I
Vindran desprès dels vaixells a picar les portes de les cases.
S’eternitzaran demanant adreces, et barraran el pas.
No els donis ni una mica de la teva amabilitat.
No esta clar que siguin amics, amics només son els de casa.
Baixaran per les escales que recorren les nostres muntanyes.
S’escolaran pels racons i foragitaran els nostres ramats.
Estendran mantes, vànoves i cobrellits pels parcs i jardins.
No saben de costums, no saben que és bo i que no , el que és raonable.
Son estranys, venen d’arreu, venen d’un desert innombrable.
Venen de terres llunyanes on matar al germà es normal.
Venen d’un lloc sense llei. Venen de Mart.
II
Vindran després dels vaixells. Vindran, amb les cares blanques
a demanar-nos ajut i a exigir que els hi donem menjar i beguda.
Voldran, segurament, també un pis. I voldran feina segura.
Reclamaran els seus drets , i ens robaran fins el aire.
No veieu que això és molt greu? Ens mataran a les fosques
quan siguem dormint al llit, ens clavaran ganivets
i ens ofegaran amb els nostres propis coixins, no ho veieu?
Son el dimoni! Vindran amb les cares negres, i faran el que voldran.
Calaran foc a les cases, amb les cares vermellenques
i dansaran unes danses , les més horribles de tots les danses
que es fan i es desfan, i cremaran les senyeres,
amb els seus lletjos rostres blaus. Vindran després dels vaixells.
III
Vindran després dels vaixells, amb un llençol pel damunt.
No coneixen que és la roba, ni la moda, ni vestir-se com una persona normal.
Criden en lloc de parlar, no tenen idioma propi, no articulen
paraules ni pensaments, es mouen per pur instint.
Son perillosos, ho juro. No s’estan de punyetes.
Si algú els molesta, l’aparten. Si algú els incomoda, el colpeixen.
Ni se t’acudeixi a tu, que penses que son tant bons, estendre les teves mans
per que te les arrencaran, com si fossis un ninot.
No t’enganyis, tu també ho saps, amb aquests éssers peluts
no valen ni armes ni escuts, se’ls ha de anorrear sense miraments.
Estem preparats. Ja venen. Vindran després dels vaixells.
IV
Vindran després dels vaixells, amb les seves cares fosques
baixaran per les muntanyes i pujaran a les esglésies.
Violaran a les novícies i degollaran als frares.
Arrencaran les campanes i enderrocaran els campanars.
Pujaran a Montserrat, i la mateixa Moreneta no es lliurarà d’aquests bàrbars.
Segur que no hi ha racó on no arribin per destrossar,
per fer malbé tot el que trobin. Buscaran els nostres pous, les nostres fonts,
els nostres llacs, i enverinaran les aigües per escampar la mort.
Ho pots veure als seus ulls. Duen la mort a la cara, a les seves grogues cares.
No son com tu ni com jo, son d’una altre naturalesa. D’una natura especial.
D’una natura animal. Son el diable en persona. Vindran després dels vaixells.
V
Vindran després dels vaixells, voldran donar-te la ma, intentaran parlar.
Però, ja t’ho he dit, no podran. No poden. No en saben, de parlar.
Però, sobre tot, no els escoltis. Pretenen, a sobre, saber més que tu i mes que jo.
No entenen que, quan ells van, nosaltres ja hi tornem.
Que nosaltres, fa molts anys, vam venir a conquerir un mon que ara ja és nostre.
I ara no ens el prendran. Ni de conya! Que no s’ho pensin! Ara tu ja ho saps.
Ara tu saps com son. Terribles, cruels, sanguinaris. Son molt diferents,
i això és el més important, que son diferents, que et volen robar el que és teu.
No els deixaràs pas que ho facin! Empunya ben fort el fusell!
Apunta alt! Sempre al cap! No els donis cap opció! Qui s’han pensat que som?
No deixis ni un de viu. Pensa que no trigaran
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada