148 - Mobles

I
CATIFA
Estesa als nostres peus et trobem sempre lliure
per suportar el molest pes de la gent que et trepitja.
Dones la benvinguda i el teu roig es d’orgull
no de vergonya; si ets més modesta, més petita,
ens netejaràs les sabates, si ets més gran
ens protegiràs del fred en sumptuosos salons
amb dibuixos i formes que recorden la sorra
de llunyans deserts. Si duus el cabell llarg,
potser ens acolliràs, càlida, després d’un bany
o una dutxa, i si ets llarga, molt llarga, gairebé infinita,
ens conduiràs, per l’hotel, al nostre dormitori .
Sempre a l’abast, mai no respons,
ofereixes el llom pel que faci falta.
Que seria d’aquest mon sense les bones catifes
que ens abriguen, que ens orienten,
que ens diuen “Hola” i “Adéu”
com un vell amic?.
II
CADIRA
Com una bèstia domèstica, servil,
enfilada damunt de quatre potes,
ens esperes al bell mig de la llar
i ens dones el repòs que busquem sempre.
Bé després d’una llarga caminada,
o a l final d’una jornada sense fi,
de dura fusta o amb coixí de seda,
trobarem amb disposició infinita
una cadira que ens ben acollirà.
Ens acostes a la taula per dinar,
ens suportes quan, a la sobretaula
xerrem i bevem, i ens eixarranquem
amb tot el nostre pes a sobre teu.
No som conscients quan seiem a sobre:
una cadira és molt més que un moble.
És el concepte del descans de l’home
que amb una humil cadira s’allibera
de la maledicció divina que és
la feina.
III
SOFA
Tu ets el transatlàntic ancorat a la badia,
destí inexorable dels creuers de la mandra,
assassí despietat de l’activitat diària,
refugi antiaéri de les bombes quotidiànes.
Ets gran, omples amb la teva pressència
la sala que, abans que tu arribesis,
haguèssim dit inmensa.
Poden ser les teves flors d’adormidora,
els teus colors, llisos i abrasius, o amb ratlles de pijames,
o pots tenir estampats de llacs, de cotxes, o palmeres.
El cas es que sempre ofereixes, lasciu, la teva tebior dolça
després dels excessos del menjar i del beure.
Ens promets descans il·limitat, per exemple,
en una tarda infinita, però ens enganyes.
Si algún dia ens deixem anar
i ens passen les hores dormint
al teu llom de catxalot pacífic,
ens aixequem amb el cos
adolorit, un dolor que ens arriba a l’ànima.

IV
LLIT
Al teu si mor cada nit el dia, ets el darrer refugi.
Al final de cada jornada, dura o alegre, ens aculls,
i tu si que ets sincer, tu no enganyes;
si la nit no ens retorna la calma no és per culpa teva.
Si remoguem entre somnis, si donem voltes i voltes,
si obrim els ulls tot d’una, és pels nostres pecats,
per les nostres mentides, pels nostres errors.
Ni el mes il·lustrat baldaquí amb columnes salomòniques,
ni el més humil tatami japonès , ni les vànoves de seda,
ni una manta de Zamora tindran la solució pel nostre descans.
Com el pèsol amagat sota els matalassos del conte,
hi ha coses que un llit no pot amagar.
Un llit és una porta oberta, però el mon que hi trobarem en obrir-la
el portem nosaltres a dins.


V
MOBLES
Companys de la vida quotidiana, formeu part del paisatge que reconeixem com a propi.
Hi ha mobles que perduren i d’altres que es renoven.
Però quina tristor la que desprenen les velles tauletes de nit, els capçals dels llits,
làmpades i taules coixes, que a les cantonades, un cop la setmana,
ens diuen adéu amb la malenconia de l’amic que marxa i sabem que no tornarà!
Especialment patètics son els calaixos, contenidors de records, de fotos,
d’objectes o de fragments de coses que no serveixen per a res,
però ens porten l’aroma, la imatge, el ressò potser, de temps passats,
que, per ser passats, ens semblen més feliços.
Calaixos, ara buits, desats a les cantonades.
Armaris, tauletes auxiliars, cadiretes, escambells, prestatges,
calaixeres, aparadors, vitrines, bufets, butacons,
tots formen part de la nostra història i cadascú d’ells ens guarda un secret.
Els mobles formen part de la nostra vida.