166 – Sense sostre

I

Com molts dies que s’assemblen a un altre dia, i a un altre , i encara a un altre...
camino per un carrer, mes aviat , per una avinguda.
El tramvia passa pel meu costat. Giro el cap, i encara puc distingir el somriure
d’una noia que em diu adéu des de la finestreta.
Fa sol i el cel és blau. Què més puc demanar?
Les meves sabates noves no em fan mal. Miro amunt, dalt dels edificis.
Centenars de finestres insinuen oficines amb llum de fluorescent.
Infeliços! Amb camisa arromangada i corbata fluixa,
aquells pobres desgraciats que es cremen la vista
davant de les pantalles dels ordinadors, ni tant sols s’imaginen
que es pot caminar sense destí fix, sense saber cap on vas,
sense fórmules de càlcul, sense tipus d’interès.
Això sí, amb les butxaques buides i una gana que es va fent sentir.

II

Jo camino com sempre, un peu davant del altre.
Per cada dues passes, sento que passen quatre d’una gent aliena,
que ni em mira, i si em mira és per sentir-se alegre
de no caminar tan a poc a poc com jo.
Camino amb molta precisió. M’ho puc permetre.
Tinc tant de temps per endavant com la resta.
Concretament, el temps que m’ha tocat viure.
Cedeixo el pas, naturalment. Tothom te dret a administrar les seves passes.
No suporto, però, que ningú m’empenyi. L’Avinguda és gran, és força ampla.
Entre les dues fileres d’arbres, hi ha prou espai per a tothom.
Ara bé, si teniu pressa, us recomano el tramvia.
A ràpid, silenciós i net, no el guanya ningú.
Jo, per la meva banda, continuaré caminant.
No hi ha finestreta que pugui encabir aquest cel blau.

III

No sé què dinaré, ni si dinaré , ni si soparé.
En aquest moment , això no importa.
No , de debò, aquest soroll de la meva panxa no és res
comparat amb la simfonia de nervis enganxats als budells
pel fet de fer el que fas només per que et diuen
que s’ha de fer així i no aixà.
He trencat les cadenes, ni que sigui en aquesta dimensió,
la dimensió de l’Avinguda amb dues fileres d’arbres.

Descobreixo un territori, un terreny encara verge.
A la meva ciutat original allò seria una plaça.
Aquí, és un lloc de llibertat; hi ha jardineres que fan de frontera
entre la Natura salvatge d’unes herbes, escadusseres, si, però intactes,
alienes a les ordenances municipals, i la ciutat pròpiament dita.
Uns petits bancs de pedra serveixen per a descansar, per a meditar,
per a ser conscients de la pròpia consciència.





IV

Aprofito doncs, per descansar una mica. El mur de pedra d’un parc limita la plaça.
A l’altre banda, l’Avinguda. Coexisteixen pacíficament els veïns, l’Avinguda
i aquesta plaça on creien lliurement les herbes, les males herbes
i unes floretes inconsistents però valuoses a l’hora.
Un home d’aspecte pacífic menja un entrepà i beu una cervesa.
Me’l quedo mirant plàcidament, i em saluda. Assenyala l’entrepà.
Jo aixeco una mà, i nego. Però ell insisteix.
Aviat compartim l’entrepà. Te gust de sardina. Dues queixalades i un glop de cervesa.
Amb això n’hi ha prou per continuar el camí.
Li agraeixo i ell somriu i segueix amb el seu àpat.
Aquell racó entre els edificis imponents, gairebé soviètics,
m’acompanyarà en el record. Però he de fer via.
Per la vorera, direcció a l’est, entre les dues fileres d’arbres ,
arribo a una mena d’encants.

V

Es una cafeteria, però han muntat una mena de mercat del llibre d’ocasió.
Allà hi pots trobar tota mena de temes. Això sí, el llibre més modern te vint anys.
També pots seure a l’interior, a unes cadires evidentment reciclades,
i prendre cafè per un euro. Jo, que no disposo ni d’aquesta mòdica quantitat
he de acontentar-me mirant pels vidres, passejant entre els improvisats expositors,
fullejant llibres que tracten de temes que no m’interessen,
però que em fascinen igualment. Llibres escrits en idiomes estranys,
com a mínim per a mi. Veig la meva imatge reflectida a les cristalleres.
Aquest soc jo? Tinc tot l’aspecte d’un sense-sostre, d’un vagabund.
Penso que ja està, la feina està feta. Això és el que volia.
No dependre de res ni de ningú.
No tenir cap. No dur corbata.
No tenir on dormir.
Acceptar un entrepà d’un desconegut.
Penso que ara ja soc feliç.