar.
Poden dir-te que fora hi ha coses maques, la llibertat.
Per el que hi ha no t’agradaria,
t’ho puc jurar.

No vulguis sortir per la finestra.
S’entra i se surt per les portes.
Cauries , hi ha molta alçada.
No es que et vulgui dir el que has de fer.
Es que ho faig pel teu bé, i tu no t’ en adones.

No insisteixis en voler sortir per la finestra.
S’entra i se surt per les portes.
Es perillós abocar-se a l’exterior
i molt més deixar-se anar per la façana.
Qui et penses que ets , l’home-aranya?

T’he dit que no pots sortir per la finestra.
S’entra i se surt per les portes.
Mira que m’obligues a fer, pel teu bé.
Posaré un bon enreixat a aquesta finestra
i s’hauran acabat les temptacions.
Ara tanco la porta amb clau, i fins demà.

141 VAL LA PENA AIXECAR-SE DE MATINADA

2009-10-29T01:37:00.001-07:00

I

M’aixeco quan encara és fosc.
És de nit, però alguna cosa ha canviat a l’ambient.
Escolto.
El silenci es absolut a totes les estances.
Em costa un segon posar-me dret i empènyer la porta.
Obro el llum i el bany sembla una nau espacial.
El so de la dutxa ressona com una cataracta.
Després a la bossa, l’equipatge per sobreviure.
Una ullada a la finestra. Hi ha estels o hi ha núvols?
Ben tancada la porta, baixo les escales.
La matinada em dona un cop al clatell.
Sembla que ha refrescat. Els carrers m’acullen en silenci.
Els carrers estan deserts, però no tant.
Aquí i allà comença la activitat.
És un plaer començar el dia, quan el dia no ha començat.
No més per aquest petit plaer,
val la pena aixecar-se de matinada.

II

El cel de la ciutat no és el cel de debò. És una imitació dolenta.
La contaminació de tota mena no ens deixa veure les estrelles.
Com si fossin les llàgrimes de cocodril del que ha perdut el sol.
Però el més semblant que hi ha a l cel estelat a dins de la ciutat,
és aixecar-se de matinada, i que no funcionin els fanals d’un carrer.
Llavors , com la flama que surt de la boca d’un faquir,
el cel s’il·lumina, i de cop i volta podem veure
l’ Ossa Major, l’Ossa menor, Andròmeda, Cassiopea, Geminis
i tota la pesca.
Després, quan passem al carrer amb els fanals en marxa,
l’ il·lusió desapareix, com li passa als mags dolents.
Però per un moment, hem estat testimonis d’un miracle.
No més per aquest petit plaer,
val la pena aixecar-se de matinada.

III

Les olors del matí son úniques.
Sí, ja ho se , de matinada també s’aixequen els gossos
i els propietaris de gossos,
i surten a passejar amb el noble objectiu d’empastifar les voreres,
si, ja ho se. Però siguem optimistes.
Fixem-nos, sobre tot, en les olors, per exemple dels forns.
Sobre tot en les olors pels voltants de les portes de darrera dels forns i pastisseries.
L’olor del croissant acabat de fer, de la ensaïmada, del brioix,
de les ulleres, de les ulleres de xocolata, del pa,
de les magdalenes, sobre tot de les magdalenes grosses ,
amb les puntes grosses i torrades. L’olor dels panets de Viena,
l’olor dels bastonets de pa, l’olor del cabell d’àngel...
Quan passo davant de la porta d’un forn quan encara és fosc
és com si les olors em duguessin molt lluny.
No més per aquest petit plaer,
val la pena aixecar-se de matinada.

IV

La gent que et trobes caminant pels carrers quan t’aixeques de matinada
també és especial. Sí, ja ho sé, de matinada hi ha borratxos,
hi ha les meuques enrederides, i hi ha els que et volen prendre el que no tens ,
si , ja ho se...
Malgrat tot , hi ha els éssers que, vagin més o menys contents,
acudeixen al sagrat deure de la feina,
o s’afanyen a arribar a la cita amb el metge
o amb l’advocat, o amb la gimnàstica matutina.
Tenen alguna cosa especial a la mirada.
Una determinació, una tranquil·litat de esperit,
una sensació d’haver fet el que calia fer, el que s’esperava d’ells,
el que ells esperaven de si mateixos...
De tant en tant, una d’aquestes mirades s’encreua amb la meva,
i sento que és això mateix el que l’altre ha vist en la meva.
Que ens hem entès.
No més per aquest petit plaer,
val la pena aixecar-se de matinada

V

Aixecar-se de matinada és veure néixer el dia. És el recomençar perpetu.
És una declaració d’amor a la vida. És pensar que tot pot ser millor.
És estar segur de que tot serà millor.
La claror que s’escampa cada vegada més, així ho indica.
Creure’t que tot serà millor, et dona més forces
i és això el que et farà millorar.
El cel clareja, el sol també s’aixeca.
Els estels apaivaguen el seu fulgor.
Finalment arribo al meu destí. És una llàstima que,
després d’aquest principi de jornada
ara hagi de treballar.
Però això és el de menys.
Demà començarà un altre dia, i tornaré a aixecar-me de bon matí.
Tan sols pensant-ho, ja em reanimo.
No més per aquest petit plaer,
val la pena aixecar-se de matinada

140 CAMINS

2009-10-23T14:37:00.001-07:00

I

Quan a la matinada un record et sacseja de cop i volta,
tot d’una sembla que algú t’ha colpejat el pit.
No, ets tu mateix , el teu pensament
qui t’ha colpejat.
I et regires, o , directament, saltes de llit .
Respires i escoltes el silenci.
Es quan penses que hi ha camins i hi ha cruïlles
que no haurien de ser-hi. Hi son, però,
per a la teva desgràcia .
Decidir, és , tanmateix, part de la vida, i part del camí.
Sense cruïlles no tindríem la sensació de disposar del nostre destí.
Un camí sempre recte és un camí escrit
per algú altre que no ets tu mateix.

II

T’alliberes de la memòria i tot el teu cos tremola.
Es la tremolor la que et treu del damunt el record.
És, però , no més, un instant de debilitat
que descarrega la tensió.
Et passen pel cap moments concrets. Penses
que, de tota manera, val la pena continuar.
Que un minut es prou temps per que hi càpiguen
unes quantes vides .
Un minut. “La vida es eterna en cinco minutos”
Quants camins hi poden cabre en cinc minuts?
Molts camins i moltes cruïlles, més corbes i també pujades.
El calfred t’ha desvetllat. Ara serà més fàcil
concentrar-se en les coses bones.

III

Compartir és el més difícil de tot.
Com es comparteixen les coses que no es poden explicar?
Si un se sent envoltat d’una campana de vidre,
no més es poden donar cops a les parets,
potser es tracta d’això : punt , ratlla , punt , punt...
Si, deu ser això, les paraules son successions de punts i ratlles,
tu i jo ens comuniquem amb cops de Morse, S.O.S ,
save our souls... Qui salvarà les nostres ànimes?
La campana de vidre tremola amb els cops que hi dono.
Sents les paraules? Jo no més sento tronar.
El que fa més por , es que em caigui a sobra una calamarsada.

IV

El primer que hem de fer és dir les coses pel seu nom.
Quants problemes no ha tingut l’Humanitat per culpa dels eufemismes?
S’ha de ser amable, s’ha de tenir cura amb les formes, sí.
Però tot i sent considerat , s’ha de dir pa al pa, i vi al vi.
O s’ha de dir virtual al que és virtual i real al que és de debò.
Si algú t’ofèn, ho has de dir, mentre puguis.
Si algú no és lleial , s’ha de dir, mentre es pugui.
Ja sabem que no hem de confondre la sinceritat amb la temeritat.
Els eufemismes son els nostres enemics.
Ara bé:
Sobre tot, fes servir sempre eufemismes
quan el teu interlocutor
tingui un canó apuntant-te al cap.

V

Els camins de la nit semblen infinits.
Potser es la foscor el que els multiplica.
T’hi enfrontes i no saps cap on tirar.
La primera decisió desprès de l’ensurt és la més difícil.
El calfred ja ha passat, però vindran d’altres.
No hi pensis.
Agafa ben fort el volant. A les deu i quart.
Mira tranquil·lament cap endavant.
Frueix, “freuen auf” de cada moment.
El que no pots fer es quedar-te a la vorera, plorant i tremolant.
Els camins et portaran per llocs bons i per llocs dolents.
Evita els dolents, busca els bons i pensa que cada error et portarà a un encert.
I no pensis que hi ha mes enllà dels camins.
Tu i els camins, sou la mateixa cosa.

139.

2009-10-16T00:17:00.001-07:00

GRÀCIES PER LES PARAULES

Quan aprenem a parlar ens fan un regal cada dia.
Cada dia les paraules ens acaronen l’oïda.
Acostumem a l’oïda a distingir les paraules
que son el regal daurat que ens obsequia la vida

Una paraula ens desperta, d’altres ens alimenten,
hi han que ens encenen per dintre, hi han que ens apaguen per fora.
Hi han que ens repassen els comptes, unes altres no més miren.
Més paraules van passant, mentre va passant la vida.

Gràcies per les paraules. Sense elles no podríem
ni posar-li noms als vents que dirigeixen les naus,
ni donar-li veu als cants que ens alegren les vetllades,
ni saber qui ets tu i qui jo, on començo i on acabes.

PER LES BRANQUES

Caminant pels carrers d’aquesta ciutat atapeïda
hi ha moments en que et trauries les sabates
t’afluixaries el coll de la camisa
i arremangant-te buscaries un arbre
per enfilar-te ben amunt entre les branques.

Per què si no, hi son tots aquests arbres,
que ens criden des de les seves jardineres?
No ens venen a recordar el que abans érem,
micos, orangutans, ximpanzés, mones,
fent cabrioles entre les branques?.

Molt convenient per la salut pública
seria que tothom, al menys un cop al dia
s’enfilés a un arbre dels que te a prop de casa
i es gronxés , sense pensar en res,
deixant-se anar entre les branques.

SI QUEDEM

Si quedem , tal dia i ta l hora
a tal bar o tal altre
el mínim que podries fer
es dignar-te
a aparèixer
o a dir alguna cosa
i si no has de venir
per que nassos quedes
per que em dius que vindràs?
Tu sempre tens
un motiu o un altre
per deixar-me sol
i jo, com un ximple,
t’espero i t’espero
i tu, mentrestant
que si em trenco una ungla
que si he ensopegat
que si he perdut el tren
que si he perdut la clau
que si he perdut la memòria
que si s’ha escapat el gat
que si s’ha escapat el gas
sempre hi ha excuses
i jo palplantat
davant de la terrassa
o davant del cinema
o davant de la gent
ja no se que fer.
Potser el que no he de fer
es quedar amb tu.

QUÉ CAL FER?

No sabem si posar-nos els guants de boxa
per dir-li al mon que paga la pena lluitar.
No sabem si escriure poemes.
Poemes i guants de boxa
mai no poden rimar.

No sabem si parar o continuar caminant
si parem potser podrem pensar.
Però si t’ho penses massa
pot venir algú i passar-te
la ma per la cara.

Es que algú ens ha demanat auxili?
Per què hem de continuar pensant?
Si la televisió ja pensa per tots nosaltres
qui som nosaltres per dir
que s’ha de pensar?

Escriurem la nostra dimissió amb lletra d’impremta
per que el mon sàpiga que hem decidit fer via.
Si saps d’alguna causa perduda
no dubtis, truca’ns, el número ja el saps .
I si no , ens trobaràs a la guia.

UN BON DIA

Com deia la cançó, un bon dia, o potser una nit
vaig agafar els “trastos” i vaig comparèixer
al quart pis del carrer V.J. numero 42, porta tercera.
Una senyora amb cara de son va obrir la porta
i va dir “Qui mana?” Jo em vaig presentar
“Un servidor de vostè”. La senyora em va fer passar.
“El cas es que la seva cara em sona”. Ara fa catorze anys
que visc al carrer V.J. numero 42 porta tercera
Allà em tracten bé. Jo procuro no fer nosa
ni gaire soroll. Soc ben poca cosa, jo.
Es una família ben modesta. Jo m’emporto l’entrepà
i me’l menjo a poc a poc, mentre ells
veuen la televisió a la sala d’estar.
Sempre ho deixo tot net i polit,
i procuro fer poc “gasto” d’aigua de gas i de llum
Sempre dormo en un racó
i soc el primer que s’aixeca.
Mai no m’han cridat l’atenció.
Jo crec que els hi caic bé.
Crec que m’hi quedaré.

138.VINDRAN DESPRÉS DELS VAIXELLS

2009-09-27T09:15:00.000-07:00

Vindran desprès dels vaixells a picar les portes de les cases.

S’eternitzaran demanant adreces, et barraran el pas.

No els donis ni una mica de la teva amabilitat.

No esta clar que siguin amics, amics només son els de casa.

Baixaran per les escales que recorren les nostres muntanyes.

S’escolaran pels racons i foragitaran els nostres ramats.

Estendran mantes, vànoves i cobrellits pels parcs i jardins.

No saben de costums, no saben que és bo i que no , el que és raonable.

Son estranys, venen d’arreu, venen d’un desert innombrable.

Venen de terres llunyanes on matar al germà es normal.

Venen d’un lloc sense llei. Venen de Mart.

Vindran després dels vaixells. Vindran, amb les cares blanques

a demanar-nos ajut i a exigir que els hi donem menjar i beguda.

Voldran, segurament, també un pis. I voldran feina segura.

Reclamaran els seus drets , i ens robaran fins el aire.

No veieu que això és molt greu? Ens mataran a les fosques

quan siguem dormint al llit, ens clavaran ganivets

i ens ofegaran amb els nostres propis coixins, no ho veieu?

Son el dimoni! Vindran amb les cares negres, i faran el que voldran.

Calaran foc a les cases, amb les cares vermellenques

i dansaran unes danses , les més horribles de tots les danses

que es fan i es desfan, i cremaran les senyeres,

amb els seus lletjos rostres blaus. Vindran després dels vaixells.

III

Vindran després dels vaixells, amb un llençol pel damunt.

No coneixen que és la roba, ni la moda, ni vestir-se com una persona normal.

Criden en lloc de parlar, no tenen idioma propi, no articulen

paraules ni pensaments, es mouen per pur instint.

Son perillosos, ho juro. No s’estan de punyetes.

Si algú els molesta, l’aparten. Si algú els incomoda, el colpeixen.

Ni se t’acudeixi a tu, que penses que son tant bons, estendre les teves mans

per que te les arrencaran, com si fossis un ninot.

No t’enganyis, tu també ho saps, amb aquests éssers peluts

no valen ni armes ni escuts, se’ls ha de anorrear sense miraments.

Estem preparats. Ja venen. Vindran després dels vaixells.

Vindran després dels vaixells, amb les seves cares fosques

baixaran per les muntanyes i pujaran a les esglésies.

Violaran a les novícies i degollaran als frares.

Arrencaran les campanes i enderrocaran els campanars.

Pujaran a Montserrat, i la mateixa Moreneta no es lliurarà d’aquests bàrbars.

Segur que no hi ha racó on no arribin per destrossar,

per fer malbé tot el que trobin. Buscaran els nostres pous, les nostres fonts,

els nostres llacs, i enverinaran les aigües per escampar la mort.

Ho pots veure als seus ulls. Duen la mort a la cara, a les seves grogues cares.

No son com tu ni com jo, son d’una altre naturalesa. D’una natura especial.

D’una natura animal. Son el diable en persona. Vindran després dels vaixells.

Vindran després dels vaixells, voldran donar-te la ma, intentaran parlar.

Però, ja t’ho he dit, no podran. No poden. No en saben, de parlar.

Però, sobre tot, no els escoltis. Pretenen, a sobre, saber més que tu i mes que jo.

No entenen que, quan ells van, nosaltres ja hi tornem.

Que nosaltres, fa molts anys, vam venir a conquerir un mon que ara ja és nostre.

I ara no ens el prendran. Ni de conya! Que no s’ho pensin! Ara tu ja ho saps.

Ara tu saps com son. Terribles, cruels, sanguinaris. Son molt diferents,

i això és el més important, que son diferents, que et volen robar el que és teu.

No els deixaràs pas que ho facin! Empunya ben fort el fusell!

Apunta alt! Sempre al cap! No els donis cap opció! Qui s’han pensat que som?

No deixis ni un de viu. Pensa que no trigaran

Vindran després dels vaixells. Segur que ja estan arribant.

137. LA TORNADA

2009-09-25T08:59:00.001-07:00

Vaig tornar a casa i vaig veure

que no havies tornat

encara.

(Deixaré la clau al pany...)

Després de regirar el calaix

d’aquesta memòria

encara.

(Aquella clau sense clauer...)

Tornar i tornar no està de més

i jo torno i torno

encara.

(El clauer que tant t’agrada!...)

Encara que no tornis més

no deixaré de buscar-te

encara.

(La porta, que no estigui tancada)

Si em veu per un forat, ara

resultarà patètic

encara.

(Més val que la tanqui...)

Hom es una paraula que diuen els poetes.

Hom diria encara sona més a poema.

Hom diria que l’home no s’ho empassa ningú.

Hom diria que un home que espera no porta en lloc.

Hom diria que un home que espera una tornada

espera per esperar encara sona més a paraules buides.

Es podria dir que jo espero per esperar.

Aquesta és la tornada.

Hom diria que no tornaràs, que jo soc un imbècil, bavejant.

Hom diria que podria ser realista.

Hom diria que hom tindria raó.

Hom. On ets, hom?

III

Prepararé una festa amb les millors gales.

No coneixeràs aquestes parets corcades!

Guarniré la casa amb aquelles garlandes

que fa anys van sobrar a un Carnestoltes.

Calla! Que no va ser per Carnestoltes!

Que va ser quan aquella sorpresa que volíem dar-te!

Que no va ser sorpresa, ni te la donàrem.

Per que tu sabies que la preparàvem.

Tu sempre ho saps tot, sempre te m’avances.

No se’t pot casar, sempre en moviment

I jo sempre aquí, esperant la tornada

aquesta és la tornada

jo aquí, esperant,

i tu fora de la gàbia.

Arriba el dia, ho se.

Arriba l’hora, n’estic segur.

La meva oïda s’ha aguditzat, per la pràctica

d’escoltar cada soroll que es genera a l’escala.

I el meu pensament escruta les ones hertzianes

com la antena de televisió

que li vaig comprar al “xino”

de la cantonada.

Arriba l’hora, ho se.

Arriba el minut en que, com un àngel

Entraràs per la porta i diràs:

He trigat massa, potser?

Els teus cabells daurats

- o negres, depèn –

suraran a l’aire de la tarda

- o de la matinada -

mentre un gran resplendor

t’il·luminarà l’esquena.

I t’agafaré a coll .

I tot serà ja per sempre.

I no hi haurà més tornada.

Ja ets aquí ! He sentit com arribava

un cotxe al carrer. Segur que és un taxi.

Ja ho sabia, que la tornada

estava molt a prop.

No he preparat la casa.

Tenia massa feina.

Les parets es veuen com sempre.

El terra es veu com sempre.

No he netejat la casa.

No he rentat els plats.

No he passat l’escombra.

No he refet el llit.

Jo em veig com sempre.

Sense afaitar. Sense dutxar.

No ho he fet des que vas marxar.

Tenia massa feina esperant la tornada.

Però s’ acabat l’espera.

Ja sento les teves passes a l’escala.

Ha valgut la pena esperar

aquests tres anys i mig.

136.- Terra sense flors.

2009-09-22T00:52:00.001-07:00

TERRA SENSE FLORS

Aquest és el problema, que no tenim solució.

Ens movem sense pensar-hi, movent d’esma les ales.

No ens pesen anys ni quilos, ens pesen les paraules

no dites, més que les que diríem que mai no havíem dit,

per que no tenim solució, per que no tenim paraules,

per que el problema és aquest, que ja no ens queden més paraules,

que les paraules s’escapen com l’ alè fumant de l’hivern,

per que les ales ens pesen més que els quilos ens pesen,

per que no diries mai el que jo no diria,

per que busquem flors en una terra erma,

si no hi ha flors , no busquem mai més un perquè.

Caminant pel costat de mar del vell camí de Ronda

les pedres em parlen dels sabatots que hi passen.

Es una herba bruta la que hi creix pels voltants,

no hi ha ni un arbre oferint-te una trista ombra

Les roques s’estavellen contra les onades

i les onades pensen que son elles las que duen

la iniciativa

com som nosaltres qui pensem que xoquem,

una i un altre vegada contra la riba

i l’únic que fem es moure els braços i les cames,

intentant no ofegar-nos,

mentre el penya-segat ens colpeja

una i una altre i un altre vegada.

III

En terra de terres sense flors no hi ha ni fonts ni res que s’hi assembli.

En terra sense flors no hi ha terra ni res que s’hi assembli.

Que més no voldria un prat que plogués de tant en tant!

Damunt de la terra sense flors no plora el cel, ni neva

ni tant sols hi ha lloc per una calamarsada amarga

d’ aquelles de pedres com ous

que t’abonyeguen la closca.

I el cel no escup ni un gargall , per que és un cel que és a sobre

d’una terra sense flors, una terra que no és terra,

una terra de terres sense flors,

on no viu més que aquesta gespa enfangada

que suporta els sabatots

com pot.

No hi ha una terra sense flors que duri cent anys

o com a mínim

no hi ha home ni dona que duri cent anys

en una terra sense flors.

El camí d’herba enfangada algun dia ha d’acabar,

a algun lloc de la costa ha d’haver un port ,

petit o gran,

on hi hagi una taverna on hi hagin mariners

que sàpiguen indicar-me per on he de seguir,

però que no s’enrotllin gaire

que no em convidin a beure,

que no m’obrin casa seva.

Jo no més vull allunyar-me

d’aquesta terra sense flors

d’aquest camí enfangat.

Vull treure’m els sabatots

I descansar a un bon llit,

estirat , a la tarda,

amb la finestra oberta,

veient un cel ben gran

i amb un jardí plè de flors.

135.- El gat

2009-09-18T08:01:00.000-07:00

Tinc per bona vida la vida que transcorre

sense que el soroll taqui una vetllada.

Tinc per bona estrella l’estrella que sap

que darrera l’estrella una altre sol s’amaga.

Dono voltes als temes que sempre em preocupen

mentre escolto el soroll del silenci del pis.

Si una porta s’obris i ningú no la obre

fora bo que pensés en canviar de costums.

Tinc per bo el bon camí que en silenci s’escola

sense que la pressa em demanés els comptes

que no sabria portar sense la bona estrella

que darrera el sol amaga les boires.

Quin ensurt! S’obrí la porta. L’aire ho va fer.

Per l’aire arriben de cop els misteris

que no son misteris, però els hi diem.

Per que no sabem d’on venen les bruixes

que pels aires portes obren sense miraments.

La porta era oberta. El silenci, també.

I la cortineta ballava al compàs de l’aire de la tarda.

Jo mirava allà. Allà on suposava que havia de passar.

El que no sabia és el que passaria.

I el que passaria, al final va passar.

Va passar, pel llindar de la porta

un magnífic felid, un esplèndid gat.

III

El gat em mirava. S’havia aturat.

Un posat de savi que havia trobat

d’una espècie nímia un trist exemplar

que ni volent podria

fer-li cap , de mal.

Mirà a esquerra i dreta, estava explorant

el mon de colors foscos

que és el meu saló.

Girà cua, tornà a fer-ho

i amb un salt ràpid, àgil i fugaç,

va fer casa seva

del que a casa meva jo en dic

el sofà.

Els gats de vegades, no volen miolar.

Aquell gat no miolava,

no més contemplà

com vaig seure a terra

i pensant, pensant

vaig pensar que a terra

em cal trepitjar.

Des de que un bon dia un amic sense nom

va passar la porta de vidre de casa,

he sabut que els éssers als que diem gats

tenen fam i son, i donen la llauna,

però, no saps perquè, segueixes la veta

li poses la llet a un plat, i li escalfes,

i li compres menjar, i el portes al metge,

es a dir, al veterinari, que encara hi ha classes,

i te’l mires allà, ajagut, a les fosques.

Misogin com soc, el gatet de marres,

ha trencat tabús

ell es queda

i tu marxes.

134 - La sort

2009-09-14T14:04:00.000-07:00

L’atzar. És només una paraula. L’atzar , però mou el mon.

L’atzar ens envia les desgràcies més terribles, i ens regala un dia perfecte.

Si ens amaga massa temps la seva cara amable, maleïm l’hora en que vàrem néixer.

Si ens ofereix un somriure, o una carícia tendre, pensem que no cal agrair-ho.

Que això és el mínim que ens mereixem.

La sort de la lletja la bella la desitja. I la sort del lleig el que no ho es la vol.

La sort i la bellesa caminen de la mà. No se sap si l’una estima l’altre, o potser s’odien.

Si la fortuna et somriu, diuen, no t’estimaran. Els diners, diuen, no donen la felicitat.

Això ho diuen els que tenen una caixa forta plena, i el ronyó ben cobert.

III

Hi ha qui tira els daus, i veu els ulls de la serp.

Hi ha qui agafa cartes, i només li surt l’as de bastons.

Hi ha qui porta bastó, i sense veure guanya.

Hi ha qui guanya sempre, però te un forat al cos.

Hi ha qui diu : pedra, paper, tisora, i es talla els dits.

Hi ha qui sota la màniga, amaga un punyal.

Hi ha qui, sota el punyal, amaga una màniga.

Per atzar vaig trobar-me un bolet misteriós.

El bolet era maco. D’un daurat de il·lusió.

No podia menjar-me’l. No sabria pas com.

El bolet no era tebi. No era fred ni calor.

No tenia ni peus, ni arrels ni el cap gros.

Per ser poc no era més que un bolet de la sort.

Era un trist bolet de la sis quaranta-nou.

Em diuen que no tinc sort. Em diuen que he d’aixecar el cap.

Em diuen “no mirar enrera”. Em diuen “mirar endavant”

Em diuen que no m’aturi. Em diuen que m’he aturat.

Em diuen que vagi allà.

Em diuen que a l’oficina. La llar dels desocupats.

Em diuen que es el que passa. Em diuen que passarà.

Em diuen que no m’ofegui. Que ells ja m’ ofegaran.

Presentació

2009-08-21T02:19:00.001-07:00

Pensar per pensar. Avui he dcidit exposar els meus pensaments més íntims a qui els vulgi llegir, comentar, criticar o riure-se'n. Espero els vostres comentaris al blog. Fins aviat