I
Tothom ho diu, i és ben sabut que s’ha de pensar en positiu.
Veure l’ampolla mig plena encara que la set et demani més aigua.
Veure el got mig ple tot i que el vi no t’arribi als llavis.
Hem de mirar el món pensant que no hi hauria d’haver diferències entre els continents.
La fam i la misèria no son més que efectes col·laterals
dels àpats fastuosos del primer mon i dels malaguanyats calés de,
posem per cas, els llums del Nadal.
Davant de els escandalosos casos de corrupció,
dels sabuts i dels que no sabem,
hem de pensar allò de que “la teva ma dreta no ha de saber
el que fa l’esquerra...”
O era a l’inrevés?
Siguem positius.
Hem de fer jocs malabars amb totes dues mans.
II
L’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra.
Aquesta és l’explicació d’allò que es coneix com a “re-elecció”.
Re-elecció de presidents, re-elecció d’alcaldes,
re-elecció d’amics, de parelles, de parents...
I com s’explica aquest entestar-se en repetir els errors?
Naturalment, l’explicació es la necessitat gairebé malaltissa
d’optimisme.
Necessitem ser optimistes com l’aire que respirem
o com la truita que ens cruspim.
Sense optimisme no ens aixecaríem del llit al matí,
només de pensar en els problemes del dia a dia.
Sense optimisme no podries mirar-te al mirall
i assumir que aquell desgraciat que et mira amb cara de son
ets tu mateix, que no hi ha ni màscara ni maquillatge que ho amagui.
Diuen que el sexe mou el món.
Però per que hi hagi sexe ha d’haver optimisme.
Sense optimisme no hi hauria ni sexe, ni mon, ni res.
III
Si pensem a mig gas, el camí de la nostra vida serà una eterna pujada.
Hem de pensar, ara sí, amb optimisme , com si pugéssim arrossegar,
amb la nostra embranzida, tots els prejudicis que se’ns posin pel davant.
Si pensem que és possible un mon on tothom pot ser feliç,
on no existeixi la fam, ni la malaltia,
on ningú sigui discriminat,
on ningú sigui explotat,
només si pensem que un mon així es possible,
avançarem cap a un mon sense patiment, sense fam, sense malaltia,
sense discriminació, sense explotació...
I qui digui que som uns idealistes, tindrà raó.
Ni tant sols pensant-se que només ens desqualifica
podrà amagar que està a favor del patiment, de la fam,
de la malaltia, de la discriminació, de la explotació...
IV
Optimisme. Sí. Però no optimisme cec.
No l’optimisme dels fulletons amb els que els cofois polítics ens embussen les bústies.
No a l’optimisme del que amaga la brutícia a sota la catifa,
i pensa que casa seva és la més neta del veïnat.
No necessitem l’optimisme del que mira la ciutat
i pensa que els gratacels ja estan bé per que amaguen les barraques.
No ens cal l’optimisme de qui calcula els guanys propis,
fent veure que li fa un gran favor a la ciutat per que la destrossa i la torna a construir.
L’optimisme superficial dels grans líders que ens venen les motos del progrés i del futur,
sense veure, o sense voler veure, que per sota de la taula
passen d’una ma a l’altre les comissions, els suborns,
el tràfic d’influències, les re-cal·lificacions de terrenys...
Aquest optimisme no el necessitem.
No serveix ni com a paper de wàter.
V
En una societat demagògicament condicionada
es menester administrar l’optimisme
sense caure en les grapes del cinisme
que domina a les cúpules dels partits que ens fan de pares.
Ser optimista, de debò, no és posar sempre bona cara .
És pensar que el mon pot canviar , i que val la pena intentar-ho cada dia.
És veure sortir cada dia el sol amb l’alegria de ser viu
i trobar que és interessant descobrir que ens prepara el destí per la jornada.
Ser optimista no és tancar els ulls davant dels problemes.
És pensar que els problemes poden tenir solució encara que sigui difícil trobar-la.
No es tracta d’esperar miracles, els miracles no existeixen
fora del miracle de la vida i de l’esforç de les persones.
Siguem optimismes. Pensem que el mon reneix cada dia.
Donem-nos una oportunitat a nosaltres mateixos.
dimecres, 25 de novembre del 2009
dissabte, 21 de novembre del 2009
144- Misatges
I
He sentit a dir que per tot arreu s’envien i es reben missatges.
Com puc saber si hi ha algú que vol comunicar-se?.
Al meu móbil només arriben espais publicitaris.
Cap persona de carn i ossos gosa dir-me res,
tant sols quan a la barra d’un „Pans“ o d’un „Bocatta“ m’acosto amb més o menys gana, hi ha un noi o una noia que em demanan amb veu clara que que dessitjo.
Jo li diria:
„M’agradaria que no fos per l’interès o la feina,
per que sí, que hi hagués algú o alguna
que vulgués demanar-me si tinc o no tinc, més o menys gana,
o si vull una truita, o millor no sopar, que avui ja has dinat massa“
Per descomptat, no li dic, tant sols ho penso,
i li demano el menu de 6 o de 7 euros
que inclou un entrepà, amanida i patates.
II
Buscant senyals, miro el cel , i el cel no diu gran cosa.
Quatre núvols mal contats que no formen paraules.
Estaré jo mal fixat, o és que no hi ha res a entendre?.
Camino fins al centre de la ciutat.
El carrers son plens de gent. Les botigues fan rebaixes.
S’ha de vigilar molt, per no ensopegar amb la gent.
Llavors se m’acut la idea : ensopego expressament
amb un noi, i em quedo expectant, esperant el que dirà.
Ni que sigui un exabrupte, s’haurà de comunicar.
Però el noi passa de llarg. Es frega una mica l’espatlla.
Ni tant sols s’ha dignat mirar-me.
On son els missatges que m’han de revelar la veritat?
Miro els aparadors, i les cridaneres lletres tampoc no em donen respostes.
III
Interpreto les mirades de les noies dels anuncis.
Des de les seves cases, davant del mar , fastuoses,
des dels cotxes esportius que recorren autopistes,
des de l’alçada vertiginosa dels talons de les sabates
negres, enlluernadores, lluentes ...
Homes que saben el que penso, que des de la pantalla em miren.
Nois joves que porten vestits que valen més diners que tot el meu armari,
em diuen amb gestos, amb la cara, amb mans i amb cames
coses que jo no entenc .
Que em vol dir la noia que surt de la piscina,
apartant-se els cabells de la cara?
Quin significat amaga el noi que llegeix el diari, inesperadament,
al sol de la costa blava?
Que diuen totes aquestes dones que parlen des de la cuina?
Se que volen dir-me alguna cosa que no acabo d’entendre,
però no sé que és.
IV
Arribo a casa meva per carrers costeruts.
Aquí la multitud no s’ em tira a sobre.
Entro a l’edifici, i obro la bústia.
Es treball inútil , per que sé que estarà buida.
Buida del tot , no hi és, he trobat prospectes d’una clínica dental,
jo , que tinc la dentadura forta com la d’un cavall,
i he trobat factures , del gas de l’aigua i de la llum,
però això no son missatges.
Un missatge és aquell que se t’adreça sense ànim de lucre,
sense voluntat de vendre’t res, sense que hi hagi pel mig
un contracte de compra-venda.
Engego l’ordinador. Miraré el meu mail
encara que sé del cert que la safata d’entrada
estarà tant buida com la bústia.
“No té missatges nous”.
Això sí, la carpeta de correu brossa esta plena a vessar.
V
Em quedo esperant, doncs, els missatges.
Podria fer alguna cosa més?
Potser si, però ho he provat tantes vegades!
Sempre amb el pobre resultat d’haver fet el ridícul,
acabant sent ignorat, en el millor dels casos,
o menystingut , moltes vegades,
deprimit sempre.
És per això que espero i espero,
amb l’antena ben atenta,
sempre a l’aguait de que m’arribi un d’aquests missatges.
Mentre això no passa, continuo caminant pel centre de la ciutat,
entre la multitud em sembla que no serà impossible.
No desespero : l’altre dia, un senyor elegant, amb barret, armilla
i un enorme cigar, en passar pel meu costat, em va allargar,
dissimuladament, un tros de paper.
El vaig agafar : hi havia escrit el seu número de telèfon.
He sentit a dir que per tot arreu s’envien i es reben missatges.
Com puc saber si hi ha algú que vol comunicar-se?.
Al meu móbil només arriben espais publicitaris.
Cap persona de carn i ossos gosa dir-me res,
tant sols quan a la barra d’un „Pans“ o d’un „Bocatta“ m’acosto amb més o menys gana, hi ha un noi o una noia que em demanan amb veu clara que que dessitjo.
Jo li diria:
„M’agradaria que no fos per l’interès o la feina,
per que sí, que hi hagués algú o alguna
que vulgués demanar-me si tinc o no tinc, més o menys gana,
o si vull una truita, o millor no sopar, que avui ja has dinat massa“
Per descomptat, no li dic, tant sols ho penso,
i li demano el menu de 6 o de 7 euros
que inclou un entrepà, amanida i patates.
II
Buscant senyals, miro el cel , i el cel no diu gran cosa.
Quatre núvols mal contats que no formen paraules.
Estaré jo mal fixat, o és que no hi ha res a entendre?.
Camino fins al centre de la ciutat.
El carrers son plens de gent. Les botigues fan rebaixes.
S’ha de vigilar molt, per no ensopegar amb la gent.
Llavors se m’acut la idea : ensopego expressament
amb un noi, i em quedo expectant, esperant el que dirà.
Ni que sigui un exabrupte, s’haurà de comunicar.
Però el noi passa de llarg. Es frega una mica l’espatlla.
Ni tant sols s’ha dignat mirar-me.
On son els missatges que m’han de revelar la veritat?
Miro els aparadors, i les cridaneres lletres tampoc no em donen respostes.
III
Interpreto les mirades de les noies dels anuncis.
Des de les seves cases, davant del mar , fastuoses,
des dels cotxes esportius que recorren autopistes,
des de l’alçada vertiginosa dels talons de les sabates
negres, enlluernadores, lluentes ...
Homes que saben el que penso, que des de la pantalla em miren.
Nois joves que porten vestits que valen més diners que tot el meu armari,
em diuen amb gestos, amb la cara, amb mans i amb cames
coses que jo no entenc .
Que em vol dir la noia que surt de la piscina,
apartant-se els cabells de la cara?
Quin significat amaga el noi que llegeix el diari, inesperadament,
al sol de la costa blava?
Que diuen totes aquestes dones que parlen des de la cuina?
Se que volen dir-me alguna cosa que no acabo d’entendre,
però no sé que és.
IV
Arribo a casa meva per carrers costeruts.
Aquí la multitud no s’ em tira a sobre.
Entro a l’edifici, i obro la bústia.
Es treball inútil , per que sé que estarà buida.
Buida del tot , no hi és, he trobat prospectes d’una clínica dental,
jo , que tinc la dentadura forta com la d’un cavall,
i he trobat factures , del gas de l’aigua i de la llum,
però això no son missatges.
Un missatge és aquell que se t’adreça sense ànim de lucre,
sense voluntat de vendre’t res, sense que hi hagi pel mig
un contracte de compra-venda.
Engego l’ordinador. Miraré el meu mail
encara que sé del cert que la safata d’entrada
estarà tant buida com la bústia.
“No té missatges nous”.
Això sí, la carpeta de correu brossa esta plena a vessar.
V
Em quedo esperant, doncs, els missatges.
Podria fer alguna cosa més?
Potser si, però ho he provat tantes vegades!
Sempre amb el pobre resultat d’haver fet el ridícul,
acabant sent ignorat, en el millor dels casos,
o menystingut , moltes vegades,
deprimit sempre.
És per això que espero i espero,
amb l’antena ben atenta,
sempre a l’aguait de que m’arribi un d’aquests missatges.
Mentre això no passa, continuo caminant pel centre de la ciutat,
entre la multitud em sembla que no serà impossible.
No desespero : l’altre dia, un senyor elegant, amb barret, armilla
i un enorme cigar, en passar pel meu costat, em va allargar,
dissimuladament, un tros de paper.
El vaig agafar : hi havia escrit el seu número de telèfon.
dimarts, 10 de novembre del 2009
143 INSOMNI
I
Dormir. Deixar que s’estovi la realitat
com s’estovaven els rellotges,
deixar que caiguin les parpelles sota les parpelles, sobre les parpelles...
Que el sostre et caigui al damunt amb el pis de dalt
i el veí de dalt i tota la seva família
i tot l’edifici i els avions que passin en aquell moment
dalt de casa teva.
Dormir.
Has de tancar els ulls i no mes concentrar-te en el no res,
ni tan sols cal que pensis en que necessites dormir,
ni en que braços i cames et pesen com el plom,
ni tan sols en que no has de pensar en res.
Dormir.
La ciutat està en silenci, els televisors ja callen,
tu vols dormir, cal que dormis,
estàs cansat fins a l’extenuació, però tot i això...
Obres els ulls de bat a bat. Dormir. No pots dormir.
II
Quan tot va rodat, quan no hi ha problemes
entres al llit com qui entra a casa seva,
els llençols t’acullen com amants que esperen l’abraçada,
tu no més entres al llit, sense més,
t’estires i ja t’abracen els braços de Morfeu.
Quina delícia no haver de donar voltes al llit!
Quan el somni t’arriba de cop i volta, el despertar és fàcil i agradable.
La nit no és el desert atapeït de tortures
que s’ha de travessar estirat a un llit,
que és com el llit dels faquirs,
ple de punxes que et punxen sense sang.
Dormir.
Hi ha qui dorm i no dona més importància.
La felicitat és un do que no més posseeixen els inconscients.
O els que dormen.
III
Tant se val el motiu. Pot ser una mosca. O un mosquit.
O els veïns dels nassos que s’estan fins a les tantes
cridant com foques en zel...
Però als veïns ja els has cantat les quaranta.
Ja no miolen.
Ara et sembla escoltar el soroll del gota a gota d’una aixeta llunyana,
et pots aixecar per tancar-la,
però saps que és una aixeta virtual,
que no més existeix per que tu penses que raja.
Pot treure’t la son el que faràs demà o el que saps que no faràs.
O pensar que hauries de fer el que saps que no faràs.
Pot desvetllar-te el que t’obligaran a fer, o els fets que t’imposaràs tu mateix.
Et remouràs entre els llençols pensant que son, inesperadament, incòmodes.
Que no s’han rentat durant anys, o que algú s’ha equivocat,
i t’ha posat arpillera en contes de vànova.
Tant se val el motiu.
No dormir.
Hi ha qui no dorm i hi ha qui dorm.
No hi donis més voltes.
IV
De qui és la culpa de que no pugui dormir?
De aquesta colla de incompetents que tinc com a companys de feina.
D’aquesta col·lecció d’ineptes que governen el país.
Ah, jo no els vaig votar , però ells hi son, per turmentar-me
en nits com aquesta...
La culpa és d’aquest temps infernal, de la pluja , de la sequera...
No puc dormir per que hi ha una conjura de l’Univers
per que no pugui tancar els ulls...
És culpa del destí, és culpa de la religió, de la catòlica i de totes les altres,
és culpa d’algú altre, és culpa d’algú que no soc jo.
O potser sí . És culpa meva.
Estava tan cegat per l’insomni que no ho veia.
És culpa meva!
No havia d’haver nascut...
V
No, no és culpa meva.
Bé, no és culpa meva, i si que ho és.
Sobre tot, és culpa d’aquell cafè que m'he pres a les set de la tarda.
A qui se li acut? A mi, és clar.
Un trist cafè ha estat la raó de que em baralli amb el mon.
I no només amb el mon.
Sobre tot em sap greu pels veïns.
Els he escridassat, tan sols per que era l’una de la matinada
i continuaven fent la tertúlia cridant com a bojos i amb la música a tota pastilla.
Mai més tornaré a prendre cafè a les set de la tarda.
Ho juro. I si ho faig
engegueu-me un tret.
Dormir. Deixar que s’estovi la realitat
com s’estovaven els rellotges,
deixar que caiguin les parpelles sota les parpelles, sobre les parpelles...
Que el sostre et caigui al damunt amb el pis de dalt
i el veí de dalt i tota la seva família
i tot l’edifici i els avions que passin en aquell moment
dalt de casa teva.
Dormir.
Has de tancar els ulls i no mes concentrar-te en el no res,
ni tan sols cal que pensis en que necessites dormir,
ni en que braços i cames et pesen com el plom,
ni tan sols en que no has de pensar en res.
Dormir.
La ciutat està en silenci, els televisors ja callen,
tu vols dormir, cal que dormis,
estàs cansat fins a l’extenuació, però tot i això...
Obres els ulls de bat a bat. Dormir. No pots dormir.
II
Quan tot va rodat, quan no hi ha problemes
entres al llit com qui entra a casa seva,
els llençols t’acullen com amants que esperen l’abraçada,
tu no més entres al llit, sense més,
t’estires i ja t’abracen els braços de Morfeu.
Quina delícia no haver de donar voltes al llit!
Quan el somni t’arriba de cop i volta, el despertar és fàcil i agradable.
La nit no és el desert atapeït de tortures
que s’ha de travessar estirat a un llit,
que és com el llit dels faquirs,
ple de punxes que et punxen sense sang.
Dormir.
Hi ha qui dorm i no dona més importància.
La felicitat és un do que no més posseeixen els inconscients.
O els que dormen.
III
Tant se val el motiu. Pot ser una mosca. O un mosquit.
O els veïns dels nassos que s’estan fins a les tantes
cridant com foques en zel...
Però als veïns ja els has cantat les quaranta.
Ja no miolen.
Ara et sembla escoltar el soroll del gota a gota d’una aixeta llunyana,
et pots aixecar per tancar-la,
però saps que és una aixeta virtual,
que no més existeix per que tu penses que raja.
Pot treure’t la son el que faràs demà o el que saps que no faràs.
O pensar que hauries de fer el que saps que no faràs.
Pot desvetllar-te el que t’obligaran a fer, o els fets que t’imposaràs tu mateix.
Et remouràs entre els llençols pensant que son, inesperadament, incòmodes.
Que no s’han rentat durant anys, o que algú s’ha equivocat,
i t’ha posat arpillera en contes de vànova.
Tant se val el motiu.
No dormir.
Hi ha qui no dorm i hi ha qui dorm.
No hi donis més voltes.
IV
De qui és la culpa de que no pugui dormir?
De aquesta colla de incompetents que tinc com a companys de feina.
D’aquesta col·lecció d’ineptes que governen el país.
Ah, jo no els vaig votar , però ells hi son, per turmentar-me
en nits com aquesta...
La culpa és d’aquest temps infernal, de la pluja , de la sequera...
No puc dormir per que hi ha una conjura de l’Univers
per que no pugui tancar els ulls...
És culpa del destí, és culpa de la religió, de la catòlica i de totes les altres,
és culpa d’algú altre, és culpa d’algú que no soc jo.
O potser sí . És culpa meva.
Estava tan cegat per l’insomni que no ho veia.
És culpa meva!
No havia d’haver nascut...
V
No, no és culpa meva.
Bé, no és culpa meva, i si que ho és.
Sobre tot, és culpa d’aquell cafè que m'he pres a les set de la tarda.
A qui se li acut? A mi, és clar.
Un trist cafè ha estat la raó de que em baralli amb el mon.
I no només amb el mon.
Sobre tot em sap greu pels veïns.
Els he escridassat, tan sols per que era l’una de la matinada
i continuaven fent la tertúlia cridant com a bojos i amb la música a tota pastilla.
Mai més tornaré a prendre cafè a les set de la tarda.
Ho juro. I si ho faig
engegueu-me un tret.
dimarts, 3 de novembre del 2009
142 FINESTRES
I
Qui va inventar les finestres? No parlo de forats a les parets.
Parlo de marcs de fusta, de vidres i de persianes.
Tota aquest tecnologia no més tenia un objectiu :
espiar, veure sense ser vist, mirar allò que no s’havia de mirar.
Les finestres son els ulls de casa teva.
Son els ulls que et permeten veure i son els ulls
que permeten que els altres et vegin.
Per això es van inventar les cortines.
Per fer veure que obríem casa nostra als ulls de la resta del mon,
mentre evitàvem que ens veiessin els veïns,
amb aquells cortinatges de doble, triple o quàdruple capa.
Tema a part son les esmentades persianes.
Sobre tot les de fusta envernissada, resistents a la pluja i a la neu.
Aquelles persianes del Pirineu...!
Que agradable despertar amb la llum del sol tamisada
per unes bones persianes de fusta...
II
Finestres al capdamunt
angelets sota teulada
i un nuvolet vermellós
te la noia que s’amaga.
Finestres al capdamunt
de la llarga torre blanca
no puc veure’t sense llum
i molt menys si tu marxes.
No t’amaguis, vine amb mi.
Es que et fan por les mirades?
Poques passes, dues o tres,
no ens acosten, ens separen.
Finestres al capdamunt
angelets que ens acompanyen.
Digue’m que veus des d’allà,
des de les teves alçades.
“Veig un vaixell de colors
que s’acosta a la muralla.
Obriré per ell els ulls
i veuran la riba franca.”
Finestres al capdamunt
El núvol vermell s’escampa
No deixis que la tristor
amagui la teva mirada.
Finestres al capdamunt
angelets sota teulada
un somriure digne i trist
que em diu adéu i s’apaga.
III
No totes les finestres son iguals.
Hi ha moltes classes. Per començar, les finestres grans,
sinceres, franques, directes.
D’una altra banda, hi ha les finestres petites,
recargolades, tímides, difícils d’obrir.
No és el mateix la finestra que dona a la plaça
que la finestra de l’ordinador ;
ni és el mateix la finestra “oberta al mon “
de la televisió que la finestra de casa d’un amic.
Les finestres poden ser molt i molt interessades.
El punt de vista és fonamental.
Ens poden ensenyar unes coses i amagar d’altres.
Podem creure que son obertes,
i mostrar-nos les coses a través d’un vidre deformant.
El més important quan obres una finestra és saber mirar.
IV
Que és una finestra? El que diferencia una finestra ,
d’un forat a la paret, és la capacitat d’obrir-se i de tancar-se.
L’ésser humà s’ha trencat les banyes per dissenyar sofisticadissims
mecanismes que ens permeten tenir aquesta dualitat
encabida als murs de casa nostra.
Obert, tancat. És el principi d’un sistema binari.
Estem parlant , per tant, d’un dilema quotidià. Un dilema que no és tal.
Obrim les finestres , o les deixem tancades?
No les podem deixar sempre obertes. Això seria la negació de la seva essència.
Per deixar-les sempre obertes, no calia tanta tecnologia.
Haguéssim foradat les parets, i llestos!
Les finestres s’han de tancar. Quan calgui.
Però no sempre. Per tenir-les sempre tancades, no calien tants mecanismes.
Deixant la paret llisa, ja hauria hagut prou!
Aquest és el dilema de les finestres.
V
No t’entestis en sortir per la finestra.
S’entra i se surt per les portes.
Les finestres et poden enganyar.
Poden dir-te que fora hi ha coses maques, la llibertat.
Per el que hi ha no t’agradaria,
t’ho puc jurar.
No vulguis sortir per la finestra.
S’entra i se surt per les portes.
Cauries , hi ha molta alçada.
No es que et vulgui dir el que has de fer.
Es que ho faig pel teu bé, i tu no t’ en adones.
No insisteixis en voler sortir per la finestra.
S’entra i se surt per les portes.
Es perillós abocar-se a l’exterior
i molt més deixar-se anar per la façana.
Qui et penses que ets , l’home-aranya?
T’he dit que no pots sortir per la finestra.
S’entra i se surt per les portes.
Mira que m’obligues a fer, pel teu bé.
Posaré un bon enreixat a aquesta finestra
i s’hauran acabat les temptacions.
Ara tanco la porta amb clau, i fins demà.
Qui va inventar les finestres? No parlo de forats a les parets.
Parlo de marcs de fusta, de vidres i de persianes.
Tota aquest tecnologia no més tenia un objectiu :
espiar, veure sense ser vist, mirar allò que no s’havia de mirar.
Les finestres son els ulls de casa teva.
Son els ulls que et permeten veure i son els ulls
que permeten que els altres et vegin.
Per això es van inventar les cortines.
Per fer veure que obríem casa nostra als ulls de la resta del mon,
mentre evitàvem que ens veiessin els veïns,
amb aquells cortinatges de doble, triple o quàdruple capa.
Tema a part son les esmentades persianes.
Sobre tot les de fusta envernissada, resistents a la pluja i a la neu.
Aquelles persianes del Pirineu...!
Que agradable despertar amb la llum del sol tamisada
per unes bones persianes de fusta...
II
Finestres al capdamunt
angelets sota teulada
i un nuvolet vermellós
te la noia que s’amaga.
Finestres al capdamunt
de la llarga torre blanca
no puc veure’t sense llum
i molt menys si tu marxes.
No t’amaguis, vine amb mi.
Es que et fan por les mirades?
Poques passes, dues o tres,
no ens acosten, ens separen.
Finestres al capdamunt
angelets que ens acompanyen.
Digue’m que veus des d’allà,
des de les teves alçades.
“Veig un vaixell de colors
que s’acosta a la muralla.
Obriré per ell els ulls
i veuran la riba franca.”
Finestres al capdamunt
El núvol vermell s’escampa
No deixis que la tristor
amagui la teva mirada.
Finestres al capdamunt
angelets sota teulada
un somriure digne i trist
que em diu adéu i s’apaga.
III
No totes les finestres son iguals.
Hi ha moltes classes. Per començar, les finestres grans,
sinceres, franques, directes.
D’una altra banda, hi ha les finestres petites,
recargolades, tímides, difícils d’obrir.
No és el mateix la finestra que dona a la plaça
que la finestra de l’ordinador ;
ni és el mateix la finestra “oberta al mon “
de la televisió que la finestra de casa d’un amic.
Les finestres poden ser molt i molt interessades.
El punt de vista és fonamental.
Ens poden ensenyar unes coses i amagar d’altres.
Podem creure que son obertes,
i mostrar-nos les coses a través d’un vidre deformant.
El més important quan obres una finestra és saber mirar.
IV
Que és una finestra? El que diferencia una finestra ,
d’un forat a la paret, és la capacitat d’obrir-se i de tancar-se.
L’ésser humà s’ha trencat les banyes per dissenyar sofisticadissims
mecanismes que ens permeten tenir aquesta dualitat
encabida als murs de casa nostra.
Obert, tancat. És el principi d’un sistema binari.
Estem parlant , per tant, d’un dilema quotidià. Un dilema que no és tal.
Obrim les finestres , o les deixem tancades?
No les podem deixar sempre obertes. Això seria la negació de la seva essència.
Per deixar-les sempre obertes, no calia tanta tecnologia.
Haguéssim foradat les parets, i llestos!
Les finestres s’han de tancar. Quan calgui.
Però no sempre. Per tenir-les sempre tancades, no calien tants mecanismes.
Deixant la paret llisa, ja hauria hagut prou!
Aquest és el dilema de les finestres.
V
No t’entestis en sortir per la finestra.
S’entra i se surt per les portes.
Les finestres et poden enganyar.
Poden dir-te que fora hi ha coses maques, la llibertat.
Per el que hi ha no t’agradaria,
t’ho puc jurar.
No vulguis sortir per la finestra.
S’entra i se surt per les portes.
Cauries , hi ha molta alçada.
No es que et vulgui dir el que has de fer.
Es que ho faig pel teu bé, i tu no t’ en adones.
No insisteixis en voler sortir per la finestra.
S’entra i se surt per les portes.
Es perillós abocar-se a l’exterior
i molt més deixar-se anar per la façana.
Qui et penses que ets , l’home-aranya?
T’he dit que no pots sortir per la finestra.
S’entra i se surt per les portes.
Mira que m’obligues a fer, pel teu bé.
Posaré un bon enreixat a aquesta finestra
i s’hauran acabat les temptacions.
Ara tanco la porta amb clau, i fins demà.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)