144- Misatges

I

He sentit a dir que per tot arreu s’envien i es reben missatges.
Com puc saber si hi ha algú que vol comunicar-se?.
Al meu móbil només arriben espais publicitaris.
Cap persona de carn i ossos gosa dir-me res,
tant sols quan a la barra d’un „Pans“ o d’un „Bocatta“ m’acosto amb més o menys gana, hi ha un noi o una noia que em demanan amb veu clara que que dessitjo.
Jo li diria:
„M’agradaria que no fos per l’interès o la feina,
per que sí, que hi hagués algú o alguna
que vulgués demanar-me si tinc o no tinc, més o menys gana,
o si vull una truita, o millor no sopar, que avui ja has dinat massa“
Per descomptat, no li dic, tant sols ho penso,
i li demano el menu de 6 o de 7 euros
que inclou un entrepà, amanida i patates.

II

Buscant senyals, miro el cel , i el cel no diu gran cosa.
Quatre núvols mal contats que no formen paraules.
Estaré jo mal fixat, o és que no hi ha res a entendre?.
Camino fins al centre de la ciutat.
El carrers son plens de gent. Les botigues fan rebaixes.
S’ha de vigilar molt, per no ensopegar amb la gent.
Llavors se m’acut la idea : ensopego expressament
amb un noi, i em quedo expectant, esperant el que dirà.
Ni que sigui un exabrupte, s’haurà de comunicar.
Però el noi passa de llarg. Es frega una mica l’espatlla.
Ni tant sols s’ha dignat mirar-me.
On son els missatges que m’han de revelar la veritat?
Miro els aparadors, i les cridaneres lletres tampoc no em donen respostes.

III

Interpreto les mirades de les noies dels anuncis.
Des de les seves cases, davant del mar , fastuoses,
des dels cotxes esportius que recorren autopistes,
des de l’alçada vertiginosa dels talons de les sabates
negres, enlluernadores, lluentes ...
Homes que saben el que penso, que des de la pantalla em miren.
Nois joves que porten vestits que valen més diners que tot el meu armari,
em diuen amb gestos, amb la cara, amb mans i amb cames
coses que jo no entenc .
Que em vol dir la noia que surt de la piscina,
apartant-se els cabells de la cara?
Quin significat amaga el noi que llegeix el diari, inesperadament,
al sol de la costa blava?
Que diuen totes aquestes dones que parlen des de la cuina?
Se que volen dir-me alguna cosa que no acabo d’entendre,
però no sé que és.



IV

Arribo a casa meva per carrers costeruts.
Aquí la multitud no s’ em tira a sobre.
Entro a l’edifici, i obro la bústia.
Es treball inútil , per que sé que estarà buida.
Buida del tot , no hi és, he trobat prospectes d’una clínica dental,
jo , que tinc la dentadura forta com la d’un cavall,
i he trobat factures , del gas de l’aigua i de la llum,
però això no son missatges.
Un missatge és aquell que se t’adreça sense ànim de lucre,
sense voluntat de vendre’t res, sense que hi hagi pel mig
un contracte de compra-venda.
Engego l’ordinador. Miraré el meu mail
encara que sé del cert que la safata d’entrada
estarà tant buida com la bústia.
“No té missatges nous”.
Això sí, la carpeta de correu brossa esta plena a vessar.


V

Em quedo esperant, doncs, els missatges.
Podria fer alguna cosa més?
Potser si, però ho he provat tantes vegades!
Sempre amb el pobre resultat d’haver fet el ridícul,
acabant sent ignorat, en el millor dels casos,
o menystingut , moltes vegades,
deprimit sempre.
És per això que espero i espero,
amb l’antena ben atenta,
sempre a l’aguait de que m’arribi un d’aquests missatges.
Mentre això no passa, continuo caminant pel centre de la ciutat,
entre la multitud em sembla que no serà impossible.
No desespero : l’altre dia, un senyor elegant, amb barret, armilla
i un enorme cigar, en passar pel meu costat, em va allargar,
dissimuladament, un tros de paper.
El vaig agafar : hi havia escrit el seu número de telèfon.