149 - L'home normal es compra un barret.

I
Ell era una persona a qui no agradava destacar.
No era ni massa alt ni massa baix.
Entre la multitud, era un cap més.
No li agradava cridar. Ni gesticular.
Quan s’adreçava a un altre persona, preferia ser directe, clar, però educat.
Amb veu ni massa alta ni massa fluixa, preguntava, per exemple:
“Perdoni, em pot dir on és el carrer del Carme?”
La seva discreta feina en una avorrida oficina no li exigia grans gales.
Només li calia un vestit fosc i ni tant sols havia de lligar-se al coll el dogal de la corbata.
De vestits foscos, avorrits , en tenia un quans a l’armari.
Les sabates, sempre negres. Amb cordons i sis forats. Número 42.
Les camises sempre eren blanques o blau cel.
A l’estiu , de maniga curta. A l’hivern, duia un abrig negre
calcat a un que havia tingut el seu pare.
Els pantalons, sempre amb la ratlla marcada. En això era estricte.
Com que l’home normal vivia sol i no tenia d’altres aficions,
amb la planxa s’emprava a fons.

II
L’home normal va arribar a l’oficina un dia determinat, com sempre puntual.
Aquell dia no seria com els centenars , milers de dies que l’havien precedit.
Dies, mesos, anys de jornades de vuit hores, ni un minut de més, ni un minut de menys. Aquell dia , quan va entrar a l’oficina, la seva taula estava ocupada per dos operaris.
El cap de secció se’ls mirava a peu dret, fregant-se, nerviós, les mans.
Va saludar al nostre home , i li va comunicar que el seu ordinador estava fora de servei. De fet , restaria força estona fora de servei.
“Vagi a la escampar la boira. Torni d’aquí, a posem... dues hores!”.
“Però...on vol que vagi?” va dir ell.
La resposta va ser : “Vagi on vulgui! Això sí, no torni fins d’aquí a dues hores!”
Va sortir de l’oficina sense saber on anar.
Mai no havia tingut dues hores per fer el que volgués, durant la jornada laboral.
Al carrer, va quedar-se una estona mirant la gent que caminava, amunt i avall.
Ells sí sabien on anaven.
Con que la oficina no estava pas lluny del centre, l’home normal
va decidir que faria un passeig pel barri Gòtic. Feia anys que no hi anava.
Sembla mentida, tant a prop com el tenia.
No va trigar a trobar-se a si mateix baixant per Canaletes.

III

Va quedar realment sorprès de la quantitat de gent que va trobar per tot arreu.
D’on havien sortit tants de turistes? Que havia passat amb els carrers estrets
i poc transitats del barri gòtic que ell recordava?
Aquella música estrident per tot arreu, les empentes de la gent, el soroll,
les botigues amb roba estrafolària, tot allò era nou per ell.
L’home normal va estar voltant pels carrers i fins i tot va entrar a alguna botiga , per xafardejar.
Es mirava aquells pantalons de coloraines impossibles, les caçadores de cuir ajustades, les sabates en forma de punxa... Invariablement, el personal de les botigues, gent vestida amb roba encara més extravagant que la que venien, se’l miraven com si fos l’escarabat Samsa o alguna bèstia encara més fastigosa...
El cas és que, encara que ell no n’era conscient, era xocant veure en aquelles botigues
un senyor com ell, amb aquell vestit gris , amb la grisor que tot ell emanava,
remenant i examinant les peces de roba més innovadores, la moda més atrevida...
L’home normal va visitar unes quantes d’aquestes botigues, i quan pensava que ja en tenia prou d’aquell color, li va cridar l’atenció una en especial. De fora estant, semblava una botiga especialitzada en barrets.

IV

L’home normal va entrar a la botiga. Tot un gran pany de paret estava dedicat a l’exposició de barrets i gorres de tots els estils, colors i formes. Borsalinos, bombins, boines, bérets, pameles, canotiers, panamàs, salacots, barrets de palla, de pell, de cotó, de llana, de pany, de feltre.. . De cop i volta va obrir-se davant seu tot un nou mon de colors, de textures, de forma, d’estils...
Mai no havia dut barret. De fet, en tota la seva vida no li havia passat pel cap la idea de cobrir-se’l. Ara, però, veient tota aquella immensa gamma de possibilitats, hi havia alguna cosa que estava canviant dintre seu.
El venedor de la botiga se li va apropar. Era un noi simpàtic, amb una lluentor especial a la mirada. Li va demanar si el podia ajudar, i l’home normal va fer un gest ambigu, com abastant tot aquell mostrari de barrets... El noi va comprendre de seguida, i es va dedicar durant una bona estona, a buscar el barret, la gorra o boina que fos més adient pel seu físic i pel seu caràcter.

V

Finalment, l’home normal va sortir de la botiga de barrets amb una gorra al cap. Era una gorra d’un teixit molt agradable, adequat pel fred de l’hivern que ja s’intuïa. Però el que més li agradava de la gorra eren els seus colors. Colors, sí, blau , verd, marró, groc, taronja, rosa , i molts més. Dins de la seva vida gris, havia introduït, de cop i volta, els colors. N’estava orgullós. Es va aturar a un aparador, i va contemplar la seva imatge reflectida als vidres. Cofoi, es mirava la gorra al cap del dret i de l’inrevés, es girava , provava de veure’s el clatell, i, és clar, no podia.
Tot d’una, però, es va quedar glaçat. Havia abaixat la mirada, i havia vist el seu vestit, la seva americana, la seva camisa, les seves sabates... Grisos! Tot era fosc! Apagat! Sense vida! Ah, no! Allò no podia ser!
Quan una bona estona més tard tornà a la seva avorrida oficina, la seva entrada va ser apoteòsica. Amb una americana italiana d’un blau lluminós, una camisa de seda d’un roig llampant, i pantalons i sabates blanques, va deixar als companys i superiors absolutament bocabadats. Va seure a la seva taula i va mirar al seu voltant. Tota la activitat de l’oficina havia quedat paralitzada. Tothom se’l mirava amb cara de sorpresa monumental. Es va aixecar, i va dir en veu alta : “Sabeu que us dic? Aquesta feina, no fa per mi!”.
Va sortir per la porta i no el van tornar a veure mai més.