149 - L'home normal es compra un barret.

I
Ell era una persona a qui no agradava destacar.
No era ni massa alt ni massa baix.
Entre la multitud, era un cap més.
No li agradava cridar. Ni gesticular.
Quan s’adreçava a un altre persona, preferia ser directe, clar, però educat.
Amb veu ni massa alta ni massa fluixa, preguntava, per exemple:
“Perdoni, em pot dir on és el carrer del Carme?”
La seva discreta feina en una avorrida oficina no li exigia grans gales.
Només li calia un vestit fosc i ni tant sols havia de lligar-se al coll el dogal de la corbata.
De vestits foscos, avorrits , en tenia un quans a l’armari.
Les sabates, sempre negres. Amb cordons i sis forats. Número 42.
Les camises sempre eren blanques o blau cel.
A l’estiu , de maniga curta. A l’hivern, duia un abrig negre
calcat a un que havia tingut el seu pare.
Els pantalons, sempre amb la ratlla marcada. En això era estricte.
Com que l’home normal vivia sol i no tenia d’altres aficions,
amb la planxa s’emprava a fons.

II
L’home normal va arribar a l’oficina un dia determinat, com sempre puntual.
Aquell dia no seria com els centenars , milers de dies que l’havien precedit.
Dies, mesos, anys de jornades de vuit hores, ni un minut de més, ni un minut de menys. Aquell dia , quan va entrar a l’oficina, la seva taula estava ocupada per dos operaris.
El cap de secció se’ls mirava a peu dret, fregant-se, nerviós, les mans.
Va saludar al nostre home , i li va comunicar que el seu ordinador estava fora de servei. De fet , restaria força estona fora de servei.
“Vagi a la escampar la boira. Torni d’aquí, a posem... dues hores!”.
“Però...on vol que vagi?” va dir ell.
La resposta va ser : “Vagi on vulgui! Això sí, no torni fins d’aquí a dues hores!”
Va sortir de l’oficina sense saber on anar.
Mai no havia tingut dues hores per fer el que volgués, durant la jornada laboral.
Al carrer, va quedar-se una estona mirant la gent que caminava, amunt i avall.
Ells sí sabien on anaven.
Con que la oficina no estava pas lluny del centre, l’home normal
va decidir que faria un passeig pel barri Gòtic. Feia anys que no hi anava.
Sembla mentida, tant a prop com el tenia.
No va trigar a trobar-se a si mateix baixant per Canaletes.

III

Va quedar realment sorprès de la quantitat de gent que va trobar per tot arreu.
D’on havien sortit tants de turistes? Que havia passat amb els carrers estrets
i poc transitats del barri gòtic que ell recordava?
Aquella música estrident per tot arreu, les empentes de la gent, el soroll,
les botigues amb roba estrafolària, tot allò era nou per ell.
L’home normal va estar voltant pels carrers i fins i tot va entrar a alguna botiga , per xafardejar.
Es mirava aquells pantalons de coloraines impossibles, les caçadores de cuir ajustades, les sabates en forma de punxa... Invariablement, el personal de les botigues, gent vestida amb roba encara més extravagant que la que venien, se’l miraven com si fos l’escarabat Samsa o alguna bèstia encara més fastigosa...
El cas és que, encara que ell no n’era conscient, era xocant veure en aquelles botigues
un senyor com ell, amb aquell vestit gris , amb la grisor que tot ell emanava,
remenant i examinant les peces de roba més innovadores, la moda més atrevida...
L’home normal va visitar unes quantes d’aquestes botigues, i quan pensava que ja en tenia prou d’aquell color, li va cridar l’atenció una en especial. De fora estant, semblava una botiga especialitzada en barrets.

IV

L’home normal va entrar a la botiga. Tot un gran pany de paret estava dedicat a l’exposició de barrets i gorres de tots els estils, colors i formes. Borsalinos, bombins, boines, bérets, pameles, canotiers, panamàs, salacots, barrets de palla, de pell, de cotó, de llana, de pany, de feltre.. . De cop i volta va obrir-se davant seu tot un nou mon de colors, de textures, de forma, d’estils...
Mai no havia dut barret. De fet, en tota la seva vida no li havia passat pel cap la idea de cobrir-se’l. Ara, però, veient tota aquella immensa gamma de possibilitats, hi havia alguna cosa que estava canviant dintre seu.
El venedor de la botiga se li va apropar. Era un noi simpàtic, amb una lluentor especial a la mirada. Li va demanar si el podia ajudar, i l’home normal va fer un gest ambigu, com abastant tot aquell mostrari de barrets... El noi va comprendre de seguida, i es va dedicar durant una bona estona, a buscar el barret, la gorra o boina que fos més adient pel seu físic i pel seu caràcter.

V

Finalment, l’home normal va sortir de la botiga de barrets amb una gorra al cap. Era una gorra d’un teixit molt agradable, adequat pel fred de l’hivern que ja s’intuïa. Però el que més li agradava de la gorra eren els seus colors. Colors, sí, blau , verd, marró, groc, taronja, rosa , i molts més. Dins de la seva vida gris, havia introduït, de cop i volta, els colors. N’estava orgullós. Es va aturar a un aparador, i va contemplar la seva imatge reflectida als vidres. Cofoi, es mirava la gorra al cap del dret i de l’inrevés, es girava , provava de veure’s el clatell, i, és clar, no podia.
Tot d’una, però, es va quedar glaçat. Havia abaixat la mirada, i havia vist el seu vestit, la seva americana, la seva camisa, les seves sabates... Grisos! Tot era fosc! Apagat! Sense vida! Ah, no! Allò no podia ser!
Quan una bona estona més tard tornà a la seva avorrida oficina, la seva entrada va ser apoteòsica. Amb una americana italiana d’un blau lluminós, una camisa de seda d’un roig llampant, i pantalons i sabates blanques, va deixar als companys i superiors absolutament bocabadats. Va seure a la seva taula i va mirar al seu voltant. Tota la activitat de l’oficina havia quedat paralitzada. Tothom se’l mirava amb cara de sorpresa monumental. Es va aixecar, i va dir en veu alta : “Sabeu que us dic? Aquesta feina, no fa per mi!”.
Va sortir per la porta i no el van tornar a veure mai més.

148 - Mobles

I
CATIFA
Estesa als nostres peus et trobem sempre lliure
per suportar el molest pes de la gent que et trepitja.
Dones la benvinguda i el teu roig es d’orgull
no de vergonya; si ets més modesta, més petita,
ens netejaràs les sabates, si ets més gran
ens protegiràs del fred en sumptuosos salons
amb dibuixos i formes que recorden la sorra
de llunyans deserts. Si duus el cabell llarg,
potser ens acolliràs, càlida, després d’un bany
o una dutxa, i si ets llarga, molt llarga, gairebé infinita,
ens conduiràs, per l’hotel, al nostre dormitori .
Sempre a l’abast, mai no respons,
ofereixes el llom pel que faci falta.
Que seria d’aquest mon sense les bones catifes
que ens abriguen, que ens orienten,
que ens diuen “Hola” i “Adéu”
com un vell amic?.
II
CADIRA
Com una bèstia domèstica, servil,
enfilada damunt de quatre potes,
ens esperes al bell mig de la llar
i ens dones el repòs que busquem sempre.
Bé després d’una llarga caminada,
o a l final d’una jornada sense fi,
de dura fusta o amb coixí de seda,
trobarem amb disposició infinita
una cadira que ens ben acollirà.
Ens acostes a la taula per dinar,
ens suportes quan, a la sobretaula
xerrem i bevem, i ens eixarranquem
amb tot el nostre pes a sobre teu.
No som conscients quan seiem a sobre:
una cadira és molt més que un moble.
És el concepte del descans de l’home
que amb una humil cadira s’allibera
de la maledicció divina que és
la feina.
III
SOFA
Tu ets el transatlàntic ancorat a la badia,
destí inexorable dels creuers de la mandra,
assassí despietat de l’activitat diària,
refugi antiaéri de les bombes quotidiànes.
Ets gran, omples amb la teva pressència
la sala que, abans que tu arribesis,
haguèssim dit inmensa.
Poden ser les teves flors d’adormidora,
els teus colors, llisos i abrasius, o amb ratlles de pijames,
o pots tenir estampats de llacs, de cotxes, o palmeres.
El cas es que sempre ofereixes, lasciu, la teva tebior dolça
després dels excessos del menjar i del beure.
Ens promets descans il·limitat, per exemple,
en una tarda infinita, però ens enganyes.
Si algún dia ens deixem anar
i ens passen les hores dormint
al teu llom de catxalot pacífic,
ens aixequem amb el cos
adolorit, un dolor que ens arriba a l’ànima.

IV
LLIT
Al teu si mor cada nit el dia, ets el darrer refugi.
Al final de cada jornada, dura o alegre, ens aculls,
i tu si que ets sincer, tu no enganyes;
si la nit no ens retorna la calma no és per culpa teva.
Si remoguem entre somnis, si donem voltes i voltes,
si obrim els ulls tot d’una, és pels nostres pecats,
per les nostres mentides, pels nostres errors.
Ni el mes il·lustrat baldaquí amb columnes salomòniques,
ni el més humil tatami japonès , ni les vànoves de seda,
ni una manta de Zamora tindran la solució pel nostre descans.
Com el pèsol amagat sota els matalassos del conte,
hi ha coses que un llit no pot amagar.
Un llit és una porta oberta, però el mon que hi trobarem en obrir-la
el portem nosaltres a dins.


V
MOBLES
Companys de la vida quotidiana, formeu part del paisatge que reconeixem com a propi.
Hi ha mobles que perduren i d’altres que es renoven.
Però quina tristor la que desprenen les velles tauletes de nit, els capçals dels llits,
làmpades i taules coixes, que a les cantonades, un cop la setmana,
ens diuen adéu amb la malenconia de l’amic que marxa i sabem que no tornarà!
Especialment patètics son els calaixos, contenidors de records, de fotos,
d’objectes o de fragments de coses que no serveixen per a res,
però ens porten l’aroma, la imatge, el ressò potser, de temps passats,
que, per ser passats, ens semblen més feliços.
Calaixos, ara buits, desats a les cantonades.
Armaris, tauletes auxiliars, cadiretes, escambells, prestatges,
calaixeres, aparadors, vitrines, bufets, butacons,
tots formen part de la nostra història i cadascú d’ells ens guarda un secret.
Els mobles formen part de la nostra vida.

147 - La finestra indiscreta (II)

I

Tot cau. No us creuríeu el que arriba a caure dels edificis de la gent normal.
Des de les alçades cauen les pinces d’estendre la roba,
cauen les calces gastades, els mitjons sense aparellar, cauen els pitets de nens
que segurament, hores d’ara, ja son homes i dones,
cauen bosses del pa, i bosses de plàstic, i cauen sense parar estris de cuina, draps, recollidors, gots i plats de paper, palets de cotó, i coses pitjors: compreses usades, bolquers amb farcit, brutícies variades...
Els dies de vent cauen coses encara més grans, jardineres , cadires de jardí,
testos, paraigües, paraiguers, gàbies buides, gorres i barrets,
tovallons, tovalles, i tovalloletes,
cobrellits, tapets i vànoves, mocadors de cap, arpilleres, arbres de Nadal sencers...
I jo a la finestra, vaig veient com cauen les coses,
mentre cauen els minuts , les hores, els dies.

II

La veritat de les coses és sempre difusa, d’això estic segur quan vaig veient
les anades i tornades dels éssers humans, que , a vista d’ocell
semblen formigues, com deia el tercer home dalt de la gran roda del pràter,
a la Viena dividida per la guerra. Aquell malparit jugava amb la vida de les persones,
pensava que les podia trepitjar per que les veia petites, insignificants.
Des de la finestra indiscreta, les persones em semblen petites,
però de cap manera insignificants. Com els signes de puntuació d’un text,
o com les negres, corxeres i semi-corxeres d’una partitura,
van formant un codi amb els seus moviments, un guió, una música
que em parla molt de com son i de com soc jo. Em parlen i m’aconsellen.
Potser pensareu que tant de mirar per la finestra, m’he trastocat.
No soc boig.
O potser si.

III

Mentre vaig mirant, poso música, normalment música clàssica.
A les hores punta, els moviments de la gent moltes vegades
coincideix amb els compassos de la melodia ,
i encara que sigui només per un moment , em fa
l’efecte de que estic presenciant l’actuació d’un ballet a un teatre immens.
Però el més divertit va ser un dia, per cert, força ennuvolat,
que vaig posar a l’equip de música la obertura 1812 de Tchaikovsky.
Tot semblava encaixar, la gent que venia per un carrer, els que sortien per l’altre,
semblava talment que escoltaven també la música que jo tenia posada
a tota pastilla. Es diria que executaven els seus moviments seguint
la épica partitura del compositor rus. Va anar d’un pel que el meu éxtasi no fos complert:
Poc abans de que arribés el passatge de les salves de canó,
va començar a tronar de mala manera. No va coincidir la tronada
amb la canonada per pocs segons.
Després, es va desfermar una pluja intensa,
i els carrers es van buidar ràpidament.




IV

El millor moment del dia des de la meva talaïa,
és quan cau el sol i les finestres s’il·luminen.
Quan sembla que reneix la vida dins de les vivendes fosques,
quan s’acosta l’hora del ritual culinari
on a les cuines del barri, llunyanes o properes,
es treuen els estris, paelles i cassoles,
i els aliments per preparar el sopar.
Ara el llum del dormitori de l’home barbut
s’ha il·luminat també: mostra, cofoi ,
el seu nou llit i el seu nou terra,
al nou veí que viu fa poc sota el seu pis.
Li explica amb profussió de detalls la seva epopeïa.
La seva caiguda, no als inferns, sino un pis mes aball.
I per demostrar-li que alló no tornara a passar,
es llença, sense mesura, una i un altre vegada
al seu nou llit , botant i rebotant, rient com un beneït.

V

La meva noia m’ha trucat. Fa dies que no ens veiem
i aquest vespre vindrà a sopar. Ella no enten com puc perdre el temps
tantes hores davant de la finestra.
M’ha de dir una cosa important sobre un dels meus veïns .
Alguna cosa d’un tren, d’un bagul, d’unes joies,
no entés ben bé que volia dir-me. Ja m’ho explicarà.
Mentre l’espero, observo a aquell home del barret, un que cada dia
surt de casa, s’atura, s’ajusta les olleres, es palpa les butxaques,
continua caminant, s’atura de nou. S’ajusta el barret, i mira enrera.
Fa unes pases cap a casa seva, s’atura novament. Gira cua, i ara ja decidit,
camina i creua el carrer, sigui verd o vermell el semàfor.
Un dia d’aquests, tindrem un ensurt.

146 – La finestra indiscreta. (I)

I

Tot cau. Els avions cauen. La borsa cau.
Cauen els polítics. Cauen els Papes. Cauen els presidents.
Cau la pluja, la sequera es va acabar.
Cauen, poc a poc les temperatures. Cau l’ocupació. L’ocupació amb “c” de catàstrofe.
Jo també he caigut. He caigut empès per un cop del destí.
I com un James Stewart lesionat, sec davant de la finestra indiscreta.
La meva cama no està enguixada, però, com el fotògraf tafaner, no puc moure’m.
Diríeu, potser, que la meva paràlisi és psicosomàtica .
No seria exacte. Hi a cops a les cames i hi ha traumatismes més íntims,
el que un creient diria, a l’ànima.
El cas és que no puc treure els ulls de la finestra mentre es hores van passant.
Fins a ara no he vist ni sospitat de cap Raymond Burr del veïnat.
Tot arribarà.

II

No em puc queixar de la vista que se’m ofereix.
Veig un tros de cel, que ja és molt a aquesta ciutat, i moltes antenes.
Els terrats de una bona colla d’edificis del barri.
La roba estesa onejant al vent com banderes de rendició, i un noi jugant a la pilota.
Més enllà, el Tibidabo, i també Sant Pere Màrtir.
I ben be centenars de finestres indiscretes, de balcons sense vergonya.
L’hora clau és al capvespre, quan moltes llums s’encenen
i mostren els interiors de menjadors, de replans, de cuines, de dormitoris.
A veure si m’enteneu. Jo no espio. No soc com aquell James Stewart,
sublimació del voyeurisme del senyor Alfred Hitchcock,
jo no tinc cap telescopi, ni prismàtics, ni càmara fotogràfica amb teleobjectiu.
Només tinc la meva mirada i una ferida a, el que un creient diria, l’ànima.

III

Els comentaris. Ah, els comentaris! Sense ells, seria molt avorrit estar aquí,
davant d’aquest mostrari de misèries i d’èxits humans.
Escric els meus comentaris a una llibreteta que fa anys vaig comprar
als “xinos” de la cantonada, sense saber que ara em seria de tanta utilitat.
Escric tot el que veig. No es penseu que escric sobre entrades i sortides,
sobre portes que s’obren i es tanquen , com en un vodevil.
Escric el que penso que te un interès, diguem “aleatòriament poètic”.
Per exemple : ahir, a les quatre de la matinada, un soroll sord però potent
em va despertar. M’havia quedat adormit a la cadira, com sempre , davant de la finestra.
A un edifici prou antic, no gaire lluny,
s’havia enfonsat el terra d’un dormitori, amb llit inclòs.
Encara bo que a sota no hi vivia ningú. L’habitació era buida.
El llit estava ocupat per un noi barbut que dormia tant profundament
que ni es va assabentar del seu sobtat descens.
Quan es va fer de dia, es va aixecar, i sense saber on era,
mirava a esquerra i dreta, amb els ulls com a plats, gratant-se el cap.


IV

No va haver ferits, ningú és va fer mal.
Aquesta caiguda em va fer reflexionar
sobre la confiança que tenim en el mon que ens envolta,
en aquesta suposada seguretat que ens acompanya en la vida quotidiana.
Qui ens diu que, com aquell bon home que dormia tranquil·lament a casa seva,
no ens aixecarem un dia i trobarem que som a un altre dormitori,
a un altre pis, a un altre edifici, potser a un altre ciutat?
Finalment, l’home barbut es va adonar del que havia passat. Va obri la porta del pis
i va pujar a casa seva. No va poder entrar. Es clar, les claus eren a dintre.
Pel que es veu va demanar ajut a un veí, pel que al cap de una estona
el vaig veure sortir per un balcó, i amb gran agilitat, va saltar al seu.
Per sort la porta del balcó era oberta. Un cop a la seva habitació,
l’home va contemplar el forat que havia quedat al terra,
i, mes a baix , el seu llit enfonsat, amb les potes eixarrancades.
Encara no s’ho podia creure.
Segurament un dels seus pensaments va ser que, val la pena
gastar-se els diners en un bon matalàs.

V

Aquest incident, i molts d’altres m’acompanyen cada dia a la meva finestra.
No es tracta de grans esdeveniments. La majoria son petits canvis
en el paisatge urbà de persianes i antenes,
el nen que corre al terrat perseguint la pilota,
caurà o no caurà? En que pensen els pares?
Quatre fileres de coloms enfilats als cables d’electricitat
han format la silueta d’un àliga.
Un home que corre per agafar l’autobús arriba tard.
L’autobús para. Però una mica més enllà, quan l’home està a punt de pujar,
el conductor tanca la porta de nou, i arrenca.
L’home es queda palplantat. Després, marxa.
Jo miro, i apunto el que em sembla important.
Mentre penso i apunto , la meva ferida no em fa mal.
Però tot plegat, no te el mínim interès.