151- Temps robat

I
Vaig corrent d’una a un altre banda de la casa
mirant per tot arreu, buscant pels racons,
provo d’esgarrapar bocins de temps,
per si de cas algun dia vaig amagar-los
per quan els trobés a faltar.

Qui em veiés ben bé creuria que soc boig!
De vegades jo també ho crec, no us penseu.
Però no tinc temps per pensar que per buscar el temps
he de semblar més boig que, posem,
qui perd el temps sense pensar en res.

És per això que, de tant en tant,
el no tenir temps m’obliga a robar-lo,
com aquell que per no tenir ni pa ni llet
d’alguna manera bé ha d’alimentar-se.
robar pa per no morir-se de gana
és el mateix que robar temps
per no morir-se de angoixa.

II

Els minuts van passant, primer , lentament.
De cop i volta, però, semblen accelerar-se .
Mires el rellotge i el que tu pensaves que eren tres
ara resulta que son trenta-quatre .
Quan et sents lliure, el temps passa volant.
Quan fas el que et penses que has de fer,
el cronòmetre es revoluciona.
El temps es converteix, llavors, en un metall preciós.
Per que hem de vendre tan barats
els moments que per nosaltres son tan preuats?
Vuit hores a tant l’hora, a tant el minut, a tan el segon.
Com els diamants s’escolen entre els dits dels traficants
se m’escolen els minuts, diamants valuosos,
i els venc per quatre duros a la nòmina mensual.

III

Màquina del temps, túnel del temps, ens agradar imaginar
la manera d’acabar amb la tirania d’aquest ritme demencial,
d’aquesta roda sense misericòrdia, que no s’atura,
no hi ha manera de barrar els engranatges d’aquest rellotge monumental
que mou el mon, que fa que ens aixequem del llit al matí,
que ens impulsa a agafar el metro, que ens marca l’entrada a la feina,
aquesta maquinaria digna d’un plató expressionista :
“Això no hi ha qui ho pari!”
Jo he de trobar temps, ni que sigui robant-lo;
no, no el robaré a un altre ésser necessitat, com jo , de temps per viure.
El robaré a qui trafica amb el temps de les vides,
li robaré temps a qui me’l paga a tant la peça,
i el ven quatre vegades més car.

IV

No voldria robar-li temps a la son, però ho faig.
No voldria robar-li temps als que més estimo, però ho faig.
Qui em pot regalar una mica de temps?
Corro pels carrers , ensumant la meva presa.
No puc robar-li temps a ningú, no més a mi mateix.
Vaig corrent d’una a un altre banda de casa meva,
Busco als prestatges, als calaixos, a sota el sofà,
provo d’esgarrapar instants que no existeixen,
que potser van existir, que ja van passar,
minuts, hores, segons, dies, que s’escolen entre els dits,
que em venen a dir que soc més gran, més vell,
i que, com el cocodril del capità garfi,
em persegueix una bèstia amb un rellotge, o un calendari,
que em diu que no puc robar més temps,
i que el que vol és fotre’m queixalada.