152 – Tornar a casa

I

Hi ha dies en que sembla que tot es recargola ,
en que la cosa mes simple esdevé un obstacle infranquejable,
dies d’ampolles ja no mig buides, si no buides del tot,
sense cares amables, dies sense consol ni consell,
on tot costa, on res no és fàcil, dies de futur incert.
Es en moments com aquests que pensem :
“Que maco seria deixar-ho tot ara mateix, i tornar a casa!”
Però a quina casa? No pensem en casa nostra, el pis on vivim actualment.
Pensem en una tornada a una llar que no es la nostra.
A la llar primigènia, a una llar que no és real.
I, per un moment, els problemes desapareixen,
per que la simple possibilitat d’una sortida, d’una escapatòria,
dona un respir al presoner, tot i que la seva condemna
sigui a cadena perpètua.

II

...si és que hi ha casa d’algú, ens deia en Sisa, ens ho deia i ens ho diu encara.
Aquesta casa meva que és casa vostra també és aquesta llar mítica
on sempre volem tornar. Per mi seria una casa oberta, una casa blanca, prop del mar.
Seria sempre estiu, i podríem trobar-nos , i parlar , i jugar,
totes les persones estimades, les que hi son i les que ja no hi son.
A aquesta casa no hi hauria rellotges, per que no caldrien,
no hi hauria fam ni set ni malaltia, ni preocupació.
Els dies passarien tranquil·lament, fent el que cadascú volgués i l’omplís més.
El futur seria el present, i el passat també.
Ningú no seria més que ningú a aquesta casa meva,
ningú no seria menys que ningú,
per que a casa meva no caldrien diners.

III

Tornar a casa és tornar a les llargues dutxes amb aigua calenta,
a les sopes, brous, a les escudelles de l’hivern,
es tornar a mirar per la finestra com plou,
per que no has anat a escola, i estàs una mica refredat,
i no cal fer el valent, que després passa el que passa.
Tornar a casa és tornar a veure com passen les hores
sense que l’importi a ningú si és tard o és d’hora.
Dibuixar amb bolígrafs de colors, amb la taula del menjador fent d’escriptori.
Tornar a casa és tornar a estirar-se damunt de les catifes gruixudes
i tornar a enfilar-se damunt d’un tamboret
per veure que hi al prestatge de dalt de tot.
Es jeure al llit, ben tapadet, i, des d’allà, veure per la finestra
com es fa fosc poc a poc, i com, poc a poc, es van il·luminant les finestres dels veïns.

IV

Quan la tempesta ha passat, i mentre no arriba la següent,
hi ha moments en que podem pensar.
Son estranys moments en que ni la pressa ni el rellotge ni les obligacions,
poden evitar que mirem enrera i endavant a l’hora,
qüestionant-nos si val la pena patir tant, si cal amoïnar-se per tantes banalitats.
És llavors quan pensem en tornar a casa, tornar a casa de debò,
a aquella llar que sabem que ens espera,
sense la qual aquest mon seria horrible i desesperant.
Fins l’home més escèptic en te una, de casa a la que tornar,
encara que no ho reconegui ni tant sols quan es troba sol, davant del mirall.
I cada matí, mentre s’afaita, pensa en que, un dia o un altre,
haurà de fer l’equipatge, no més el que sigui absolutament imprescindible,
i prendre aquell vaixell que recorda d’un vell llibre, quan era un nen, a l’escola,
camí de casa.

V

Vivim cada dia amb la preocupació de fer bé la nostra feina,
de acomplir els terminis establerts,
d’arribar a l’hora a les cites,
d’aprofitar el temps.
Però hi ha un moment o un altre en que ens agradaria tornar a casa.
Tothom té a dins una casa a la que voldria tornar.
Es tracta d’una casa etèria, conceptual, és un sentiment.
Cadascú pot posar-li un nom diferent, cadascú pot dir-ho d’una o d’un altra manera.
Hi haurà algú per qui potser casa seva, la casa on tornar, és un lloc, i no un edifici,
o per qui sigui un moment concret que no pot esborrar de la seva memòria.
Però cal tenir un Innisfree al que tornar,
una casa, una llar, una edat, un dia.
Per que el pressent és , de vegades, massa amarg,
i per fer el futur necessitem un model.