168 – Fugir cap el sud.

I
Imagineu dos sense sostre, dos vagabunds, una matinada freda d’hivern, sota un pont, a ciutat. Asseguts a sengles pedres, s’escalfen les mans i poca cosa més amb una petita foguera que han encès amb fustes velles, papers i el que bonament han trobat pels voltants.
Aquesta és l’escena que veig, amagat darrera d’una porta de cotxe trinxada,
resta del desguàs d’algun robatori abandonada a aquell descampat .
I que faig jo allà? Que fa un membre respectat de la comunitat
a aquelles hores, i a aquell lloc inhòspit? M’afluixo la corbata i guaito els dos homes amb els seus parracs llardosos, amb els seu tetra-brik de vi fastigós, amb les barbes polloses i aquesta pudor que se’t fica pel nas i va a petar directament a l’estómac.
Potser soc allà per que he begut unes quantes copes més del que puc suportar sense perdre els estreps. Potser hi soc per que no pogut dir-li a la meva dona, el que potser havia d’haver-li dit feia molts anys, que la meva vida es un fàstic. Que m’avorreix fins a la repulsió la meva feina de vice-president executiu, el meu despatx, els clients i, sobre tot, el molt honorable president general de la companyia i , per més “Inri”, sogre. Però no li he dit. L’he deixada a casa, dormint.
II
Potser soc allà, en una fosca matinada, amagat darrera la porta trinxada d’un cotxe, a aquell descampat, per que molts matins arribava al meu fastuós despatx a la planta vint i cinc de la torre insígnia de la companyia, i mirava per la finestra cap a avall, al carrer. Un vertigen estrany em recorria llavors l’espinada. De cop i volta, no podia deixar de pensar en l’idea d’obrir la finestra i saltar al vuit. De volar, lliure. De deixar enrera aquell ensopiment existencial.
Però no ho feia, és clar. Em quedava davant de la finestra, paralitzat, mirant al carrer, veient els cotxes i persones com si fossin de joguina, petitets, com si fos l’Orson Welles a “El tercer home”. A diferència d’ell, però, jo no pensava a esclafar-les com si fossin formigues per treure’n diners, jo pensava que potser era preferible saltar i esclafar-me contra el terra, que continuar amb aquell vuit a l’estómac. Cada matí el sentia quan em mirava al mirall del lavabo. No veia res. Jo sabia que era allà, però no més veia el buit, com si fos un vampir.
Les hores es succeïen, interminables i clóniques al meu despatx. Informe rera informe. Taules de Excel que s’anaven acumulant. Percentatges, increments, descensos i fileres i fileres de nombres que no s’acabaven mai. Quadrar, aquesta era l’obsessió. Evitar els desquadraments. No tenia cap sentit. Al començament, m’ho prenia amb optimisme. Provava de veure dibuixos, escenes, històries que s’amagaven darrera aquells nombres. Però aviat vaig comprendre que darrera els nombres, només hi ha més nombres.


III
La feina aviat va esdevenir per mi una tortura. Una condemna a galeres. A més, la gent amb la que m’havia de relacionar era repugnant. Les poques persones a les que podia anomenar companys de feina, van desaparèixer progressivament. A alguns els van despatxar. A d’altres, com la meva secretària personal, les van promocionar. Després, no es va considerar necessari que tingués cap secretària. Potser per que la meva feina era realment inútil.
Cada vegada més sol, tractava de que les hores passessin el més ràpidament que fos possible. Resava per no haver de trobar-me amb el meu sogre, el president. Quan el tenia al davant, no sabia que dir-li. Em parlava de xifres, d’informes , de beneficis. Jo li seguia la veta, inventant-me les respostes. Ell sospitava. Ja feia temps que sospitava, potser des del primer dia.
La confirmació de que el senyor president, el meu sogre, sospitava alguna cosa, em va arribar quan un dia vaig tornar de la feina una mica més aviat del normal, empès pel meu vertigen existencial. Vaig obrir la porta de casa, i allà eren tots dos, pare i filla, mirant-me amb estupor. Era evident que la meva entrada va interrompre una conversa. Una conversa que, estic ben segur, tractava sobre mi.
Els somriures forçats, la falsa dissimulació, no van fer sinó corroborar que tant la meva dona com el meu sogre en portaven una de cap. I era alguna cosa que m’afectaria de ple.

IV
Els fets es van precipitar. A partir d’aquell moment, jo em sentia sempre observat. Em van posar una camera de vigilància al despatx. Els operaris que la van instal·lar em van explicar que la companyia havia signat un nou contracte de seguretat interna. De tota manera, jo no vaig veure cap camera més que no fos la meva.
La meva dona havia canviat. Em mirava d’una manera diferent. A més, ara era molt més amable amb mi. Mai no gosava discutir. Això em treia de polleguera. Per posar-la a prova, la vaig escridassar varies vegades. No s’immutava. Al cap d’un temps, vaig comprendre : em tenia por.
Les visites de cortesia per part de la família es van multiplicar. No feia gaire temps, no volien saber-ne res de mi. Ara, cada dos per tres es presentaven a casa cosins, tiets i amigues de l’ànima, dels que jo desconeixia la existència. Tot allò no feia sinó irritar-me més i més.
Tot plegat ha culminat aquesta nit . Quan he arribat de l’oficina, he enxampat la meva dona amb uns papers a les mans. Pensant-se que jo no m’adonava, ella ha marxat, corrent cap a la nostra habitació, i allà ha amagat els papers. Per que els amagava?. Per que jo no havia de veure’ls. Estaven relacionats amb mi, d’alguna manera.


V
Per tal de descobrir de que es tractava tot plegat, m’he vist obligat a fer una cosa de la que no estic gens orgullós. Durant el transcurs de la vetllada, he hagut d’ emborratxar la meva dona. Després de sopar m’he fet el distés, he estat fins i tot amable, simpàtic. Quan vull, puc ésser molt convincent. He obert una ampolla de brandi, i amb l’ajut d’un quants somnífers abocats a la seva copa, l’he deixat fora de combat.
Amb camp lliure, he desballestat literalment els mobles de la nostra habitació, fins que he trobat els maleïts papers. Les meves sospites estaven fonamentades. Es tractava dels documents d’un bufet d’advocats per tramitar la meva incapacitat per malaltia mental. Em volien tancar a un manicomi!
No ho podia permetre. He sortit corrents en plena nit, i no he parat de córrer fins que he trobat aquest descampat, i aquests dos rodamóns. Amagat darrera aquesta porta de cotxe trinxat, espero el moment per afegir-me al grup, beure a galet del tetra-brik infecte, i udolar a la lluna com fan ells. Sé que aquest descampat és punt de reunió dels vagabunds que viatgen cap al sud, camuflats a vagons de trens de càrrega. Aviat seré feliç.