143 INSOMNI

I

Dormir. Deixar que s’estovi la realitat
com s’estovaven els rellotges,
deixar que caiguin les parpelles sota les parpelles, sobre les parpelles...
Que el sostre et caigui al damunt amb el pis de dalt
i el veí de dalt i tota la seva família
i tot l’edifici i els avions que passin en aquell moment
dalt de casa teva.
Dormir.
Has de tancar els ulls i no mes concentrar-te en el no res,
ni tan sols cal que pensis en que necessites dormir,
ni en que braços i cames et pesen com el plom,
ni tan sols en que no has de pensar en res.
Dormir.
La ciutat està en silenci, els televisors ja callen,
tu vols dormir, cal que dormis,
estàs cansat fins a l’extenuació, però tot i això...
Obres els ulls de bat a bat. Dormir. No pots dormir.

II

Quan tot va rodat, quan no hi ha problemes
entres al llit com qui entra a casa seva,
els llençols t’acullen com amants que esperen l’abraçada,
tu no més entres al llit, sense més,
t’estires i ja t’abracen els braços de Morfeu.
Quina delícia no haver de donar voltes al llit!
Quan el somni t’arriba de cop i volta, el despertar és fàcil i agradable.
La nit no és el desert atapeït de tortures
que s’ha de travessar estirat a un llit,
que és com el llit dels faquirs,
ple de punxes que et punxen sense sang.
Dormir.
Hi ha qui dorm i no dona més importància.
La felicitat és un do que no més posseeixen els inconscients.
O els que dormen.

III

Tant se val el motiu. Pot ser una mosca. O un mosquit.
O els veïns dels nassos que s’estan fins a les tantes
cridant com foques en zel...
Però als veïns ja els has cantat les quaranta.
Ja no miolen.
Ara et sembla escoltar el soroll del gota a gota d’una aixeta llunyana,
et pots aixecar per tancar-la,
però saps que és una aixeta virtual,
que no més existeix per que tu penses que raja.
Pot treure’t la son el que faràs demà o el que saps que no faràs.
O pensar que hauries de fer el que saps que no faràs.
Pot desvetllar-te el que t’obligaran a fer, o els fets que t’imposaràs tu mateix.
Et remouràs entre els llençols pensant que son, inesperadament, incòmodes.
Que no s’han rentat durant anys, o que algú s’ha equivocat,
i t’ha posat arpillera en contes de vànova.
Tant se val el motiu.
No dormir.
Hi ha qui no dorm i hi ha qui dorm.
No hi donis més voltes.

IV

De qui és la culpa de que no pugui dormir?
De aquesta colla de incompetents que tinc com a companys de feina.
D’aquesta col·lecció d’ineptes que governen el país.
Ah, jo no els vaig votar , però ells hi son, per turmentar-me
en nits com aquesta...
La culpa és d’aquest temps infernal, de la pluja , de la sequera...
No puc dormir per que hi ha una conjura de l’Univers
per que no pugui tancar els ulls...
És culpa del destí, és culpa de la religió, de la catòlica i de totes les altres,
és culpa d’algú altre, és culpa d’algú que no soc jo.
O potser sí . És culpa meva.
Estava tan cegat per l’insomni que no ho veia.
És culpa meva!
No havia d’haver nascut...

V

No, no és culpa meva.
Bé, no és culpa meva, i si que ho és.
Sobre tot, és culpa d’aquell cafè que m'he pres a les set de la tarda.
A qui se li acut? A mi, és clar.
Un trist cafè ha estat la raó de que em baralli amb el mon.
I no només amb el mon.
Sobre tot em sap greu pels veïns.
Els he escridassat, tan sols per que era l’una de la matinada
i continuaven fent la tertúlia cridant com a bojos i amb la música a tota pastilla.
Mai més tornaré a prendre cafè a les set de la tarda.
Ho juro. I si ho faig
engegueu-me un tret.