I
Els il·lustres desconeguts es troben als carrers, als ascensors, a les cantonades. Son veïns de tota la vida. Una discreta salutació acompanya les seves trobades. Poca cosa més. Ara bé, si s’han de dir més de una o dues paraules, tots sabem de què anirà la conversa : a l’hivern, “fa molt de fred”, a l’estiu “quina calor!”, a la primavera “quin temps més variable!” i a la tardor “sembla que sigui estiu!”.
Sembla ser que la meteorologia eventual i recreativa, només és dona per les nostres terres.
Podríem dir que és un fet diferencial, no català, sinó més aviat peninsular.
O potser del sud d’Europa. Al Nord la gent no parla del temps.
Parlar del temps a un ascensor amb un veí amb el que només et saludes de tant en tant, es considera una manca de consideració, una invasió de l’espai personal.
II
A aquesta societat de la massificació on vivim, fa l’efecte de que les persones passen per la vida sense sentir ni fred ni calor.No parlo ni del fred ni de la calor meteorològiques,
sinó de una reacció de calfred, o de sufocació davant de la vida.
Passen les estacions, passen els anys, i el fred de l’hivern es fa menys suportable.
La calor ens angoixa a l’estiu, però de la mateixa manera que els tomàquets, i la fruita , i el pa, i tot plegat que es pugui menjar no te el mateix gust i aroma del que menjàvem fa anys, també sabem que ni els estius son estius, ni els hiverns son hiverns, que som nosaltres els que hem canviat, i la pell es fa més prima, i no aguantem com abans la fredor dels matins del gener, ni la calda de les tardes d’agost.
III
Diuen que “el temps” és un dels espais més vistos a la televisió. És natural.
Volem estar ben informats, per quedar bé a les converses amb els il·lustres desconeguts.
Amb una bona informació, podem respondre amb eficàcia a aquells que ens diuen, per exemple “Sembla que fa sol”.
Negant amb contundència amb el cap, podrem argumentar: “Venen pluges”.
I davant de la cara d’incredulitat del nostre il·lustre desconegut, podem rematar:
“Ve una pertorbació del Nord d’Europa. Les baixes pressions, és el que tenen”
Entre veïns d’escala, per exemple, el fred o la calor son una bona excusa per no parlar del soroll que fa aquell veí, o de les olors que surten del pis d’aquell altre, o de les obres que ha fet el de més enllà, o de tantes i tantes coses de les que val més no parlar si no és absolutament necessari.
IV
Fa més de trenta anys que sentim a parlar de l’escalfament global. Ara bé, a cap de aquestes converses d’ascensor ningú (o gairebé ningú) no parla de l’efecte hivernacle, ni de la pluja àcida, ni del desglaç dels pols.
Hi ha un acord tàcit, una regla ni escrita ni manifestada, de que cadascú ha d’enfilar el camí de casa sense parlar amb el veí, com no sigui de determinats temes, buits de contingut.
“Que cadascú es preocupi de casa seva, que prou feina en té!”
Aquesta és la màxima dels règims totalitaris.
Que les converses entre les persones es limitin als esports, en temps remots, als braus, ara substituïts per la premsa i la televisió del cor, i sempre, a parlar del temps, de si fa fred o calor. Aquesta es la premissa dels estats feixistes, estiguin o no, disfressats de democràcia.
V
Als poderosos, als que regeixen els destins de la gent normal, els interessa que el fred i el calor no ens deixin pensar, que el fred ens congeli el cervell i que la calor ens el fregeixi.
Per tal de que no pensem, si.
Però el que és pitjor : per tal de que no ens comuniquem.
La meva proposta és clara. Proposo no parlar mai més del temps als ascensors.
S’han de buscar nous temes de conversa. Això si, de conversa auténtica.
Per exemple : Qué podem fer per que l’escala, el carrer, el barri, la ciutat, el Pais, el continent , el món... sigui un lloc millor, més habitable, més humà...?
És tracta de tenir una conversa informal, no es questió de treure conclussions trascendentals,
ni de fer reunions inacabables, ni de obligar a ningú a fer res.
És tracta de ser conscients de que el mon no canviarà per la cara,
de que inclús un modest veí, un il·lustre desconegut, pot donar el seu pubnt de vista, aportar idees, manifestar-se , en definitiva com a ésser humà que és ,i no com un robot que parla
del fred a l’hivern i de la calor a l’estiu.
