147 - La finestra indiscreta (II)

I

Tot cau. No us creuríeu el que arriba a caure dels edificis de la gent normal.
Des de les alçades cauen les pinces d’estendre la roba,
cauen les calces gastades, els mitjons sense aparellar, cauen els pitets de nens
que segurament, hores d’ara, ja son homes i dones,
cauen bosses del pa, i bosses de plàstic, i cauen sense parar estris de cuina, draps, recollidors, gots i plats de paper, palets de cotó, i coses pitjors: compreses usades, bolquers amb farcit, brutícies variades...
Els dies de vent cauen coses encara més grans, jardineres , cadires de jardí,
testos, paraigües, paraiguers, gàbies buides, gorres i barrets,
tovallons, tovalles, i tovalloletes,
cobrellits, tapets i vànoves, mocadors de cap, arpilleres, arbres de Nadal sencers...
I jo a la finestra, vaig veient com cauen les coses,
mentre cauen els minuts , les hores, els dies.

II

La veritat de les coses és sempre difusa, d’això estic segur quan vaig veient
les anades i tornades dels éssers humans, que , a vista d’ocell
semblen formigues, com deia el tercer home dalt de la gran roda del pràter,
a la Viena dividida per la guerra. Aquell malparit jugava amb la vida de les persones,
pensava que les podia trepitjar per que les veia petites, insignificants.
Des de la finestra indiscreta, les persones em semblen petites,
però de cap manera insignificants. Com els signes de puntuació d’un text,
o com les negres, corxeres i semi-corxeres d’una partitura,
van formant un codi amb els seus moviments, un guió, una música
que em parla molt de com son i de com soc jo. Em parlen i m’aconsellen.
Potser pensareu que tant de mirar per la finestra, m’he trastocat.
No soc boig.
O potser si.

III

Mentre vaig mirant, poso música, normalment música clàssica.
A les hores punta, els moviments de la gent moltes vegades
coincideix amb els compassos de la melodia ,
i encara que sigui només per un moment , em fa
l’efecte de que estic presenciant l’actuació d’un ballet a un teatre immens.
Però el més divertit va ser un dia, per cert, força ennuvolat,
que vaig posar a l’equip de música la obertura 1812 de Tchaikovsky.
Tot semblava encaixar, la gent que venia per un carrer, els que sortien per l’altre,
semblava talment que escoltaven també la música que jo tenia posada
a tota pastilla. Es diria que executaven els seus moviments seguint
la épica partitura del compositor rus. Va anar d’un pel que el meu éxtasi no fos complert:
Poc abans de que arribés el passatge de les salves de canó,
va començar a tronar de mala manera. No va coincidir la tronada
amb la canonada per pocs segons.
Després, es va desfermar una pluja intensa,
i els carrers es van buidar ràpidament.




IV

El millor moment del dia des de la meva talaïa,
és quan cau el sol i les finestres s’il·luminen.
Quan sembla que reneix la vida dins de les vivendes fosques,
quan s’acosta l’hora del ritual culinari
on a les cuines del barri, llunyanes o properes,
es treuen els estris, paelles i cassoles,
i els aliments per preparar el sopar.
Ara el llum del dormitori de l’home barbut
s’ha il·luminat també: mostra, cofoi ,
el seu nou llit i el seu nou terra,
al nou veí que viu fa poc sota el seu pis.
Li explica amb profussió de detalls la seva epopeïa.
La seva caiguda, no als inferns, sino un pis mes aball.
I per demostrar-li que alló no tornara a passar,
es llença, sense mesura, una i un altre vegada
al seu nou llit , botant i rebotant, rient com un beneït.

V

La meva noia m’ha trucat. Fa dies que no ens veiem
i aquest vespre vindrà a sopar. Ella no enten com puc perdre el temps
tantes hores davant de la finestra.
M’ha de dir una cosa important sobre un dels meus veïns .
Alguna cosa d’un tren, d’un bagul, d’unes joies,
no entés ben bé que volia dir-me. Ja m’ho explicarà.
Mentre l’espero, observo a aquell home del barret, un que cada dia
surt de casa, s’atura, s’ajusta les olleres, es palpa les butxaques,
continua caminant, s’atura de nou. S’ajusta el barret, i mira enrera.
Fa unes pases cap a casa seva, s’atura novament. Gira cua, i ara ja decidit,
camina i creua el carrer, sigui verd o vermell el semàfor.
Un dia d’aquests, tindrem un ensurt.