150 – La Cattedrale dei sventurati.

I
Una avorrida tarda de pluja, a mitjans dels anys vuitanta, decidit a aprofitar una hora perduda vaig visitar una exposició gratuïta d’un pintor que no coneixia. Es tractava d’un italià que havia viscut a començaments del segle XX a Barcelona, un tal Claudio Burrichia. Contra totes les tendències de la seva època, Burrichia s’havia entestat en desenvolupar una mena de barreja de post-impressionisme i un surrealisme molt peculiar. Els seus quadres, però, no em van impressionar , d’entrada.
La pluja, i el fet de que la exposició fos de franc, havia atret a una gran quantitat de públic a la mostra. La majoria, gent maleducada, cridanera i acompanyada de tota classe de canalla emprenyadora. En alguns casos, l’accés a fer tant sols una ullada als quadres de l’italià , es feia molt difícil. Si a això afegim el poc interès de la majoria dels quadres, i que jo pensava més en la cita que tindria després que en les pintures, es fàcil de comprendre que jo no trigués a buscar la sortida, malgrat la pluja.
Ja havia recollit el meu paraigües, i em disposava a sortir, quan una tela, de grans dimensions, em va cridar l’atenció.

II
Vaig tornar a desar el paraigües al seu lloc, i em vaig acostar al quadre. Feia uns tres metres d’alçada per dos i mig d’amplada. El motiu era una vista del barri de gràcia, pel que semblava , durant una lluminosa tarda d’estiu. Aquella pintura no tenia res a veure amb tota la resta de l’exposició, era brillant la barreja d’estils i el tractament de la llum i del color, que em van captivar de seguida. Pel que fa al públic assistent, el quadre en qüestió no interessava a ningú. El vaig poder admirar amb deteniment i amb tota tranquil·litat.
Burrichia havia escollit una vista aèria, molt probablement algun terrat del barri de Gràcia. Reconeixia molt bé molts dels edificis, ja que jo havia viscut la meva infància i adolescència al barri. Aquells terrats havien format part dels escenaris dels meus jocs i dels meus amics d’infantesa.
Al bell mig de la tela hi destacava la façana d’una església, il·luminada pels raigs d’un sol que no es veu, però que s’intuïa, a punt d’amagar-se a l’occident. Era un temple magnífic, amb un campanar imponent. Sobresortia entre els terrats humils del barri, presidint, molt probablement, una plaça.
No més havia un problema. A Gràcia no existeix cap església com aquella.

III
Que té d’especial que un pintor s’inventi una església i la pinti? Res en absolut. A mi, però , em cridava l’atenció que Burrichia hagués estat tan meticulós en reproduir els terrats d’ altres edificis, façanes i teulades, que jo havia reconegut amb tanta facilitat, i d’altra banda es tragués aquell magnífic temple del no res, i que tot plegat encaixés amb aquella naturalitat : les cases, els carrers, la llum, l’ església, l’aire...
El títol del quadre, no podia ser més explícit : “Barcelona, barri de Gràcia . Oli sobre tela. (1903-1904) Encàrrec de Luca Bonanima”.
A la documentació facilitada per l’organització de l’exposició no hi havia cap referència especial a l’obra en qüestió. Només un petit text acompanyava al títol: “Visió del barri de Gràcia amb el peculiar estil de Burrichia”.
Amb allò, jo no en tenia prou. Havia de saber més. Con que a aquella època no hi havia encara Internet, el més semblant al Google era un amic meu, de nom Eduard, que posseïa la base de dades més potent de la que jo podia disposar : el seu cervell i la seva llibreria, que es trobava al carrer Mallorca. La llibreria de l’Eduard , ja no existeix (com tantes coses!), però cada vegada que passo pel davant del vell local, ara tancat, tinc un record pel meu amic.

IV
Vaig fer una visita al meu amic Eduard. S’havia llicenciat en Història de l’Art, però la seva saviesa li venia, sobre tot, d’haver-se passat la vida augmentant la seva immensa col·lecció de llibres. A més de tota mena de tractats, mètodes i catàlegs d’art de totes les èpoques, era posseïdor d’una modesta pinacoteca.
Li vaig parlar de Burrichia. D’entrada, no el coneixia . Al esmentar-li, però, el nom de Luca Bonanima, que va ser qui va encarregar el quadre, va dir que li sonava molt aquell nom. L’agafava enfeinat, per que esperava la visita de no se quin col·leccionista alemany, però em va prometre que investigaria una mica, i que quan tingués alguna cosa, em faria un truc.
Pocs dies després, l’Eduard em trucava per dir-me que no havia trobat cap documentació ni sobre Burrichia, ni sobre “Barcelona, barri de Gràcia” ni sobre Luca Bonanima. “Documents, cap ni un. Ara bé, tinc una cosa millor !” – em va dir.
Ens vàrem citar aquella mateixa tarda a una Residència de gent gran de la part alta de la ciutat. Un cop allà, l’Eduard, amb l’ajut d’un dels empleats de la Residència, em va conduir fins a una de les sales de visita. Era una habitació enorme, amb una terrassa amb vistes al parc que hi havia al davant. L’Eduard em va acompanyar fins un vellet que reposava plàcidament a un butacó, al fons de la sala. Quan vam arribar al seu costat, l’Eduard li va fer senyal de que no s’aixequés, i em va dir: “Et pressento el senyor Claudio Burrichia”

V
Evidentment, l’home que seia davant meu no era el pintor italià autor de “Barcelona, barri de Gràcia”, sinó el seu fill. L’Eduard em va explicar que la seva tieta Montserrat, havia viscut fins feia pocs mesos a aquella Residència, fins que va deixar aquest mon. L’Eduard l’havia visitat amb relativa freqüència, i moltes vegades, el senyor Burrichia, amb unes ganes de parlar i d’explicar batalletes irrefrenables, s’havia ficat sense ser convidat a les converses de tieta i nebot. Era per això que el nom Burrichia li havia sonat a l’Eduard.
El fill del pintor tenia moltes coses per explicar, però jo li vaig demanar si en sabia cap sobre el quadre de Gràcia. Hi va donar moltes voltes, li agradava recrear-se en els detalls, però, resumint, la història quedava, més o menys, així:
Luca Bonanima va arribar a finals del segle XIX a Barcelona. Aquí, va començar a treballar d’aprenent a una fàbrica de sifons. No se sap del cert si va ser per la seva bona feina , o per que la filla d l’amo de la fàbrica es va enamorar d’ell, el cas és que, pels volts de la data en que el Claudio Burrichia va pintar el quadre, en Luca era un burgès respectable, propietari d’una factoria de sifons, pare de família, i ciutadà exemplar. Coneixedor, també , de la colònia italiana resident a la Ciutat Comtal, va voler subvencionar a un jove artista de nom Claudio Burrichia, llavors una tota una promesa artística. Li va encarregar un quadre que reflectís l’ambient del barri on vivia en Luca, Gràcia. Seria el seu Mecenes, però, amb una condició.

VI
El Luca Bonanima era originari d’un poble del nord d’Itàlia, anomenat Santiarella, o alguna cosa semblant (Al senyor Burrichia júnior la memòria li començava a fallar). El tresor dels habitants del poble era l’esglèssia de Santa Maria, també coneguda com a La Cattedrale dei sventurati. Es tractava d’un temple humil i grandiós a l’hora, una petita joia Romànica. El cas és que, al 1869, quan en Luca era amb prou feines un nen, un terratrèmol va sacsejar aquelles terres, enderrocant l’església i reduint-la a runes i pols. Aquell record va perseguir Bonanima tota la seva vida. Fins al punt que, quan va conèixer al Claudi i les seves pintures, de seguida se li va acudir la idea d’immortalitzar aquell record : va encarregar al Burrichia que pintes el barri de Gràcia amb la Cattedrale dei sventurati presidint el quadre. Ell mateix li va descriure, amb tota mena de detalls com era l’església. Es van dibuixar molts estudis preparatoris, i , finalment , “Barcelona, barri de Gràcia”, va ser una realitat, amb total satisfacció per part de Bonanima, que va pagar de bon grat els diners que li va cobrar en Burrichia.
Un cop ens va explicar aquesta història, en Claudi fill es va disculpar, dient que estava una mica cansat, i es va retirar a dormir. Va ser una llàstima , per que no el vaig tornar a veure mai més. Pocs dies després, va caure malalt, i no va trigar a fer-li companyia a la tieta de l’Eduard. M’hagués agradat escoltar més històries d’aquell senyor, del seu pare i de l’època que van viure.
El misteri de l’església està resolt. Per més informació que he buscat d’aquest pintor i d’aquest quadre, durant aquests anys, mai no he trobat res de res. On deu parar aquesta tela sorprenent? Ves a saber! Si algú en té cap noticia, ja sabeu on soc.