138.VINDRAN DESPRÉS DELS VAIXELLS

I

Vindran desprès dels vaixells a picar les portes de les cases.

S’eternitzaran demanant adreces, et barraran el pas.

No els donis ni una mica de la teva amabilitat.

No esta clar que siguin amics, amics només son els de casa.

Baixaran per les escales que recorren les nostres muntanyes.

S’escolaran pels racons i foragitaran els nostres ramats.

Estendran mantes, vànoves i cobrellits pels parcs i jardins.

No saben de costums, no saben que és bo i que no , el que és raonable.

Son estranys, venen d’arreu, venen d’un desert innombrable.

Venen de terres llunyanes on matar al germà es normal.

Venen d’un lloc sense llei. Venen de Mart.

II

Vindran després dels vaixells. Vindran, amb les cares blanques

a demanar-nos ajut i a exigir que els hi donem menjar i beguda.

Voldran, segurament, també un pis. I voldran feina segura.

Reclamaran els seus drets , i ens robaran fins el aire.

No veieu que això és molt greu? Ens mataran a les fosques

quan siguem dormint al llit, ens clavaran ganivets

i ens ofegaran amb els nostres propis coixins, no ho veieu?

Son el dimoni! Vindran amb les cares negres, i faran el que voldran.

Calaran foc a les cases, amb les cares vermellenques

i dansaran unes danses , les més horribles de tots les danses

que es fan i es desfan, i cremaran les senyeres,

amb els seus lletjos rostres blaus. Vindran després dels vaixells.

III

Vindran després dels vaixells, amb un llençol pel damunt.

No coneixen que és la roba, ni la moda, ni vestir-se com una persona normal.

Criden en lloc de parlar, no tenen idioma propi, no articulen

paraules ni pensaments, es mouen per pur instint.

Son perillosos, ho juro. No s’estan de punyetes.

Si algú els molesta, l’aparten. Si algú els incomoda, el colpeixen.

Ni se t’acudeixi a tu, que penses que son tant bons, estendre les teves mans

per que te les arrencaran, com si fossis un ninot.

No t’enganyis, tu també ho saps, amb aquests éssers peluts

no valen ni armes ni escuts, se’ls ha de anorrear sense miraments.

Estem preparats. Ja venen. Vindran després dels vaixells.

IV

Vindran després dels vaixells, amb les seves cares fosques

baixaran per les muntanyes i pujaran a les esglésies.

Violaran a les novícies i degollaran als frares.

Arrencaran les campanes i enderrocaran els campanars.

Pujaran a Montserrat, i la mateixa Moreneta no es lliurarà d’aquests bàrbars.

Segur que no hi ha racó on no arribin per destrossar,

per fer malbé tot el que trobin. Buscaran els nostres pous, les nostres fonts,

els nostres llacs, i enverinaran les aigües per escampar la mort.

Ho pots veure als seus ulls. Duen la mort a la cara, a les seves grogues cares.

No son com tu ni com jo, son d’una altre naturalesa. D’una natura especial.

D’una natura animal. Son el diable en persona. Vindran després dels vaixells.

V

Vindran després dels vaixells, voldran donar-te la ma, intentaran parlar.

Però, ja t’ho he dit, no podran. No poden. No en saben, de parlar.

Però, sobre tot, no els escoltis. Pretenen, a sobre, saber més que tu i mes que jo.

No entenen que, quan ells van, nosaltres ja hi tornem.

Que nosaltres, fa molts anys, vam venir a conquerir un mon que ara ja és nostre.

I ara no ens el prendran. Ni de conya! Que no s’ho pensin! Ara tu ja ho saps.

Ara tu saps com son. Terribles, cruels, sanguinaris. Son molt diferents,

i això és el més important, que son diferents, que et volen robar el que és teu.

No els deixaràs pas que ho facin! Empunya ben fort el fusell!

Apunta alt! Sempre al cap! No els donis cap opció! Qui s’han pensat que som?

No deixis ni un de viu. Pensa que no trigaran

Vindran després dels vaixells. Segur que ja estan arribant.

137. LA TORNADA

I

Vaig tornar a casa i vaig veure

que no havies tornat

encara.

(Deixaré la clau al pany...)

Després de regirar el calaix

d’aquesta memòria

encara.

(Aquella clau sense clauer...)

Tornar i tornar no està de més

i jo torno i torno

encara.

(El clauer que tant t’agrada!...)

Encara que no tornis més

no deixaré de buscar-te

encara.

(La porta, que no estigui tancada)

Si em veu per un forat, ara

resultarà patètic

encara.

(Més val que la tanqui...)

II

Hom es una paraula que diuen els poetes.

Hom diria encara sona més a poema.

Hom diria que l’home no s’ho empassa ningú.

Hom diria que un home que espera no porta en lloc.

Hom diria que un home que espera una tornada

espera per esperar encara sona més a paraules buides.

Es podria dir que jo espero per esperar.

Aquesta és la tornada.

Aquesta és la tornada.

Aquesta és la tornada.

Hom diria que no tornaràs, que jo soc un imbècil, bavejant.

Hom diria que podria ser realista.

Hom diria que hom tindria raó.

Hom. On ets, hom?

III

Prepararé una festa amb les millors gales.

No coneixeràs aquestes parets corcades!

Guarniré la casa amb aquelles garlandes

que fa anys van sobrar a un Carnestoltes.

Calla! Que no va ser per Carnestoltes!

Que va ser quan aquella sorpresa que volíem dar-te!

Que no va ser sorpresa, ni te la donàrem.

Per que tu sabies que la preparàvem.

Tu sempre ho saps tot, sempre te m’avances.

No se’t pot casar, sempre en moviment

I jo sempre aquí, esperant la tornada

aquesta és la tornada

jo aquí, esperant,

i tu fora de la gàbia.

IV

Arriba el dia, ho se.

Arriba l’hora, n’estic segur.

La meva oïda s’ha aguditzat, per la pràctica

d’escoltar cada soroll que es genera a l’escala.

I el meu pensament escruta les ones hertzianes

com la antena de televisió

que li vaig comprar al “xino”

de la cantonada.

Arriba l’hora, ho se.

Arriba el minut en que, com un àngel

Entraràs per la porta i diràs:

He trigat massa, potser?

Els teus cabells daurats

- o negres, depèn –

suraran a l’aire de la tarda

- o de la matinada -

mentre un gran resplendor

t’il·luminarà l’esquena.

I t’agafaré a coll .

I tot serà ja per sempre.

I no hi haurà més tornada.

V

Ja ets aquí ! He sentit com arribava

un cotxe al carrer. Segur que és un taxi.

Ja ho sabia, que la tornada

estava molt a prop.

No he preparat la casa.

Tenia massa feina.

Les parets es veuen com sempre.

El terra es veu com sempre.

No he netejat la casa.

No he rentat els plats.

No he passat l’escombra.

No he refet el llit.

Jo em veig com sempre.

Sense afaitar. Sense dutxar.

No ho he fet des que vas marxar.

Tenia massa feina esperant la tornada.

Però s’ acabat l’espera.

Ja sento les teves passes a l’escala.

Ha valgut la pena esperar

aquests tres anys i mig.

136.- Terra sense flors.

TERRA SENSE FLORS

I

Aquest és el problema, que no tenim solució.

Ens movem sense pensar-hi, movent d’esma les ales.

No ens pesen anys ni quilos, ens pesen les paraules

no dites, més que les que diríem que mai no havíem dit,

per que no tenim solució, per que no tenim paraules,

per que el problema és aquest, que ja no ens queden més paraules,

que les paraules s’escapen com l’ alè fumant de l’hivern,

per que les ales ens pesen més que els quilos ens pesen,

per que no diries mai el que jo no diria,

per que busquem flors en una terra erma,

si no hi ha flors , no busquem mai més un perquè.

II

Caminant pel costat de mar del vell camí de Ronda

les pedres em parlen dels sabatots que hi passen.

Es una herba bruta la que hi creix pels voltants,

no hi ha ni un arbre oferint-te una trista ombra

Les roques s’estavellen contra les onades

i les onades pensen que son elles las que duen

la iniciativa

com som nosaltres qui pensem que xoquem,

una i un altre vegada contra la riba

i l’únic que fem es moure els braços i les cames,

intentant no ofegar-nos,

mentre el penya-segat ens colpeja

una i una altre i un altre vegada.

III

En terra de terres sense flors no hi ha ni fonts ni res que s’hi assembli.

En terra sense flors no hi ha terra ni res que s’hi assembli.

Que més no voldria un prat que plogués de tant en tant!

Damunt de la terra sense flors no plora el cel, ni neva

ni tant sols hi ha lloc per una calamarsada amarga

d’ aquelles de pedres com ous

que t’abonyeguen la closca.

I el cel no escup ni un gargall , per que és un cel que és a sobre

d’una terra sense flors, una terra que no és terra,

una terra de terres sense flors,

on no viu més que aquesta gespa enfangada

que suporta els sabatots

com pot.

IV

No hi ha una terra sense flors que duri cent anys

o com a mínim

no hi ha home ni dona que duri cent anys

en una terra sense flors.

El camí d’herba enfangada algun dia ha d’acabar,

a algun lloc de la costa ha d’haver un port ,

petit o gran,

on hi hagi una taverna on hi hagin mariners

que sàpiguen indicar-me per on he de seguir,

però que no s’enrotllin gaire

que no em convidin a beure,

que no m’obrin casa seva.

Jo no més vull allunyar-me

d’aquesta terra sense flors

d’aquest camí enfangat.

Vull treure’m els sabatots

I descansar a un bon llit,

estirat , a la tarda,

amb la finestra oberta,

veient un cel ben gran

i amb un jardí plè de flors.

135.- El gat

I

Tinc per bona vida la vida que transcorre

sense que el soroll taqui una vetllada.

Tinc per bona estrella l’estrella que sap

que darrera l’estrella una altre sol s’amaga.

Dono voltes als temes que sempre em preocupen

mentre escolto el soroll del silenci del pis.

Si una porta s’obris i ningú no la obre

fora bo que pensés en canviar de costums.

Tinc per bo el bon camí que en silenci s’escola

sense que la pressa em demanés els comptes

que no sabria portar sense la bona estrella

que darrera el sol amaga les boires.

II

Quin ensurt! S’obrí la porta. L’aire ho va fer.

Per l’aire arriben de cop els misteris

que no son misteris, però els hi diem.

Per que no sabem d’on venen les bruixes

que pels aires portes obren sense miraments.

La porta era oberta. El silenci, també.

I la cortineta ballava al compàs de l’aire de la tarda.

Jo mirava allà. Allà on suposava que havia de passar.

El que no sabia és el que passaria.

I el que passaria, al final va passar.

Va passar, pel llindar de la porta

un magnífic felid, un esplèndid gat.

III

El gat em mirava. S’havia aturat.

Un posat de savi que havia trobat

d’una espècie nímia un trist exemplar

que ni volent podria

fer-li cap , de mal.

Mirà a esquerra i dreta, estava explorant

el mon de colors foscos

que és el meu saló.

Girà cua, tornà a fer-ho

i amb un salt ràpid, àgil i fugaç,

va fer casa seva

del que a casa meva jo en dic

el sofà.

Els gats de vegades, no volen miolar.

Aquell gat no miolava,

no més contemplà

com vaig seure a terra

i pensant, pensant

vaig pensar que a terra

em cal trepitjar.

IV

Des de que un bon dia un amic sense nom

va passar la porta de vidre de casa,

he sabut que els éssers als que diem gats

tenen fam i son, i donen la llauna,

però, no saps perquè, segueixes la veta

li poses la llet a un plat, i li escalfes,

i li compres menjar, i el portes al metge,

es a dir, al veterinari, que encara hi ha classes,

i te’l mires allà, ajagut, a les fosques.

Misogin com soc, el gatet de marres,

ha trencat tabús

ell es queda

i tu marxes.

134 - La sort

I

L’atzar. És només una paraula. L’atzar , però mou el mon.

L’atzar ens envia les desgràcies més terribles, i ens regala un dia perfecte.

Si ens amaga massa temps la seva cara amable, maleïm l’hora en que vàrem néixer.

Si ens ofereix un somriure, o una carícia tendre, pensem que no cal agrair-ho.

Que això és el mínim que ens mereixem.

II

La sort de la lletja la bella la desitja. I la sort del lleig el que no ho es la vol.

La sort i la bellesa caminen de la mà. No se sap si l’una estima l’altre, o potser s’odien.

Si la fortuna et somriu, diuen, no t’estimaran. Els diners, diuen, no donen la felicitat.

Això ho diuen els que tenen una caixa forta plena, i el ronyó ben cobert.

III

Hi ha qui tira els daus, i veu els ulls de la serp.

Hi ha qui agafa cartes, i només li surt l’as de bastons.

Hi ha qui porta bastó, i sense veure guanya.

Hi ha qui guanya sempre, però te un forat al cos.

Hi ha qui diu : pedra, paper, tisora, i es talla els dits.

Hi ha qui sota la màniga, amaga un punyal.

Hi ha qui, sota el punyal, amaga una màniga.

IV

Per atzar vaig trobar-me un bolet misteriós.

El bolet era maco. D’un daurat de il·lusió.

No podia menjar-me’l. No sabria pas com.

El bolet no era tebi. No era fred ni calor.

No tenia ni peus, ni arrels ni el cap gros.

Per ser poc no era més que un bolet de la sort.

Era un trist bolet de la sis quaranta-nou.

V

Em diuen que no tinc sort. Em diuen que he d’aixecar el cap.

Em diuen “no mirar enrera”. Em diuen “mirar endavant”

Em diuen que no m’aturi. Em diuen que m’he aturat.

Em diuen que vagi allà.

Em diuen que a l’oficina. La llar dels desocupats.

Em diuen que es el que passa. Em diuen que passarà.

Em diuen que no m’ofegui. Que ells ja m’ ofegaran.