146 – La finestra indiscreta. (I)

I

Tot cau. Els avions cauen. La borsa cau.
Cauen els polítics. Cauen els Papes. Cauen els presidents.
Cau la pluja, la sequera es va acabar.
Cauen, poc a poc les temperatures. Cau l’ocupació. L’ocupació amb “c” de catàstrofe.
Jo també he caigut. He caigut empès per un cop del destí.
I com un James Stewart lesionat, sec davant de la finestra indiscreta.
La meva cama no està enguixada, però, com el fotògraf tafaner, no puc moure’m.
Diríeu, potser, que la meva paràlisi és psicosomàtica .
No seria exacte. Hi a cops a les cames i hi ha traumatismes més íntims,
el que un creient diria, a l’ànima.
El cas és que no puc treure els ulls de la finestra mentre es hores van passant.
Fins a ara no he vist ni sospitat de cap Raymond Burr del veïnat.
Tot arribarà.

II

No em puc queixar de la vista que se’m ofereix.
Veig un tros de cel, que ja és molt a aquesta ciutat, i moltes antenes.
Els terrats de una bona colla d’edificis del barri.
La roba estesa onejant al vent com banderes de rendició, i un noi jugant a la pilota.
Més enllà, el Tibidabo, i també Sant Pere Màrtir.
I ben be centenars de finestres indiscretes, de balcons sense vergonya.
L’hora clau és al capvespre, quan moltes llums s’encenen
i mostren els interiors de menjadors, de replans, de cuines, de dormitoris.
A veure si m’enteneu. Jo no espio. No soc com aquell James Stewart,
sublimació del voyeurisme del senyor Alfred Hitchcock,
jo no tinc cap telescopi, ni prismàtics, ni càmara fotogràfica amb teleobjectiu.
Només tinc la meva mirada i una ferida a, el que un creient diria, l’ànima.

III

Els comentaris. Ah, els comentaris! Sense ells, seria molt avorrit estar aquí,
davant d’aquest mostrari de misèries i d’èxits humans.
Escric els meus comentaris a una llibreteta que fa anys vaig comprar
als “xinos” de la cantonada, sense saber que ara em seria de tanta utilitat.
Escric tot el que veig. No es penseu que escric sobre entrades i sortides,
sobre portes que s’obren i es tanquen , com en un vodevil.
Escric el que penso que te un interès, diguem “aleatòriament poètic”.
Per exemple : ahir, a les quatre de la matinada, un soroll sord però potent
em va despertar. M’havia quedat adormit a la cadira, com sempre , davant de la finestra.
A un edifici prou antic, no gaire lluny,
s’havia enfonsat el terra d’un dormitori, amb llit inclòs.
Encara bo que a sota no hi vivia ningú. L’habitació era buida.
El llit estava ocupat per un noi barbut que dormia tant profundament
que ni es va assabentar del seu sobtat descens.
Quan es va fer de dia, es va aixecar, i sense saber on era,
mirava a esquerra i dreta, amb els ulls com a plats, gratant-se el cap.


IV

No va haver ferits, ningú és va fer mal.
Aquesta caiguda em va fer reflexionar
sobre la confiança que tenim en el mon que ens envolta,
en aquesta suposada seguretat que ens acompanya en la vida quotidiana.
Qui ens diu que, com aquell bon home que dormia tranquil·lament a casa seva,
no ens aixecarem un dia i trobarem que som a un altre dormitori,
a un altre pis, a un altre edifici, potser a un altre ciutat?
Finalment, l’home barbut es va adonar del que havia passat. Va obri la porta del pis
i va pujar a casa seva. No va poder entrar. Es clar, les claus eren a dintre.
Pel que es veu va demanar ajut a un veí, pel que al cap de una estona
el vaig veure sortir per un balcó, i amb gran agilitat, va saltar al seu.
Per sort la porta del balcó era oberta. Un cop a la seva habitació,
l’home va contemplar el forat que havia quedat al terra,
i, mes a baix , el seu llit enfonsat, amb les potes eixarrancades.
Encara no s’ho podia creure.
Segurament un dels seus pensaments va ser que, val la pena
gastar-se els diners en un bon matalàs.

V

Aquest incident, i molts d’altres m’acompanyen cada dia a la meva finestra.
No es tracta de grans esdeveniments. La majoria son petits canvis
en el paisatge urbà de persianes i antenes,
el nen que corre al terrat perseguint la pilota,
caurà o no caurà? En que pensen els pares?
Quatre fileres de coloms enfilats als cables d’electricitat
han format la silueta d’un àliga.
Un home que corre per agafar l’autobús arriba tard.
L’autobús para. Però una mica més enllà, quan l’home està a punt de pujar,
el conductor tanca la porta de nou, i arrenca.
L’home es queda palplantat. Després, marxa.
Jo miro, i apunto el que em sembla important.
Mentre penso i apunto , la meva ferida no em fa mal.
Però tot plegat, no te el mínim interès.