153 – L’intercanvi

I

A l’historia de l’ humanitat hi ha una activitat que s’ha donat
a totes les èpoques, i a totes les civilitzacions : l’intercanvi.
Pel que es veu, ben aviat els primers homes es van adonar de que,
si hi algú tenia alguna cosa que algú altre volgués posseir,
el entre cometes, “propietari” no la cediria per les bones.
No hi havia un altre opció que ser més fort que l’altre.
És així com es van crear les primeres “armes”.
En principi, les armes eren els propis cossos,
els propis punys i els propis peus, tan dels defensors com dels atacants
de la propietat privada.
Després pals, bastons, pedres.
Finalment, llances, ganivets, espases.
Hi havia cap alternativa a la guerra?
L’alternativa era l’intercanvi.
Com ens va ensenyar Kubrick, els primers simis barallant-se per una bassa d’aigua
van posar les bases de l’economia capitalista.

II

Tu em dones i jo et dono. Jo compro, tu vens.
Tot es pot comprar i vendre?
Jo et faig un petó, tu em fas una carícia.
Jo et desitjo bona sort, tu em somrius.
Si jo et respecto, tu que em dones a canvi?
Realment hem d’esperar alguna cosa a canvi de cada acció?
Estem permanentment en venda? No ens prostituïm contínuament?
Esperar compensació per tot el que fem a la vida
ens aboca, sense remei, a una actitud ferotge, salvatge, de depredador,
davant de la resta de l’ humanitat.
Sortim al mon , directament, a veure que podem treure de qui passa pal nostre costat.
Qui es relaciona d’aquesta manera amb les persones
es comporta com el lleó quan surt a caçar.
O com el gos rabiós que amb la seva mossegada
vol que tothom tregui escuma per la boca, com ell.


III

Si no volem entrar en aquest joc d’intercanvi,
si no ens volem vendre l’ànima a cada moment, segurament hi haurà qui ens digui
que som beneits, que som idiotes, que no es pot anar amb el ciri a la mà,
que aquest mon és una selva, que se’ns cruspiran de seguida.
Això és el més difícil. Trobar l’equilibri. No podem ser ni babaus,
ni anar per la vida amb la destral a la mà.
Existeix una humanitat bel·ligerant que espera per treure-li els budells
a qualsevol ingenu.
Existeix una Natura que ens pot arrabassar fins i tot la vida
a la que ens descuidem .
Però, és justament per tot això, que nosaltres no hem de caure en aquest joc macabre.
No per que al mon hi hagin guerres i violència hem de sortir de casa
amb la metralladora.
Això sí, amb l’armilla antibales .
IV

Tots som “canvistes”. Intercanviem “cromos”, ja siguin diners en efectiu,
hores de feina, serveis, o bens materials.
Tanmateix , el que ens fa sentir millor, el que ens fa en definitiva, humans,
és el que fem a canvi de no res.
El que fem “per amor a l’art”. El que fem de franc.
Sembla que hi ha una necessitat ineludible d’intercanvi. És un fet de que tothom
considera el més lògic que si ha una partida hi hagi una contrapartida.
Si tu no hi penses d’aquesta manera, ets un imbècil.
És justament aquesta necessitat d’intercanvi el que fa que hi hagi qui pensi
que val la pena fer servir la violència o l’engany
per ser més llest que la resta.
Les “normes d’intercanvi” porten a dins l’embrió de la seva pròpia corrupció.


V

El millor que podem intercanviar son les idees.
Idees per canviar el mon. L’home, amb el seu cervell, té la capacitat per transcendir
el mon de la selva, el mon de la bassa d’aigua,
on els més forts estomaquen els febles i els obliguen a morir de set.
I no es tracta de canviar – d’intercanviar – músculs per cervells, és a dir,
no ha de dominar el mes intel·ligent al més justet d’enteniment .
Hem d’intercanviar els termes. El mon ha de ser igual de just per tothom.
Abandonem els lleons a la seva pròpia sort, que es matin a la seva jungla.
Intercanviem la jungla pel mon del respecte.
Prou d’intercanvis interessats. Prou d’esprémer els febles.
Intercanviem les idees, intercanviem el mon.