145- Optimisme

I

Tothom ho diu, i és ben sabut que s’ha de pensar en positiu.
Veure l’ampolla mig plena encara que la set et demani més aigua.
Veure el got mig ple tot i que el vi no t’arribi als llavis.
Hem de mirar el món pensant que no hi hauria d’haver diferències entre els continents.
La fam i la misèria no son més que efectes col·laterals
dels àpats fastuosos del primer mon i dels malaguanyats calés de,
posem per cas, els llums del Nadal.
Davant de els escandalosos casos de corrupció,
dels sabuts i dels que no sabem,
hem de pensar allò de que “la teva ma dreta no ha de saber
el que fa l’esquerra...”
O era a l’inrevés?
Siguem positius.
Hem de fer jocs malabars amb totes dues mans.

II

L’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra.
Aquesta és l’explicació d’allò que es coneix com a “re-elecció”.
Re-elecció de presidents, re-elecció d’alcaldes,
re-elecció d’amics, de parelles, de parents...
I com s’explica aquest entestar-se en repetir els errors?
Naturalment, l’explicació es la necessitat gairebé malaltissa
d’optimisme.
Necessitem ser optimistes com l’aire que respirem
o com la truita que ens cruspim.
Sense optimisme no ens aixecaríem del llit al matí,
només de pensar en els problemes del dia a dia.
Sense optimisme no podries mirar-te al mirall
i assumir que aquell desgraciat que et mira amb cara de son
ets tu mateix, que no hi ha ni màscara ni maquillatge que ho amagui.
Diuen que el sexe mou el món.
Però per que hi hagi sexe ha d’haver optimisme.
Sense optimisme no hi hauria ni sexe, ni mon, ni res.


III

Si pensem a mig gas, el camí de la nostra vida serà una eterna pujada.
Hem de pensar, ara sí, amb optimisme , com si pugéssim arrossegar,
amb la nostra embranzida, tots els prejudicis que se’ns posin pel davant.
Si pensem que és possible un mon on tothom pot ser feliç,
on no existeixi la fam, ni la malaltia,
on ningú sigui discriminat,
on ningú sigui explotat,
només si pensem que un mon així es possible,
avançarem cap a un mon sense patiment, sense fam, sense malaltia,
sense discriminació, sense explotació...
I qui digui que som uns idealistes, tindrà raó.
Ni tant sols pensant-se que només ens desqualifica
podrà amagar que està a favor del patiment, de la fam,
de la malaltia, de la discriminació, de la explotació...
IV

Optimisme. Sí. Però no optimisme cec.
No l’optimisme dels fulletons amb els que els cofois polítics ens embussen les bústies.
No a l’optimisme del que amaga la brutícia a sota la catifa,
i pensa que casa seva és la més neta del veïnat.
No necessitem l’optimisme del que mira la ciutat
i pensa que els gratacels ja estan bé per que amaguen les barraques.
No ens cal l’optimisme de qui calcula els guanys propis,
fent veure que li fa un gran favor a la ciutat per que la destrossa i la torna a construir.
L’optimisme superficial dels grans líders que ens venen les motos del progrés i del futur,
sense veure, o sense voler veure, que per sota de la taula
passen d’una ma a l’altre les comissions, els suborns,
el tràfic d’influències, les re-cal·lificacions de terrenys...
Aquest optimisme no el necessitem.
No serveix ni com a paper de wàter.


V

En una societat demagògicament condicionada
es menester administrar l’optimisme
sense caure en les grapes del cinisme
que domina a les cúpules dels partits que ens fan de pares.

Ser optimista, de debò, no és posar sempre bona cara .
És pensar que el mon pot canviar , i que val la pena intentar-ho cada dia.
És veure sortir cada dia el sol amb l’alegria de ser viu
i trobar que és interessant descobrir que ens prepara el destí per la jornada.

Ser optimista no és tancar els ulls davant dels problemes.
És pensar que els problemes poden tenir solució encara que sigui difícil trobar-la.
No es tracta d’esperar miracles, els miracles no existeixen
fora del miracle de la vida i de l’esforç de les persones.
Siguem optimismes. Pensem que el mon reneix cada dia.
Donem-nos una oportunitat a nosaltres mateixos.