141 VAL LA PENA AIXECAR-SE DE MATINADA

I

M’aixeco quan encara és fosc.
És de nit, però alguna cosa ha canviat a l’ambient.
Escolto.
El silenci es absolut a totes les estances.
Em costa un segon posar-me dret i empènyer la porta.
Obro el llum i el bany sembla una nau espacial.
El so de la dutxa ressona com una cataracta.
Després a la bossa, l’equipatge per sobreviure.
Una ullada a la finestra. Hi ha estels o hi ha núvols?
Ben tancada la porta, baixo les escales.
La matinada em dona un cop al clatell.
Sembla que ha refrescat. Els carrers m’acullen en silenci.
Els carrers estan deserts, però no tant.
Aquí i allà comença la activitat.
És un plaer començar el dia, quan el dia no ha començat.
No més per aquest petit plaer,
val la pena aixecar-se de matinada.


II

El cel de la ciutat no és el cel de debò. És una imitació dolenta.
La contaminació de tota mena no ens deixa veure les estrelles.
Com si fossin les llàgrimes de cocodril del que ha perdut el sol.
Però el més semblant que hi ha a l cel estelat a dins de la ciutat,
és aixecar-se de matinada, i que no funcionin els fanals d’un carrer.
Llavors , com la flama que surt de la boca d’un faquir,
el cel s’il·lumina, i de cop i volta podem veure
l’ Ossa Major, l’Ossa menor, Andròmeda, Cassiopea, Geminis
i tota la pesca.
Després, quan passem al carrer amb els fanals en marxa,
l’ il·lusió desapareix, com li passa als mags dolents.
Però per un moment, hem estat testimonis d’un miracle.
No més per aquest petit plaer,
val la pena aixecar-se de matinada.

III

Les olors del matí son úniques.
Sí, ja ho se , de matinada també s’aixequen els gossos
i els propietaris de gossos,
i surten a passejar amb el noble objectiu d’empastifar les voreres,
si, ja ho se. Però siguem optimistes.
Fixem-nos, sobre tot, en les olors, per exemple dels forns.
Sobre tot en les olors pels voltants de les portes de darrera dels forns i pastisseries.
L’olor del croissant acabat de fer, de la ensaïmada, del brioix,
de les ulleres, de les ulleres de xocolata, del pa,
de les magdalenes, sobre tot de les magdalenes grosses ,
amb les puntes grosses i torrades. L’olor dels panets de Viena,
l’olor dels bastonets de pa, l’olor del cabell d’àngel...
Quan passo davant de la porta d’un forn quan encara és fosc
és com si les olors em duguessin molt lluny.
No més per aquest petit plaer,
val la pena aixecar-se de matinada.

IV

La gent que et trobes caminant pels carrers quan t’aixeques de matinada
també és especial. Sí, ja ho sé, de matinada hi ha borratxos,
hi ha les meuques enrederides, i hi ha els que et volen prendre el que no tens ,
si , ja ho se...
Malgrat tot , hi ha els éssers que, vagin més o menys contents,
acudeixen al sagrat deure de la feina,
o s’afanyen a arribar a la cita amb el metge
o amb l’advocat, o amb la gimnàstica matutina.
Tenen alguna cosa especial a la mirada.
Una determinació, una tranquil·litat de esperit,
una sensació d’haver fet el que calia fer, el que s’esperava d’ells,
el que ells esperaven de si mateixos...
De tant en tant, una d’aquestes mirades s’encreua amb la meva,
i sento que és això mateix el que l’altre ha vist en la meva.
Que ens hem entès.
No més per aquest petit plaer,
val la pena aixecar-se de matinada

V

Aixecar-se de matinada és veure néixer el dia. És el recomençar perpetu.
És una declaració d’amor a la vida. És pensar que tot pot ser millor.
És estar segur de que tot serà millor.
La claror que s’escampa cada vegada més, així ho indica.
Creure’t que tot serà millor, et dona més forces
i és això el que et farà millorar.
El cel clareja, el sol també s’aixeca.
Els estels apaivaguen el seu fulgor.
Finalment arribo al meu destí. És una llàstima que,
després d’aquest principi de jornada
ara hagi de treballar.
Però això és el de menys.
Demà començarà un altre dia, i tornaré a aixecar-me de bon matí.
Tan sols pensant-ho, ja em reanimo.
No més per aquest petit plaer,
val la pena aixecar-se de matinada

140 CAMINS

I

Quan a la matinada un record et sacseja de cop i volta,
tot d’una sembla que algú t’ha colpejat el pit.
No, ets tu mateix , el teu pensament
qui t’ha colpejat.
I et regires, o , directament, saltes de llit .
Respires i escoltes el silenci.
Es quan penses que hi ha camins i hi ha cruïlles
que no haurien de ser-hi. Hi son, però,
per a la teva desgràcia .
Decidir, és , tanmateix, part de la vida, i part del camí.
Sense cruïlles no tindríem la sensació de disposar del nostre destí.
Un camí sempre recte és un camí escrit
per algú altre que no ets tu mateix.

II

T’alliberes de la memòria i tot el teu cos tremola.
Es la tremolor la que et treu del damunt el record.
És, però , no més, un instant de debilitat
que descarrega la tensió.
Et passen pel cap moments concrets. Penses
que, de tota manera, val la pena continuar.
Que un minut es prou temps per que hi càpiguen
unes quantes vides .
Un minut. “La vida es eterna en cinco minutos”
Quants camins hi poden cabre en cinc minuts?
Molts camins i moltes cruïlles, més corbes i també pujades.
El calfred t’ha desvetllat. Ara serà més fàcil
concentrar-se en les coses bones.

III

Compartir és el més difícil de tot.
Com es comparteixen les coses que no es poden explicar?
Si un se sent envoltat d’una campana de vidre,
no més es poden donar cops a les parets,
potser es tracta d’això : punt , ratlla , punt , punt...
Si, deu ser això, les paraules son successions de punts i ratlles,
tu i jo ens comuniquem amb cops de Morse, S.O.S ,
save our souls... Qui salvarà les nostres ànimes?
La campana de vidre tremola amb els cops que hi dono.
Sents les paraules? Jo no més sento tronar.
El que fa més por , es que em caigui a sobra una calamarsada.





IV

El primer que hem de fer és dir les coses pel seu nom.
Quants problemes no ha tingut l’Humanitat per culpa dels eufemismes?
S’ha de ser amable, s’ha de tenir cura amb les formes, sí.
Però tot i sent considerat , s’ha de dir pa al pa, i vi al vi.
O s’ha de dir virtual al que és virtual i real al que és de debò.
Si algú t’ofèn, ho has de dir, mentre puguis.
Si algú no és lleial , s’ha de dir, mentre es pugui.
Ja sabem que no hem de confondre la sinceritat amb la temeritat.
Els eufemismes son els nostres enemics.
Ara bé:
Sobre tot, fes servir sempre eufemismes
quan el teu interlocutor
tingui un canó apuntant-te al cap.

V

Els camins de la nit semblen infinits.
Potser es la foscor el que els multiplica.
T’hi enfrontes i no saps cap on tirar.
La primera decisió desprès de l’ensurt és la més difícil.
El calfred ja ha passat, però vindran d’altres.
No hi pensis.
Agafa ben fort el volant. A les deu i quart.
Mira tranquil·lament cap endavant.
Frueix, “freuen auf” de cada moment.
El que no pots fer es quedar-te a la vorera, plorant i tremolant.
Els camins et portaran per llocs bons i per llocs dolents.
Evita els dolents, busca els bons i pensa que cada error et portarà a un encert.
I no pensis que hi ha mes enllà dels camins.
Tu i els camins, sou la mateixa cosa.

139.

GRÀCIES PER LES PARAULES

Quan aprenem a parlar ens fan un regal cada dia.
Cada dia les paraules ens acaronen l’oïda.
Acostumem a l’oïda a distingir les paraules
que son el regal daurat que ens obsequia la vida

Una paraula ens desperta, d’altres ens alimenten,
hi han que ens encenen per dintre, hi han que ens apaguen per fora.
Hi han que ens repassen els comptes, unes altres no més miren.
Més paraules van passant, mentre va passant la vida.

Gràcies per les paraules. Sense elles no podríem
ni posar-li noms als vents que dirigeixen les naus,
ni donar-li veu als cants que ens alegren les vetllades,
ni saber qui ets tu i qui jo, on començo i on acabes.

PER LES BRANQUES

Caminant pels carrers d’aquesta ciutat atapeïda
hi ha moments en que et trauries les sabates
t’afluixaries el coll de la camisa
i arremangant-te buscaries un arbre
per enfilar-te ben amunt entre les branques.

Per què si no, hi son tots aquests arbres,
que ens criden des de les seves jardineres?
No ens venen a recordar el que abans érem,
micos, orangutans, ximpanzés, mones,
fent cabrioles entre les branques?.

Molt convenient per la salut pública
seria que tothom, al menys un cop al dia
s’enfilés a un arbre dels que te a prop de casa
i es gronxés , sense pensar en res,
deixant-se anar entre les branques.

SI QUEDEM

Si quedem , tal dia i ta l hora
a tal bar o tal altre
el mínim que podries fer
es dignar-te
a aparèixer
o a dir alguna cosa
i si no has de venir
per que nassos quedes
per que em dius que vindràs?
Tu sempre tens
un motiu o un altre
per deixar-me sol
i jo, com un ximple,
t’espero i t’espero
i tu, mentrestant
que si em trenco una ungla
que si he ensopegat
que si he perdut el tren
que si he perdut la clau
que si he perdut la memòria
que si s’ha escapat el gat
que si s’ha escapat el gas
sempre hi ha excuses
i jo palplantat
davant de la terrassa
o davant del cinema
o davant de la gent
ja no se que fer.
Potser el que no he de fer
es quedar amb tu.

QUÉ CAL FER?

No sabem si posar-nos els guants de boxa
per dir-li al mon que paga la pena lluitar.
No sabem si escriure poemes.
Poemes i guants de boxa
mai no poden rimar.

No sabem si parar o continuar caminant
si parem potser podrem pensar.
Però si t’ho penses massa
pot venir algú i passar-te
la ma per la cara.

Es que algú ens ha demanat auxili?
Per què hem de continuar pensant?
Si la televisió ja pensa per tots nosaltres
qui som nosaltres per dir
que s’ha de pensar?

Escriurem la nostra dimissió amb lletra d’impremta
per que el mon sàpiga que hem decidit fer via.
Si saps d’alguna causa perduda
no dubtis, truca’ns, el número ja el saps .
I si no , ens trobaràs a la guia.

UN BON DIA

Com deia la cançó, un bon dia, o potser una nit
vaig agafar els “trastos” i vaig comparèixer
al quart pis del carrer V.J. numero 42, porta tercera.
Una senyora amb cara de son va obrir la porta
i va dir “Qui mana?” Jo em vaig presentar
“Un servidor de vostè”. La senyora em va fer passar.
“El cas es que la seva cara em sona”. Ara fa catorze anys
que visc al carrer V.J. numero 42 porta tercera
Allà em tracten bé. Jo procuro no fer nosa
ni gaire soroll. Soc ben poca cosa, jo.
Es una família ben modesta. Jo m’emporto l’entrepà
i me’l menjo a poc a poc, mentre ells
veuen la televisió a la sala d’estar.
Sempre ho deixo tot net i polit,
i procuro fer poc “gasto” d’aigua de gas i de llum
Sempre dormo en un racó
i soc el primer que s’aixeca.
Mai no m’han cridat l’atenció.
Jo crec que els hi caic bé.
Crec que m’hi quedaré.