139.

GRÀCIES PER LES PARAULES

Quan aprenem a parlar ens fan un regal cada dia.
Cada dia les paraules ens acaronen l’oïda.
Acostumem a l’oïda a distingir les paraules
que son el regal daurat que ens obsequia la vida

Una paraula ens desperta, d’altres ens alimenten,
hi han que ens encenen per dintre, hi han que ens apaguen per fora.
Hi han que ens repassen els comptes, unes altres no més miren.
Més paraules van passant, mentre va passant la vida.

Gràcies per les paraules. Sense elles no podríem
ni posar-li noms als vents que dirigeixen les naus,
ni donar-li veu als cants que ens alegren les vetllades,
ni saber qui ets tu i qui jo, on començo i on acabes.

PER LES BRANQUES

Caminant pels carrers d’aquesta ciutat atapeïda
hi ha moments en que et trauries les sabates
t’afluixaries el coll de la camisa
i arremangant-te buscaries un arbre
per enfilar-te ben amunt entre les branques.

Per què si no, hi son tots aquests arbres,
que ens criden des de les seves jardineres?
No ens venen a recordar el que abans érem,
micos, orangutans, ximpanzés, mones,
fent cabrioles entre les branques?.

Molt convenient per la salut pública
seria que tothom, al menys un cop al dia
s’enfilés a un arbre dels que te a prop de casa
i es gronxés , sense pensar en res,
deixant-se anar entre les branques.

SI QUEDEM

Si quedem , tal dia i ta l hora
a tal bar o tal altre
el mínim que podries fer
es dignar-te
a aparèixer
o a dir alguna cosa
i si no has de venir
per que nassos quedes
per que em dius que vindràs?
Tu sempre tens
un motiu o un altre
per deixar-me sol
i jo, com un ximple,
t’espero i t’espero
i tu, mentrestant
que si em trenco una ungla
que si he ensopegat
que si he perdut el tren
que si he perdut la clau
que si he perdut la memòria
que si s’ha escapat el gat
que si s’ha escapat el gas
sempre hi ha excuses
i jo palplantat
davant de la terrassa
o davant del cinema
o davant de la gent
ja no se que fer.
Potser el que no he de fer
es quedar amb tu.

QUÉ CAL FER?

No sabem si posar-nos els guants de boxa
per dir-li al mon que paga la pena lluitar.
No sabem si escriure poemes.
Poemes i guants de boxa
mai no poden rimar.

No sabem si parar o continuar caminant
si parem potser podrem pensar.
Però si t’ho penses massa
pot venir algú i passar-te
la ma per la cara.

Es que algú ens ha demanat auxili?
Per què hem de continuar pensant?
Si la televisió ja pensa per tots nosaltres
qui som nosaltres per dir
que s’ha de pensar?

Escriurem la nostra dimissió amb lletra d’impremta
per que el mon sàpiga que hem decidit fer via.
Si saps d’alguna causa perduda
no dubtis, truca’ns, el número ja el saps .
I si no , ens trobaràs a la guia.

UN BON DIA

Com deia la cançó, un bon dia, o potser una nit
vaig agafar els “trastos” i vaig comparèixer
al quart pis del carrer V.J. numero 42, porta tercera.
Una senyora amb cara de son va obrir la porta
i va dir “Qui mana?” Jo em vaig presentar
“Un servidor de vostè”. La senyora em va fer passar.
“El cas es que la seva cara em sona”. Ara fa catorze anys
que visc al carrer V.J. numero 42 porta tercera
Allà em tracten bé. Jo procuro no fer nosa
ni gaire soroll. Soc ben poca cosa, jo.
Es una família ben modesta. Jo m’emporto l’entrepà
i me’l menjo a poc a poc, mentre ells
veuen la televisió a la sala d’estar.
Sempre ho deixo tot net i polit,
i procuro fer poc “gasto” d’aigua de gas i de llum
Sempre dormo en un racó
i soc el primer que s’aixeca.
Mai no m’han cridat l’atenció.
Jo crec que els hi caic bé.
Crec que m’hi quedaré.