168 – Fugir cap el sud.

I
Imagineu dos sense sostre, dos vagabunds, una matinada freda d’hivern, sota un pont, a ciutat. Asseguts a sengles pedres, s’escalfen les mans i poca cosa més amb una petita foguera que han encès amb fustes velles, papers i el que bonament han trobat pels voltants.
Aquesta és l’escena que veig, amagat darrera d’una porta de cotxe trinxada,
resta del desguàs d’algun robatori abandonada a aquell descampat .
I que faig jo allà? Que fa un membre respectat de la comunitat
a aquelles hores, i a aquell lloc inhòspit? M’afluixo la corbata i guaito els dos homes amb els seus parracs llardosos, amb els seu tetra-brik de vi fastigós, amb les barbes polloses i aquesta pudor que se’t fica pel nas i va a petar directament a l’estómac.
Potser soc allà per que he begut unes quantes copes més del que puc suportar sense perdre els estreps. Potser hi soc per que no pogut dir-li a la meva dona, el que potser havia d’haver-li dit feia molts anys, que la meva vida es un fàstic. Que m’avorreix fins a la repulsió la meva feina de vice-president executiu, el meu despatx, els clients i, sobre tot, el molt honorable president general de la companyia i , per més “Inri”, sogre. Però no li he dit. L’he deixada a casa, dormint.
II
Potser soc allà, en una fosca matinada, amagat darrera la porta trinxada d’un cotxe, a aquell descampat, per que molts matins arribava al meu fastuós despatx a la planta vint i cinc de la torre insígnia de la companyia, i mirava per la finestra cap a avall, al carrer. Un vertigen estrany em recorria llavors l’espinada. De cop i volta, no podia deixar de pensar en l’idea d’obrir la finestra i saltar al vuit. De volar, lliure. De deixar enrera aquell ensopiment existencial.
Però no ho feia, és clar. Em quedava davant de la finestra, paralitzat, mirant al carrer, veient els cotxes i persones com si fossin de joguina, petitets, com si fos l’Orson Welles a “El tercer home”. A diferència d’ell, però, jo no pensava a esclafar-les com si fossin formigues per treure’n diners, jo pensava que potser era preferible saltar i esclafar-me contra el terra, que continuar amb aquell vuit a l’estómac. Cada matí el sentia quan em mirava al mirall del lavabo. No veia res. Jo sabia que era allà, però no més veia el buit, com si fos un vampir.
Les hores es succeïen, interminables i clóniques al meu despatx. Informe rera informe. Taules de Excel que s’anaven acumulant. Percentatges, increments, descensos i fileres i fileres de nombres que no s’acabaven mai. Quadrar, aquesta era l’obsessió. Evitar els desquadraments. No tenia cap sentit. Al començament, m’ho prenia amb optimisme. Provava de veure dibuixos, escenes, històries que s’amagaven darrera aquells nombres. Però aviat vaig comprendre que darrera els nombres, només hi ha més nombres.


III
La feina aviat va esdevenir per mi una tortura. Una condemna a galeres. A més, la gent amb la que m’havia de relacionar era repugnant. Les poques persones a les que podia anomenar companys de feina, van desaparèixer progressivament. A alguns els van despatxar. A d’altres, com la meva secretària personal, les van promocionar. Després, no es va considerar necessari que tingués cap secretària. Potser per que la meva feina era realment inútil.
Cada vegada més sol, tractava de que les hores passessin el més ràpidament que fos possible. Resava per no haver de trobar-me amb el meu sogre, el president. Quan el tenia al davant, no sabia que dir-li. Em parlava de xifres, d’informes , de beneficis. Jo li seguia la veta, inventant-me les respostes. Ell sospitava. Ja feia temps que sospitava, potser des del primer dia.
La confirmació de que el senyor president, el meu sogre, sospitava alguna cosa, em va arribar quan un dia vaig tornar de la feina una mica més aviat del normal, empès pel meu vertigen existencial. Vaig obrir la porta de casa, i allà eren tots dos, pare i filla, mirant-me amb estupor. Era evident que la meva entrada va interrompre una conversa. Una conversa que, estic ben segur, tractava sobre mi.
Els somriures forçats, la falsa dissimulació, no van fer sinó corroborar que tant la meva dona com el meu sogre en portaven una de cap. I era alguna cosa que m’afectaria de ple.

IV
Els fets es van precipitar. A partir d’aquell moment, jo em sentia sempre observat. Em van posar una camera de vigilància al despatx. Els operaris que la van instal·lar em van explicar que la companyia havia signat un nou contracte de seguretat interna. De tota manera, jo no vaig veure cap camera més que no fos la meva.
La meva dona havia canviat. Em mirava d’una manera diferent. A més, ara era molt més amable amb mi. Mai no gosava discutir. Això em treia de polleguera. Per posar-la a prova, la vaig escridassar varies vegades. No s’immutava. Al cap d’un temps, vaig comprendre : em tenia por.
Les visites de cortesia per part de la família es van multiplicar. No feia gaire temps, no volien saber-ne res de mi. Ara, cada dos per tres es presentaven a casa cosins, tiets i amigues de l’ànima, dels que jo desconeixia la existència. Tot allò no feia sinó irritar-me més i més.
Tot plegat ha culminat aquesta nit . Quan he arribat de l’oficina, he enxampat la meva dona amb uns papers a les mans. Pensant-se que jo no m’adonava, ella ha marxat, corrent cap a la nostra habitació, i allà ha amagat els papers. Per que els amagava?. Per que jo no havia de veure’ls. Estaven relacionats amb mi, d’alguna manera.


V
Per tal de descobrir de que es tractava tot plegat, m’he vist obligat a fer una cosa de la que no estic gens orgullós. Durant el transcurs de la vetllada, he hagut d’ emborratxar la meva dona. Després de sopar m’he fet el distés, he estat fins i tot amable, simpàtic. Quan vull, puc ésser molt convincent. He obert una ampolla de brandi, i amb l’ajut d’un quants somnífers abocats a la seva copa, l’he deixat fora de combat.
Amb camp lliure, he desballestat literalment els mobles de la nostra habitació, fins que he trobat els maleïts papers. Les meves sospites estaven fonamentades. Es tractava dels documents d’un bufet d’advocats per tramitar la meva incapacitat per malaltia mental. Em volien tancar a un manicomi!
No ho podia permetre. He sortit corrents en plena nit, i no he parat de córrer fins que he trobat aquest descampat, i aquests dos rodamóns. Amagat darrera aquesta porta de cotxe trinxat, espero el moment per afegir-me al grup, beure a galet del tetra-brik infecte, i udolar a la lluna com fan ells. Sé que aquest descampat és punt de reunió dels vagabunds que viatgen cap al sud, camuflats a vagons de trens de càrrega. Aviat seré feliç.

167 – El riu

I

Quan mirem el riu ens mirem a nosaltres.
Mirem cap el riu, i no podem deixar de fer-ho.
El riu ens vol parlar : escoltem-lo.
Quan mirem com flueix l’aigua, d’on surt tota vida
ens demanem d’on vàrem sortir nosaltres,
de quines aigües vàrem emergir,
de quin corrent misteriós, submarí, recargolat,
va sortir l’energia necessària, per fer triomfar la vida sobre la mort.
Ens imaginem els llots del fons de la llera,
fang creador. El riu ens parla de la nostra vida,
ens parla d’una existència sempre miop, sempre abissal, sempre abismal,
ens quedem enganxats al fons del riu, amb la visió enterbolida,
no veient a un pam del nas.
Com aquells monstruosos peixos dels antics llibres d’animals estranys,
així veiem el nostre cos reflectit a les aigües del riu, quan, abocats al pont,
tenim amb la impressió de que el riu sap més de nosaltres
que nosaltres mateixos.

II

El riu del que us parlo, el meu riu,
es presenta davant meu en un dia amb núvols.
És un riu força ample, costa de ser travessat
ja sigui pel pont de la carretera vella,
ja sigui pel pont de ferro, on uns quants vianants
arrosseguen pertinences, o estris per vendre al mercat,
vigilats estretament per les fosques aigües.
Jo me’l miro des de el pont de pedres negres
que un any va esmicolar un temporal.
A una banda, els turons amb nom de Sant.
A l’altre, la incipient ciutat.
Autopistes, carreteres, edificació sense solta ni volta,
han canviat molt el riu. Però el riu continua sent el riu.
Continua sent un senyal de que a la vida no tot es pot organitzar.
De que no tot es pot urbanitzar.
De que la Natura no entén de calendaris electorals.

III

El riu ha canviat molt. Tots canviem. El riu ens canvia.
El meu riu està vorejat per fileres d’arbres, no gaires.
Hi ha un punt, però, en que els arbres formen una mena de petit bosc.
Fa anys, per mi allò era la selva.
Aquell era el punt de trobada dels diumenges,
era l’escapada dels dies de col·legi,
era el contacte amb la Natura salvatge.
Ara se’m presenta com un lloc màgic, em parla de mi mateix,
m’explica que jo no només estic fet de carn i ossos.
Em diu que el que es desitja, el que s’espera,
el que un mateix confia en que un dia o un altre arribarà,
es pot trobar entre aquells quatre arbres sense fulles,
maltractats pel creixement de carreteres, avingudes, autopistes.
Allà el riu encara canta, encara se senten les granotes.
Allà per sempre hi haurà una tarda d’estiu a l’ombra dels quatre arbres
sense cap preocupació, com no sigui
saber que hi haurà aquest vespre per sopar.


IV

Miro el riu i el riu em mira a mi.
Avui el riu està magnífic, ha plogut força, i baixa en plenitud de forma,
alimentat per aquestes aigües de tot arreu, de muntanyes llunyanes,
de rierols afluents, de fonts i de brolladors que s’amaguen en recòndites valls.
Avui te cent mil ulls el riu.
Cap el nord, el riu es confon per corbes i meandres, amb els turons distants.
Cap el Sud, el cel gris d’aquesta matinada es fon amb les aigües que miren cap el mar.
Fa por aquesta foscor que es reflexa quan passa sota el pont;
fa por i atreu al mateix temps.
Es diria que el riu vol imposar el respecte que li devem.
Es diria que el riu em vol dir alguna cosa, a mi en concret.
Intento esbrinar algun mot entre els rumors del riu, mentre m’agafo fort a la barana.

V

El riu ens torna el que li donem. En aquest dia de núvols i de vent,
el riu respon les meves preguntes. Aguantant-me el barret, cordant-me la jaqueta
avanço pel pont en direcció a l’altre riba. Remolins de plata apareixen i s’esfumen
a la superfície de les aigües. Em costa caminar contra la força de l’aire desfermada.
Mentre veig passar algun paraigua errant,
les llambordes del pont llueixen amb els fars dels cotxes.
Em dirà el riu el que m’espera a l’altre banda? Arribaré sa i estalvi?
Miro les onades, i la pluja comença a caure.
El riu sembla revifar amb milers i milers de gotes que s’estavellen
al llom immens del corrent d’aigua.
Com un cos, s’eleva el nivell, i gairebé arriba al pont.
Camino més de pressa, corro, i la pluja es fa més forta i mes densa.
Ara sento l’udol del vent, barrejat amb la remor de les aigües ...
Sembla que tot plegat m’empaita.
Em dirà el riu el que m’espera a l’altre banda? Arribaré sa i estalvi?

166 – Sense sostre

I

Com molts dies que s’assemblen a un altre dia, i a un altre , i encara a un altre...
camino per un carrer, mes aviat , per una avinguda.
El tramvia passa pel meu costat. Giro el cap, i encara puc distingir el somriure
d’una noia que em diu adéu des de la finestreta.
Fa sol i el cel és blau. Què més puc demanar?
Les meves sabates noves no em fan mal. Miro amunt, dalt dels edificis.
Centenars de finestres insinuen oficines amb llum de fluorescent.
Infeliços! Amb camisa arromangada i corbata fluixa,
aquells pobres desgraciats que es cremen la vista
davant de les pantalles dels ordinadors, ni tant sols s’imaginen
que es pot caminar sense destí fix, sense saber cap on vas,
sense fórmules de càlcul, sense tipus d’interès.
Això sí, amb les butxaques buides i una gana que es va fent sentir.

II

Jo camino com sempre, un peu davant del altre.
Per cada dues passes, sento que passen quatre d’una gent aliena,
que ni em mira, i si em mira és per sentir-se alegre
de no caminar tan a poc a poc com jo.
Camino amb molta precisió. M’ho puc permetre.
Tinc tant de temps per endavant com la resta.
Concretament, el temps que m’ha tocat viure.
Cedeixo el pas, naturalment. Tothom te dret a administrar les seves passes.
No suporto, però, que ningú m’empenyi. L’Avinguda és gran, és força ampla.
Entre les dues fileres d’arbres, hi ha prou espai per a tothom.
Ara bé, si teniu pressa, us recomano el tramvia.
A ràpid, silenciós i net, no el guanya ningú.
Jo, per la meva banda, continuaré caminant.
No hi ha finestreta que pugui encabir aquest cel blau.

III

No sé què dinaré, ni si dinaré , ni si soparé.
En aquest moment , això no importa.
No , de debò, aquest soroll de la meva panxa no és res
comparat amb la simfonia de nervis enganxats als budells
pel fet de fer el que fas només per que et diuen
que s’ha de fer així i no aixà.
He trencat les cadenes, ni que sigui en aquesta dimensió,
la dimensió de l’Avinguda amb dues fileres d’arbres.

Descobreixo un territori, un terreny encara verge.
A la meva ciutat original allò seria una plaça.
Aquí, és un lloc de llibertat; hi ha jardineres que fan de frontera
entre la Natura salvatge d’unes herbes, escadusseres, si, però intactes,
alienes a les ordenances municipals, i la ciutat pròpiament dita.
Uns petits bancs de pedra serveixen per a descansar, per a meditar,
per a ser conscients de la pròpia consciència.





IV

Aprofito doncs, per descansar una mica. El mur de pedra d’un parc limita la plaça.
A l’altre banda, l’Avinguda. Coexisteixen pacíficament els veïns, l’Avinguda
i aquesta plaça on creien lliurement les herbes, les males herbes
i unes floretes inconsistents però valuoses a l’hora.
Un home d’aspecte pacífic menja un entrepà i beu una cervesa.
Me’l quedo mirant plàcidament, i em saluda. Assenyala l’entrepà.
Jo aixeco una mà, i nego. Però ell insisteix.
Aviat compartim l’entrepà. Te gust de sardina. Dues queixalades i un glop de cervesa.
Amb això n’hi ha prou per continuar el camí.
Li agraeixo i ell somriu i segueix amb el seu àpat.
Aquell racó entre els edificis imponents, gairebé soviètics,
m’acompanyarà en el record. Però he de fer via.
Per la vorera, direcció a l’est, entre les dues fileres d’arbres ,
arribo a una mena d’encants.

V

Es una cafeteria, però han muntat una mena de mercat del llibre d’ocasió.
Allà hi pots trobar tota mena de temes. Això sí, el llibre més modern te vint anys.
També pots seure a l’interior, a unes cadires evidentment reciclades,
i prendre cafè per un euro. Jo, que no disposo ni d’aquesta mòdica quantitat
he de acontentar-me mirant pels vidres, passejant entre els improvisats expositors,
fullejant llibres que tracten de temes que no m’interessen,
però que em fascinen igualment. Llibres escrits en idiomes estranys,
com a mínim per a mi. Veig la meva imatge reflectida a les cristalleres.
Aquest soc jo? Tinc tot l’aspecte d’un sense-sostre, d’un vagabund.
Penso que ja està, la feina està feta. Això és el que volia.
No dependre de res ni de ningú.
No tenir cap. No dur corbata.
No tenir on dormir.
Acceptar un entrepà d’un desconegut.
Penso que ara ja soc feliç.

155 – Segut a la vorera

I

M’assec davant d’una casa que no és meva,
envoltat d’estris, de mobles vells, de cartrons.
Tinc al meu costat les meves obres completes.
Quatre fulls bruts, dos estripats i uns quants de vergonya,
vergonya aliena de pensar que encara soc qui va escriure allò,
i ho escriuria tal dia com avui amb les mateixes paraules.
Reflexionant sobre el que és bo i sobre el que no ho és
m’he concedit , com Napoleó, jo mateix la corona.
El més fotut de tot és que ningú no m’escolta
en aquest carrer buit i perdut en els meus somnis.
Segut a la vorera dibuixo al terra amb una branqueta bruta
el nom del lloc que no arribaré a veure mai.

II

Assegut a la vorera, davant de l’edifici gris d’obra vista
veig que algú ha baixat al carrer tot d’objectes coneguts.
M’ha semblat reconèixer la vella rentadora
que rentava la roba antiga ballant al ritme de arcaics vinils.
Aquest L-P’s ara omplen unes caixes que també tinc darrera meu.
Hi ha, per tota la vorera, escampades, peces de roba que feia anys que no trobava.
Pantalons de pana, jaquetes de cuir, camises de colls impossibles,
estampats d’esgarrifança, i , curosament apilats en un racó,
tres-cents quaranta quatre mitjons desaparellats.
Hi ha també , a un armariet petit, una bona colla d’ampolles d’aigua de colònia.
Encara que son buides, m’arriba la seva flaire, la olor d’uns altres temps.
Jo m’ho miro tot amb aire displicent.
Una brisa suau em rebrega la llarga cabellera.

III

Evidentment, per la cara que faig, pel que penso, estic desconcertat.
No sé que espero assegut al davant d’una casa que no és la meva,
envoltat d’estris que em son familiars, però que son coses que gairebé no recordava.
Malgrat el ventet, no tinc fred ni tinc calor.
Els núvols que passen molt de pressa pel cel no em portaran pluja.
No se senten cotxes ni gaire soroll.
I els pocs vianants que passen pel carrer, caminen sense mirar, ni dir res,
per l’altre vorera. Els homes duen barret i vestit fosc,
i les dones, vestits estampats, cabells llargs i arrissats, i taló alt.
Aquesta uniformitat no em diu res.
Sembla ben bé que som als anys cinquanta.
Torno a escriure amb la branca al polsegós terra.
Ara el que em surt és la paraula “carbó”.

IV

A l’ambient hi ha un aire que recorda la tardor.
Les fulles que van caient, des d’un parc proper, hi posen les notes del seu vals trist.
Jo se que estic perdent, o bé el temps , o bé un tren.
Tanmateix, no puc aixecar el cul de la vorera, com si el tingués adherit
amb el mateix engrut amb que enganxava de petit els cromos
a l’àlbum “El porqué de las cosas”, una cola de color groc
que administràvem amb una brotxa de pintor.
Uns quants d’aquells àlbums també reposen al fons d’una de les capses
que m’envolten, a la vorera, com si fos un desnonat;
i potser si que ho soc, un sense sostre sobtat, desposseït de casa seva,
tal vegada el banc, a la fi, ha executat la hipoteca.
No, això no pot ser. Un banc no m’hauria enviat aquí,
a aquest carrer buit i perdut en els meus somnis.

V

Tinc la impressió de que hi ha alguna cosa important que se m’escapa.
No sé si es que hauria d’aixecar-me i sortir corrents,
o que acabo d’arribar esbufegant, i ara reposo.
Que, qui, com, quan he arribat o m’han arribat?
De quin forat he sortit com si fons un conill tafaner,
o a quin forat he d’entrar, arrossegant-me com un talp.
En qualsevol cas, no em puc moure. En certa manera, soc feliç
perquè soc com un ou damunt de la paret i no goso caure.
Estic somiant i al mateix temps estic adormit.
Assegut damunt de la vorera davant d’una casa que no és meva.
Qui ha portat fins aquí totes aquestes andròmines?
Tinc la clara sensació de que hi ha algun detall que no acabo de comprendre
mentre els minuts van passant, i no sé si al final sabré que em passa
o m’adormiré somiant que ja ho se tot.