Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 18 d’octubre del 2011

Dit i fet

001
Tard o d'hora, tot el que jo tinc ara serà d’ algú altre.
Espero que tracti bé les meves coses.
No m'agraden les sorpreses.

diumenge, 17 de juliol del 2011

He viatjat a través de la ciutat

He viatjat a través de la ciutat i he arribat a un lloc estrany

on les paraules tenien un significat que no acabava de encaixar

en les coordenades del meu localitzador d’idees.

He acceptat les normes que he donat per bones.

He assentit amb el cap quan m’han cridat pel meu nom.

He llegit els noms i he apuntat els nombres.

Llavors he parlat.

He provat de llegir vocalitzant les paraules

que m’havien dictat amb veu alta i clara.

He mirat al cel i he vist força núvols.

He mirat endavant i he vist formes i colors.

He explicat a tothom el que veia i no creia.

Quan he volgut adonar-me, ja era massa tard.

Una ma amiga m’ha fet arribar

sis bitllets arrugats amb la cara d’un gargot

de nas llarg i olleres de pasta.

Em fan nosa, em cremen a la butxaca

quan , a través de la ciutat

torno cap a casa.

diumenge, 6 de febrer del 2011

Pressa




Sempre tenia molta pressa. Sempre arribava tard. Tenia moltes coses a fer, i volia arribar a fer-les totes. No tenia temps ni de dormir. De tant en tant algú li deia: “Descansa una mica, que un també ha de descansar!”. Ell sempre contestava: “Ja tindré temps de descansar, ja... El dia del Judici!”.

Va arribar el dia del judici, i va arribar tard. S’havia adormit.

dilluns, 3 de maig del 2010

175 - Tota la veritat


I

Tota la veritat. Res més que la veritat.

Cap a on vols anar? Ara s’encreuen els camins.

El cor et diu ... que en penses?

Has de ser sincer. Tota la veritat.

Tres camins, Tres, amb la tornada.

Si el pensament més llarg arriba a l’horitzó

retornen, com a onades dels sentiments més curts.

Pedra i ploma, camí i parada.

Sents el que penses? Entens el que dius?

Dos camins, ma esquerra, ma dreta.

Cap dels dos et portarà on tu vols anar.

Malgrat això, la nit fosca creix darrera teu.

Després de tot tornar no és una tria,

ets obligat a mirar endavant,

allò que es tan fàcil de dir

i tan difícil de fer.

II

No hi ha pedres que marquin el camí.

Cap senyal no t’ajudarà. Només l’horitzó

i la “y” grega de les tres alternatives.

Ni un arbre, ni una planta que t’indiqui

si cap a una o un altre banda la Natura és més amable.

El cel és buit, ni tan sols el vol d’un ocell

et pot suggerir si hi ha aigua o menjar a prop, o més lluny.

Tampoc no n’hi ha vent que bufi i que t’empenyi

Ni núvols que amenacin pluja aquí o allà.

Mentrestant, la foscor t’empaita pel darrera.

No, no pots tornar per on has vingut.

Aixeca el cap, mira cap endavant.

Allò que es tan fàcil de dir

i tan difícil de fer.

III

Tota la veritat. Et pots enganyar.

Ajupir-te a terra i tancar els ulls. No voler veure ni la foscor que t’empaita,

ni els camins que t’esperen.

Pots somiar en móns fantàstics on hi ha menjar i beure gratis,

on la vida és fàcil i el dolor no existeix.

Estàs cansat, i amb molt de gust t’estiraries a terra,

i dormiries, potser només una estona.

Però això seria no dir tota la veritat.

Seria dir mentides, i dir-te les a tu mateix.

No tens temps per fer becaines.

Ja descansaràs quan arribis a on has d’arribar.

T’has d’afanyar.

Cada vegada es fa més fosc darrera teu.

Pensa. Decideix. Segueix endavant.

Allò que es tan fàcil de dir

i tan difícil de fer.

IV

Has decidit tirar per l’esquerra. Camines amb energia.

No ha estat una decisió fàcil.

Però quina decisió ho es, de fàcil?

No ha estat una decisió política.

No hi havia cap ideologia en joc.

Ha estat l’atzar.

El camí aviat s’il·lumina,

la vegetació creix per tot arreu.

Cases llunyanes, pagesos treballant,

on hi havia desert i pedres

ara hi ha vida.

Què hagués passat si hagués anat per l’altre banda?

Potser el sol també hagués sortit?

Potser hauria arribat al mateix poble?

Tal vegada només era qüestió de decidir-se,

allò que es tan fàcil de dir

i tan difícil de fer.

174 – El detectiu “no humà”

I

Ho admeto : qui escriu ni que sigui quatre paraules una darrera l’altre, ni que sigui en un moment de feblesa, te tendència a creure’s sempre en possessió de la veritat. I si no ben bé de la veritat, se sent en possessió d’unes raons tan poderoses que poden justificar una manera de veure el món, tota una línia d’acció. L’ acció, per cert, és un concepte absolutament contrari al fet de l’escriptura. Qui perd el temps escrivint te poc per actuar.

Qui escriu és gairebé sempre pretensiós. És tan difícil expressar els sentiments, les idees, els pensaments més íntims sense semblar vanitós. Vagi per endavant: no us penseu que em sento capacitat per donar consells a ningú.

Qui escriu s’equivoca sempre. Sempre hi han detalls que queden fora de l’historia. Una història és únicament una visió determinada d’uns fets. La veritat absoluta no existeix . Això que esteu sentint és només un programa musical. No hi doneu més voltes.

II

Qui escriu ni que sigui quatre mots en filera, expressa les obvietats més grans com si fes el descobriment de la sopa d’all. Per ser interessant, és a dir, per fer interessar pel que expliques a qui llegeix, cal vestir la narració amb les vestidures adequades. El primer que s’ha de fer és donar un aire de misteri al relat. Sempre van bé unes quantes explicacions contradictòries al començament de l’historia. Però no masses. El més important és que el que llegeix se senti identificat, ni que sigui remotament, amb el protagonista. Si el punt de vista de la narració és subjectiu hi ha d’haver una connexió entre qui explica i qui escolta. Desprès, els fets s’aniran desenvolupant amb més o menys acord , concedint el lector que és possible o impossible, però si la connexió principal existeix, el relat serà interessant.

III

El protagonista de la nostra historia pot ser humà, animal, vegetal o , fins i tot, tot a la vegada. Pot ser una muntanya, un dinosaure, un arbre o un vaixell de paper. En qualsevol cas, indefectiblement, sigui el que sigui, l’humanitzarem. Aquesta és una qualitat, i un defecte alhora, es, en definitiva una característica de l’ésser humà : humanitzem tot el que es posa al nostre abast. La saviesa popular, les faules no eren més que relats que humanitzaven les bèsties. La mateixa bíblia humanitza, per començar, una serp. Per que àngels i diables no deixen de ser homes, en aquest cas una mena de super-homes. Siguin el que siguin , son , com a mínim , humanòides.

La cultura Pop, la cultura popular del segle XX i del que portem de segle XXI, no deixa d’humanitzar animals i objectes. Només cal fer una mirada als “dibuixos animats”, és a dir, al cinema d’animació , des dels clàssics de Walt Disney a l’actual Pixar, passant per la família Simpson i Grommit & Wallace. Som humans, però un dels trets característics dels humans és que volem que tot sigui fet a imatge i semblança de l’home.

IV

El protagonista ideal d’una historia que volgués ser absolutament nova, hauria de ser algú que no fos, ni remotament, ni humà, ni d’aquest planeta, potser ni tan sols d’aquest univers. Això si que seria nou! Un personatge d’aquestes característiques a les mans d’un bon escriptor , aportaria punts de vista innovadors, originals, fos qui fos el tipus d’ historia.

Per exemple, a mi em sembla molt engrescadora la idea de el que avui en dia es coneix com a “un thriller” protagonitzat per un ésser “no humà”. Imagineu-vos ho: un assassinat misteriós, cap pista sobre qui ha estat el culpable del mateix, no hi ha ningú que sàpiga treure l’entrellat de tot plegat, i, de cop i volta, apareix algú que sap veure més enllà dels fets, amb una efectivitat irrefutable, la d’algú que està per sobre de complexes i limitacions “humanes”.

Com hauria de ser, però, aquest investigador “no humà”?

V

Per poder ser qualificat de “no humà”, el protagonista de la nostra historia no podria tenir, com nosaltres, cos, com a mínim tal i com coneixem els cossos a data d’avui. El que és segur és que no podria tenir les següents característiques humanes: mans, braços, peus cames, cap , boca, orelles, ulls, òrgans sexuals, ni tampoc, en principi, sistema nerviós, ni per tant, cervell.

Ah! Ara arribem al punt fonamental de la qüestió. El nostre investigador “no humà” hauria de ser un descerebrat ?

Com es pot ser un ésser viu intel·ligent, i no tenir cervell? L’escriptor, ja ho he dit abans, que escrivís aquesta historia havia de ser bo, molt bo!

Us animo a imaginar com seria el detectiu “no humà”. Si teniu cap idea , ja ho sabeu, rondadenit@sants3radio.cat.

173- Obrim les finestres


I

Obrim les finestres, obrim les persianes,

que entri la llum del dia a totes les estances!

Que s’ompli de sol el territori fosc

que ens oculta les vistes de les valls profundes

i ens nega la visió dels camps que hi ha tant a prop, que de tant a prop com son,

no els podem veure!

Fora cortines, avall! Fora cortinatges, deixeu-los anar!

Amb persianes i tanques, amb cortines i baldes , fustes i porticons,

farem la foguera que il·lumini els patis, tancats tant de temps!

“Veniu!” – cridarem - “S’ acabat la fosca!

Des d’avui mateix, ja no hi ha finestres tancades, totes son obertes!”

Serà una gran festa, una gran revetlla.

Una gran festa de finestres obertes.

II

Obrim les portes del jardí, deixem que la natura entri a casa nostra.

Obrim el nostre jardí, si és que hi ha jardí d’algú.

És la llum d’aquest sol de primavera,

la que ens il·luminarà a les tristes hores de la pluja de tardor.

Que es ventili tota la casa! Que corri el vent pels passadissos!

Que es renovi l’aire de les cuines, de les dutxes i banyeres!

Hem d’obrir totes les portes i finestres.

No ha de quedar ni un racó fosc a la casa.

És la llum d’aquest sol de primavera, la que ens ha de fer veure més clar.

Llum! Claredat! I és aquesta brisa lleu la que llevarà totes les teranyines

que encara resten amagades als racons , aquests foscos pensaments

que no ens deixen sortir al jardí de casa nostre,

al nostre jardí, si és que hi ha jardí d’algú.

III

Obriu les portes! Que entri el sol!

No podem perdre aquest preciós temps que ens ha estat donat.

Ja dormirem quan toqui, ja vindrà la foscor a picar totes les portes!

Mentrestant, obrim-les, les portes, obrim portes i finestres, sense cap por!

Es que hi ha a dins de casa nostra cap cosa valuosa que ens puguin prendre?

Es pot comprar o vendre el sentiment?

Algú ens pot arrabassar els nostres records?

Obrim, doncs, de bat a bat totes les portes,

aixequem baldes i barreres, fem inútils els panys.

Tota precaució és supèrflua, davant d’aquest sol de primavera,

tresor a les tristes hores de pluja de tardor.

No hi ha res a amagar, no tenim més joies ni més or

que el que es du al cor.

I això no hi ha lladre al mon que ens ho pugui treure.

Obrim les portes! Que entri el sol!

IV

Darrera les portes, mirant pel forat, encara resten les darreres recances.

Les darreres pors, les reserves , la moral catòlica, apostòlica i romana.

Ens trobem amb els vells fantasmes, els pecats originals

i la mare de totes les desgràcies: la superstició.

Mirem cap a fora, i veiem el jardí.

Ens està cridant, “Veniu!”, i la seva cara és la cara alegre de la vida.

I els nostres esperits foscos diuen “No pot ser bo! Segur que es pecat!”

No en feu cas! Obriu les portes! Obriu les finestres!

La Natura sempre diu la veritat!

No hi ha res més real , més autèntic, que aquest sol de primavera,

un sol que triomfarà amb el seu record a les tristes hores de la pluja de tardor.

Aixequeu les persianes! Fora cortines, herència dels besavis!

Que la llum del sol i l’aire de les muntanyes

ens tregui les teranyines del cos i de l’ànima !

V

L’home no és Deu. Hi ha homes que s’han pensat que eren com deus,

com deus petits, com deus mesquins; un deu no pot ser mesquí.

Ara bé, l’Home és l’Home.

L’Home ha nascut de la terra, però és hora de que l’Home

neixi de si mateix. És per això que hem d’obrir les portes.

Hem d’obrir les portes i les finestres.

Hem de vèncer les barreres, les primeres, les que ens posem nosaltres mateixos.

Per que l’Home neixi hem de sortir de nosaltres mateixos.

Hem de decidir que al jardí si està bé.

Hem de decidir que al jardí hi ha un lloc per a tothom

Hem d’obrir portes i finestres , i sortir al nostre jardí,

si és que hi ha jardí d’algú.

Sortir i gaudir d’aquest impressionant sol de primavera.

El record d’aquest sol de primavera

ens il·luminarà i escalfarà

durant els vespres, llargs, interminables , de la pluja de tardor.

171- Darrera l’ombra.


I

Darrera l’ombra hi una altre ombra. Darrera la paraula hi ha una idea.

L’ombra de la paraula enfosqueix les formes.

I darrera l’ombra s’alça un paraigües.

Si s’obre el paraigües, s’omple la forma

d’una nova vida, d’una nova ombra.

Si s’obre l’ombra, la llum s’apaga.

Venen les fosques, les tristes ombres

que amaguen les formes de les nostres ombres.

Però les ombres fosques dels nous paraigües

no deixen que ens mullin les fosques formes.

II

Darrera l’ombra de la fosca escala hi ha un ull enorme

que ens acompanya, mentre pugem graons

de pedres rares que tenen foscos el cos i l’ànima.

Darrera l’ombra que al portal s’amaga

hi ha cent mil sospirs que ens desconcerten,

tenen el do de dir-nos les coses que d’altres s’entesten en amagar-nos.

Darrera l’ombra que hi a l’escala

hi ha alguna cosa que no se dir-te.

Potser es tan fràgil i tan sensible

que no més pot viure

darrera l’ombra.

III

Darrera l’ombra que hi a la casa hi ha un verd intens que omple les cambres.

Es un verd antic, de pintura vella, d’aquella de les fotos en blanc i negre.

Darrera l’ombra d’aquella casa hi ha fotos tristes, ben emmarcades.

Fotos d’ombres que s’arrepleguen en caixes fosques

que també s’amaguen darrera l’ombra.

Els sorolls antics i les paraules d’ara

no es deixen sentir, perquè hi ha a l’ambient

com un matalàs espès, com un cotó d’aire

que transforma els sons en bombolles sordes.

Darrera l’ombra que et rep a la porta

no diries mai que pots amagar

l’esperança buida d’un dia llunyà.

IV

Darrera l’ombra que hi a aquella estança

es pot ensumar el que ja no s’espera.

Darrera l’ombra dels mobles corcats, hi ha esperits amables,

però sense cap congruència.

La fusta gastada s’esquerda mirant-la.

Els calaixos cansats no aguanten ni el buit.

Hi ha panys esquerdats , hi ha pols i hi ha desànim

a l’aire viciat darrera les ombres.

Si piquem els dits en aquella cambra

les verdes parets ens retornen, àvides,

un ressò brutal que ens colpeja l’ànima.

Un buit sepulcral s’amaga a les fosques

Darrera del llit, darrera de l’ombra.

V

Darrera l’ombra que s’amaga al llit hi ha figures llargues de porcellana.

Son gats i gossos que s’amanyaguen en una escena que m’atabala.

Darrera l’ombra que allà s’amaga es fonen segles de vides i ànimes.

Hi ha vànoves negres , també daurades, que com a virtut,

semblen mostrar-nos escenes d’èpoques avui llunyanes,

però que als nostres dies poden llegir-se

amb interès, per que ens parlen sempre

darrera l’ombra de la experiència.

Darrera l’ombra que pertot ens envolta

Trobarem, sens dubte la bona senda.

El futur, incert, que ens neguiteja,

S’amaga, doncs darrera l’ombra.

170- Encara sort.


I

La vida et sorprèn sempre.

Quan més segur ets de que la rutina et portarà pel mateix camí

un dia rera un altre,

De cop i volta, la batzegada.

No la veus venir, no saps per on ha vingut.

El cas és que , quan ho vols saber, ja t’ha colpejat la sorpresa.

Gairebé sempre, sorpresa dolenta.

Una punxada et travessa. És la consciència de que el teu destí

t’ha enxampat, i això ja no t’ho pots treure de sobre.

Molt de tant en tant, un cop recuperes la posició,

descobreixes que encara has tingut bona sort.

Els optimistes diuen que tot canvi és positiu,

que l’adversitat ens fa ser mes forts,

i així avança el món,

convertint l’infortuni en un grapat d’esperances.

II

Quan ho hem perdut tot, quan ens hem gastat fins l’últim cèntim,

quan hem reservat totes les energies, i així encara,

ens falta l’alè per encarar la propera pujada,

quan busquem entre els racons de cos i ànima

un bri d’energia que ens permeti continuar caminant,

quan tenim la certesa de que se’ns acaba el temps,

de que se’ns acaben les forces, de que el final es proper,

de que només un miracle ens pot salvar,

és llavors quan necessites la sorpresa de trobar un bitllet petit

a la volta de la butxaca, un tros de pa al fons de la bossa,

un pensament que et faci retrobar les forces perdudes.

De vegades la sorpresa és que, després de haver perdut tot,

després d’estar absolutament buit de cos i ànima,

encara trobes les forces que et calen

per arribar al cim.

III

La sort regeix el mon. La sort governa el mon.

Tot és qüestió de sort. Ni el resultat d’un partit de futbol,

ni les negociacions dels caps d’estat,

ni els càlculs de beneficis de la banca,

ni les previsions dels científics,

no hi ha res en el mon que s’escapi de la influència de l’atzar.

Bona sort! Diem a tothom que ens vol escoltar.

La vida és sort, bona o dolenta.

Bona o dolenta, la fem nosaltres.

La vida, la sort, no entén de moral.

Que ens caigui un piano a sobre des de les altures,

o que ens trobem un bitllet de cent al terra,

és igual de bo o de dolent.

La fortuna no es perversa ni misericordiosa.

No és que les casualitats existeixin.

És que tot al mon és casualitat.

IV

Néixer a un país ric, o néixer a l’Àfrica.

Néixer al desert, o néixer a una ciutat d’Europa.

Estar predestinat per uns gens sans o per una malaltia terrible.

Tenir uns pares educats, intransigents, repressius, abusadors.

Tenir amics, rebre influències.

Llegir un llibre que cau a les teves mans.

Escoltar cert tipus de música.

Ser sensible o insensible a la bellesa.

Tot és atzar, tot és sorpresa.

Surts cada dia al carrer, i penses en el que t’ha fet tal com ets.

Hi ha qui creu que s’ha fet a sí mateix.

No hem de demostrar que s’equivoca.

Si ell és feliç pensant així,

no som ningú per dur-li la contrària.

Ningú no és fa a sí mateix.

Tots som fets de la mateixa matèria:

Tots som fets d’atzar.

V

Tot està relacionat amb l’atzar.

No ens podem escapar d’aquesta ruleta de la vida.

Però tampoc podem quedar-nos asseguts a la vorera,

somrient sense fer res,

esperant que ens arribi la sort.

La sort s’ha de buscar. La fortuna t’enxamparà

si la busques.

Si la busques, potser la trobaràs o no la trobaràs.

Si no la busques, no la trobaràs.

No cal obsessionar-se, però.

No més cal mirar la vida amb optimisme.

Sent realista, sense dramatitzar.

Els moments amargs de la vida s’han d’enfrontar amb dignitat,

passar el dol, treure’n les conseqüències, i mirar endavant.

Llevat d’això, la vida continua.

Hem d’estar atents:

o be vindrà la sort,

o be serem capaços d’adonar-nos

de la sort que ja tenim.

Encara sort de la sort!

Seguidors