153 – L’intercanvi

I

A l’historia de l’ humanitat hi ha una activitat que s’ha donat
a totes les èpoques, i a totes les civilitzacions : l’intercanvi.
Pel que es veu, ben aviat els primers homes es van adonar de que,
si hi algú tenia alguna cosa que algú altre volgués posseir,
el entre cometes, “propietari” no la cediria per les bones.
No hi havia un altre opció que ser més fort que l’altre.
És així com es van crear les primeres “armes”.
En principi, les armes eren els propis cossos,
els propis punys i els propis peus, tan dels defensors com dels atacants
de la propietat privada.
Després pals, bastons, pedres.
Finalment, llances, ganivets, espases.
Hi havia cap alternativa a la guerra?
L’alternativa era l’intercanvi.
Com ens va ensenyar Kubrick, els primers simis barallant-se per una bassa d’aigua
van posar les bases de l’economia capitalista.

II

Tu em dones i jo et dono. Jo compro, tu vens.
Tot es pot comprar i vendre?
Jo et faig un petó, tu em fas una carícia.
Jo et desitjo bona sort, tu em somrius.
Si jo et respecto, tu que em dones a canvi?
Realment hem d’esperar alguna cosa a canvi de cada acció?
Estem permanentment en venda? No ens prostituïm contínuament?
Esperar compensació per tot el que fem a la vida
ens aboca, sense remei, a una actitud ferotge, salvatge, de depredador,
davant de la resta de l’ humanitat.
Sortim al mon , directament, a veure que podem treure de qui passa pal nostre costat.
Qui es relaciona d’aquesta manera amb les persones
es comporta com el lleó quan surt a caçar.
O com el gos rabiós que amb la seva mossegada
vol que tothom tregui escuma per la boca, com ell.


III

Si no volem entrar en aquest joc d’intercanvi,
si no ens volem vendre l’ànima a cada moment, segurament hi haurà qui ens digui
que som beneits, que som idiotes, que no es pot anar amb el ciri a la mà,
que aquest mon és una selva, que se’ns cruspiran de seguida.
Això és el més difícil. Trobar l’equilibri. No podem ser ni babaus,
ni anar per la vida amb la destral a la mà.
Existeix una humanitat bel·ligerant que espera per treure-li els budells
a qualsevol ingenu.
Existeix una Natura que ens pot arrabassar fins i tot la vida
a la que ens descuidem .
Però, és justament per tot això, que nosaltres no hem de caure en aquest joc macabre.
No per que al mon hi hagin guerres i violència hem de sortir de casa
amb la metralladora.
Això sí, amb l’armilla antibales .
IV

Tots som “canvistes”. Intercanviem “cromos”, ja siguin diners en efectiu,
hores de feina, serveis, o bens materials.
Tanmateix , el que ens fa sentir millor, el que ens fa en definitiva, humans,
és el que fem a canvi de no res.
El que fem “per amor a l’art”. El que fem de franc.
Sembla que hi ha una necessitat ineludible d’intercanvi. És un fet de que tothom
considera el més lògic que si ha una partida hi hagi una contrapartida.
Si tu no hi penses d’aquesta manera, ets un imbècil.
És justament aquesta necessitat d’intercanvi el que fa que hi hagi qui pensi
que val la pena fer servir la violència o l’engany
per ser més llest que la resta.
Les “normes d’intercanvi” porten a dins l’embrió de la seva pròpia corrupció.


V

El millor que podem intercanviar son les idees.
Idees per canviar el mon. L’home, amb el seu cervell, té la capacitat per transcendir
el mon de la selva, el mon de la bassa d’aigua,
on els més forts estomaquen els febles i els obliguen a morir de set.
I no es tracta de canviar – d’intercanviar – músculs per cervells, és a dir,
no ha de dominar el mes intel·ligent al més justet d’enteniment .
Hem d’intercanviar els termes. El mon ha de ser igual de just per tothom.
Abandonem els lleons a la seva pròpia sort, que es matin a la seva jungla.
Intercanviem la jungla pel mon del respecte.
Prou d’intercanvis interessats. Prou d’esprémer els febles.
Intercanviem les idees, intercanviem el mon.

152 – Tornar a casa

I

Hi ha dies en que sembla que tot es recargola ,
en que la cosa mes simple esdevé un obstacle infranquejable,
dies d’ampolles ja no mig buides, si no buides del tot,
sense cares amables, dies sense consol ni consell,
on tot costa, on res no és fàcil, dies de futur incert.
Es en moments com aquests que pensem :
“Que maco seria deixar-ho tot ara mateix, i tornar a casa!”
Però a quina casa? No pensem en casa nostra, el pis on vivim actualment.
Pensem en una tornada a una llar que no es la nostra.
A la llar primigènia, a una llar que no és real.
I, per un moment, els problemes desapareixen,
per que la simple possibilitat d’una sortida, d’una escapatòria,
dona un respir al presoner, tot i que la seva condemna
sigui a cadena perpètua.

II

...si és que hi ha casa d’algú, ens deia en Sisa, ens ho deia i ens ho diu encara.
Aquesta casa meva que és casa vostra també és aquesta llar mítica
on sempre volem tornar. Per mi seria una casa oberta, una casa blanca, prop del mar.
Seria sempre estiu, i podríem trobar-nos , i parlar , i jugar,
totes les persones estimades, les que hi son i les que ja no hi son.
A aquesta casa no hi hauria rellotges, per que no caldrien,
no hi hauria fam ni set ni malaltia, ni preocupació.
Els dies passarien tranquil·lament, fent el que cadascú volgués i l’omplís més.
El futur seria el present, i el passat també.
Ningú no seria més que ningú a aquesta casa meva,
ningú no seria menys que ningú,
per que a casa meva no caldrien diners.

III

Tornar a casa és tornar a les llargues dutxes amb aigua calenta,
a les sopes, brous, a les escudelles de l’hivern,
es tornar a mirar per la finestra com plou,
per que no has anat a escola, i estàs una mica refredat,
i no cal fer el valent, que després passa el que passa.
Tornar a casa és tornar a veure com passen les hores
sense que l’importi a ningú si és tard o és d’hora.
Dibuixar amb bolígrafs de colors, amb la taula del menjador fent d’escriptori.
Tornar a casa és tornar a estirar-se damunt de les catifes gruixudes
i tornar a enfilar-se damunt d’un tamboret
per veure que hi al prestatge de dalt de tot.
Es jeure al llit, ben tapadet, i, des d’allà, veure per la finestra
com es fa fosc poc a poc, i com, poc a poc, es van il·luminant les finestres dels veïns.

IV

Quan la tempesta ha passat, i mentre no arriba la següent,
hi ha moments en que podem pensar.
Son estranys moments en que ni la pressa ni el rellotge ni les obligacions,
poden evitar que mirem enrera i endavant a l’hora,
qüestionant-nos si val la pena patir tant, si cal amoïnar-se per tantes banalitats.
És llavors quan pensem en tornar a casa, tornar a casa de debò,
a aquella llar que sabem que ens espera,
sense la qual aquest mon seria horrible i desesperant.
Fins l’home més escèptic en te una, de casa a la que tornar,
encara que no ho reconegui ni tant sols quan es troba sol, davant del mirall.
I cada matí, mentre s’afaita, pensa en que, un dia o un altre,
haurà de fer l’equipatge, no més el que sigui absolutament imprescindible,
i prendre aquell vaixell que recorda d’un vell llibre, quan era un nen, a l’escola,
camí de casa.

V

Vivim cada dia amb la preocupació de fer bé la nostra feina,
de acomplir els terminis establerts,
d’arribar a l’hora a les cites,
d’aprofitar el temps.
Però hi ha un moment o un altre en que ens agradaria tornar a casa.
Tothom té a dins una casa a la que voldria tornar.
Es tracta d’una casa etèria, conceptual, és un sentiment.
Cadascú pot posar-li un nom diferent, cadascú pot dir-ho d’una o d’un altra manera.
Hi haurà algú per qui potser casa seva, la casa on tornar, és un lloc, i no un edifici,
o per qui sigui un moment concret que no pot esborrar de la seva memòria.
Però cal tenir un Innisfree al que tornar,
una casa, una llar, una edat, un dia.
Per que el pressent és , de vegades, massa amarg,
i per fer el futur necessitem un model.

151- Temps robat

I
Vaig corrent d’una a un altre banda de la casa
mirant per tot arreu, buscant pels racons,
provo d’esgarrapar bocins de temps,
per si de cas algun dia vaig amagar-los
per quan els trobés a faltar.

Qui em veiés ben bé creuria que soc boig!
De vegades jo també ho crec, no us penseu.
Però no tinc temps per pensar que per buscar el temps
he de semblar més boig que, posem,
qui perd el temps sense pensar en res.

És per això que, de tant en tant,
el no tenir temps m’obliga a robar-lo,
com aquell que per no tenir ni pa ni llet
d’alguna manera bé ha d’alimentar-se.
robar pa per no morir-se de gana
és el mateix que robar temps
per no morir-se de angoixa.

II

Els minuts van passant, primer , lentament.
De cop i volta, però, semblen accelerar-se .
Mires el rellotge i el que tu pensaves que eren tres
ara resulta que son trenta-quatre .
Quan et sents lliure, el temps passa volant.
Quan fas el que et penses que has de fer,
el cronòmetre es revoluciona.
El temps es converteix, llavors, en un metall preciós.
Per que hem de vendre tan barats
els moments que per nosaltres son tan preuats?
Vuit hores a tant l’hora, a tant el minut, a tan el segon.
Com els diamants s’escolen entre els dits dels traficants
se m’escolen els minuts, diamants valuosos,
i els venc per quatre duros a la nòmina mensual.

III

Màquina del temps, túnel del temps, ens agradar imaginar
la manera d’acabar amb la tirania d’aquest ritme demencial,
d’aquesta roda sense misericòrdia, que no s’atura,
no hi ha manera de barrar els engranatges d’aquest rellotge monumental
que mou el mon, que fa que ens aixequem del llit al matí,
que ens impulsa a agafar el metro, que ens marca l’entrada a la feina,
aquesta maquinaria digna d’un plató expressionista :
“Això no hi ha qui ho pari!”
Jo he de trobar temps, ni que sigui robant-lo;
no, no el robaré a un altre ésser necessitat, com jo , de temps per viure.
El robaré a qui trafica amb el temps de les vides,
li robaré temps a qui me’l paga a tant la peça,
i el ven quatre vegades més car.

IV

No voldria robar-li temps a la son, però ho faig.
No voldria robar-li temps als que més estimo, però ho faig.
Qui em pot regalar una mica de temps?
Corro pels carrers , ensumant la meva presa.
No puc robar-li temps a ningú, no més a mi mateix.
Vaig corrent d’una a un altre banda de casa meva,
Busco als prestatges, als calaixos, a sota el sofà,
provo d’esgarrapar instants que no existeixen,
que potser van existir, que ja van passar,
minuts, hores, segons, dies, que s’escolen entre els dits,
que em venen a dir que soc més gran, més vell,
i que, com el cocodril del capità garfi,
em persegueix una bèstia amb un rellotge, o un calendari,
que em diu que no puc robar més temps,
i que el que vol és fotre’m queixalada.

150 – La Cattedrale dei sventurati.

I
Una avorrida tarda de pluja, a mitjans dels anys vuitanta, decidit a aprofitar una hora perduda vaig visitar una exposició gratuïta d’un pintor que no coneixia. Es tractava d’un italià que havia viscut a començaments del segle XX a Barcelona, un tal Claudio Burrichia. Contra totes les tendències de la seva època, Burrichia s’havia entestat en desenvolupar una mena de barreja de post-impressionisme i un surrealisme molt peculiar. Els seus quadres, però, no em van impressionar , d’entrada.
La pluja, i el fet de que la exposició fos de franc, havia atret a una gran quantitat de públic a la mostra. La majoria, gent maleducada, cridanera i acompanyada de tota classe de canalla emprenyadora. En alguns casos, l’accés a fer tant sols una ullada als quadres de l’italià , es feia molt difícil. Si a això afegim el poc interès de la majoria dels quadres, i que jo pensava més en la cita que tindria després que en les pintures, es fàcil de comprendre que jo no trigués a buscar la sortida, malgrat la pluja.
Ja havia recollit el meu paraigües, i em disposava a sortir, quan una tela, de grans dimensions, em va cridar l’atenció.

II
Vaig tornar a desar el paraigües al seu lloc, i em vaig acostar al quadre. Feia uns tres metres d’alçada per dos i mig d’amplada. El motiu era una vista del barri de gràcia, pel que semblava , durant una lluminosa tarda d’estiu. Aquella pintura no tenia res a veure amb tota la resta de l’exposició, era brillant la barreja d’estils i el tractament de la llum i del color, que em van captivar de seguida. Pel que fa al públic assistent, el quadre en qüestió no interessava a ningú. El vaig poder admirar amb deteniment i amb tota tranquil·litat.
Burrichia havia escollit una vista aèria, molt probablement algun terrat del barri de Gràcia. Reconeixia molt bé molts dels edificis, ja que jo havia viscut la meva infància i adolescència al barri. Aquells terrats havien format part dels escenaris dels meus jocs i dels meus amics d’infantesa.
Al bell mig de la tela hi destacava la façana d’una església, il·luminada pels raigs d’un sol que no es veu, però que s’intuïa, a punt d’amagar-se a l’occident. Era un temple magnífic, amb un campanar imponent. Sobresortia entre els terrats humils del barri, presidint, molt probablement, una plaça.
No més havia un problema. A Gràcia no existeix cap església com aquella.

III
Que té d’especial que un pintor s’inventi una església i la pinti? Res en absolut. A mi, però , em cridava l’atenció que Burrichia hagués estat tan meticulós en reproduir els terrats d’ altres edificis, façanes i teulades, que jo havia reconegut amb tanta facilitat, i d’altra banda es tragués aquell magnífic temple del no res, i que tot plegat encaixés amb aquella naturalitat : les cases, els carrers, la llum, l’ església, l’aire...
El títol del quadre, no podia ser més explícit : “Barcelona, barri de Gràcia . Oli sobre tela. (1903-1904) Encàrrec de Luca Bonanima”.
A la documentació facilitada per l’organització de l’exposició no hi havia cap referència especial a l’obra en qüestió. Només un petit text acompanyava al títol: “Visió del barri de Gràcia amb el peculiar estil de Burrichia”.
Amb allò, jo no en tenia prou. Havia de saber més. Con que a aquella època no hi havia encara Internet, el més semblant al Google era un amic meu, de nom Eduard, que posseïa la base de dades més potent de la que jo podia disposar : el seu cervell i la seva llibreria, que es trobava al carrer Mallorca. La llibreria de l’Eduard , ja no existeix (com tantes coses!), però cada vegada que passo pel davant del vell local, ara tancat, tinc un record pel meu amic.

IV
Vaig fer una visita al meu amic Eduard. S’havia llicenciat en Història de l’Art, però la seva saviesa li venia, sobre tot, d’haver-se passat la vida augmentant la seva immensa col·lecció de llibres. A més de tota mena de tractats, mètodes i catàlegs d’art de totes les èpoques, era posseïdor d’una modesta pinacoteca.
Li vaig parlar de Burrichia. D’entrada, no el coneixia . Al esmentar-li, però, el nom de Luca Bonanima, que va ser qui va encarregar el quadre, va dir que li sonava molt aquell nom. L’agafava enfeinat, per que esperava la visita de no se quin col·leccionista alemany, però em va prometre que investigaria una mica, i que quan tingués alguna cosa, em faria un truc.
Pocs dies després, l’Eduard em trucava per dir-me que no havia trobat cap documentació ni sobre Burrichia, ni sobre “Barcelona, barri de Gràcia” ni sobre Luca Bonanima. “Documents, cap ni un. Ara bé, tinc una cosa millor !” – em va dir.
Ens vàrem citar aquella mateixa tarda a una Residència de gent gran de la part alta de la ciutat. Un cop allà, l’Eduard, amb l’ajut d’un dels empleats de la Residència, em va conduir fins a una de les sales de visita. Era una habitació enorme, amb una terrassa amb vistes al parc que hi havia al davant. L’Eduard em va acompanyar fins un vellet que reposava plàcidament a un butacó, al fons de la sala. Quan vam arribar al seu costat, l’Eduard li va fer senyal de que no s’aixequés, i em va dir: “Et pressento el senyor Claudio Burrichia”

V
Evidentment, l’home que seia davant meu no era el pintor italià autor de “Barcelona, barri de Gràcia”, sinó el seu fill. L’Eduard em va explicar que la seva tieta Montserrat, havia viscut fins feia pocs mesos a aquella Residència, fins que va deixar aquest mon. L’Eduard l’havia visitat amb relativa freqüència, i moltes vegades, el senyor Burrichia, amb unes ganes de parlar i d’explicar batalletes irrefrenables, s’havia ficat sense ser convidat a les converses de tieta i nebot. Era per això que el nom Burrichia li havia sonat a l’Eduard.
El fill del pintor tenia moltes coses per explicar, però jo li vaig demanar si en sabia cap sobre el quadre de Gràcia. Hi va donar moltes voltes, li agradava recrear-se en els detalls, però, resumint, la història quedava, més o menys, així:
Luca Bonanima va arribar a finals del segle XIX a Barcelona. Aquí, va començar a treballar d’aprenent a una fàbrica de sifons. No se sap del cert si va ser per la seva bona feina , o per que la filla d l’amo de la fàbrica es va enamorar d’ell, el cas és que, pels volts de la data en que el Claudio Burrichia va pintar el quadre, en Luca era un burgès respectable, propietari d’una factoria de sifons, pare de família, i ciutadà exemplar. Coneixedor, també , de la colònia italiana resident a la Ciutat Comtal, va voler subvencionar a un jove artista de nom Claudio Burrichia, llavors una tota una promesa artística. Li va encarregar un quadre que reflectís l’ambient del barri on vivia en Luca, Gràcia. Seria el seu Mecenes, però, amb una condició.

VI
El Luca Bonanima era originari d’un poble del nord d’Itàlia, anomenat Santiarella, o alguna cosa semblant (Al senyor Burrichia júnior la memòria li començava a fallar). El tresor dels habitants del poble era l’esglèssia de Santa Maria, també coneguda com a La Cattedrale dei sventurati. Es tractava d’un temple humil i grandiós a l’hora, una petita joia Romànica. El cas és que, al 1869, quan en Luca era amb prou feines un nen, un terratrèmol va sacsejar aquelles terres, enderrocant l’església i reduint-la a runes i pols. Aquell record va perseguir Bonanima tota la seva vida. Fins al punt que, quan va conèixer al Claudi i les seves pintures, de seguida se li va acudir la idea d’immortalitzar aquell record : va encarregar al Burrichia que pintes el barri de Gràcia amb la Cattedrale dei sventurati presidint el quadre. Ell mateix li va descriure, amb tota mena de detalls com era l’església. Es van dibuixar molts estudis preparatoris, i , finalment , “Barcelona, barri de Gràcia”, va ser una realitat, amb total satisfacció per part de Bonanima, que va pagar de bon grat els diners que li va cobrar en Burrichia.
Un cop ens va explicar aquesta història, en Claudi fill es va disculpar, dient que estava una mica cansat, i es va retirar a dormir. Va ser una llàstima , per que no el vaig tornar a veure mai més. Pocs dies després, va caure malalt, i no va trigar a fer-li companyia a la tieta de l’Eduard. M’hagués agradat escoltar més històries d’aquell senyor, del seu pare i de l’època que van viure.
El misteri de l’església està resolt. Per més informació que he buscat d’aquest pintor i d’aquest quadre, durant aquests anys, mai no he trobat res de res. On deu parar aquesta tela sorprenent? Ves a saber! Si algú en té cap noticia, ja sabeu on soc.