167 – El riu

I

Quan mirem el riu ens mirem a nosaltres.
Mirem cap el riu, i no podem deixar de fer-ho.
El riu ens vol parlar : escoltem-lo.
Quan mirem com flueix l’aigua, d’on surt tota vida
ens demanem d’on vàrem sortir nosaltres,
de quines aigües vàrem emergir,
de quin corrent misteriós, submarí, recargolat,
va sortir l’energia necessària, per fer triomfar la vida sobre la mort.
Ens imaginem els llots del fons de la llera,
fang creador. El riu ens parla de la nostra vida,
ens parla d’una existència sempre miop, sempre abissal, sempre abismal,
ens quedem enganxats al fons del riu, amb la visió enterbolida,
no veient a un pam del nas.
Com aquells monstruosos peixos dels antics llibres d’animals estranys,
així veiem el nostre cos reflectit a les aigües del riu, quan, abocats al pont,
tenim amb la impressió de que el riu sap més de nosaltres
que nosaltres mateixos.

II

El riu del que us parlo, el meu riu,
es presenta davant meu en un dia amb núvols.
És un riu força ample, costa de ser travessat
ja sigui pel pont de la carretera vella,
ja sigui pel pont de ferro, on uns quants vianants
arrosseguen pertinences, o estris per vendre al mercat,
vigilats estretament per les fosques aigües.
Jo me’l miro des de el pont de pedres negres
que un any va esmicolar un temporal.
A una banda, els turons amb nom de Sant.
A l’altre, la incipient ciutat.
Autopistes, carreteres, edificació sense solta ni volta,
han canviat molt el riu. Però el riu continua sent el riu.
Continua sent un senyal de que a la vida no tot es pot organitzar.
De que no tot es pot urbanitzar.
De que la Natura no entén de calendaris electorals.

III

El riu ha canviat molt. Tots canviem. El riu ens canvia.
El meu riu està vorejat per fileres d’arbres, no gaires.
Hi ha un punt, però, en que els arbres formen una mena de petit bosc.
Fa anys, per mi allò era la selva.
Aquell era el punt de trobada dels diumenges,
era l’escapada dels dies de col·legi,
era el contacte amb la Natura salvatge.
Ara se’m presenta com un lloc màgic, em parla de mi mateix,
m’explica que jo no només estic fet de carn i ossos.
Em diu que el que es desitja, el que s’espera,
el que un mateix confia en que un dia o un altre arribarà,
es pot trobar entre aquells quatre arbres sense fulles,
maltractats pel creixement de carreteres, avingudes, autopistes.
Allà el riu encara canta, encara se senten les granotes.
Allà per sempre hi haurà una tarda d’estiu a l’ombra dels quatre arbres
sense cap preocupació, com no sigui
saber que hi haurà aquest vespre per sopar.


IV

Miro el riu i el riu em mira a mi.
Avui el riu està magnífic, ha plogut força, i baixa en plenitud de forma,
alimentat per aquestes aigües de tot arreu, de muntanyes llunyanes,
de rierols afluents, de fonts i de brolladors que s’amaguen en recòndites valls.
Avui te cent mil ulls el riu.
Cap el nord, el riu es confon per corbes i meandres, amb els turons distants.
Cap el Sud, el cel gris d’aquesta matinada es fon amb les aigües que miren cap el mar.
Fa por aquesta foscor que es reflexa quan passa sota el pont;
fa por i atreu al mateix temps.
Es diria que el riu vol imposar el respecte que li devem.
Es diria que el riu em vol dir alguna cosa, a mi en concret.
Intento esbrinar algun mot entre els rumors del riu, mentre m’agafo fort a la barana.

V

El riu ens torna el que li donem. En aquest dia de núvols i de vent,
el riu respon les meves preguntes. Aguantant-me el barret, cordant-me la jaqueta
avanço pel pont en direcció a l’altre riba. Remolins de plata apareixen i s’esfumen
a la superfície de les aigües. Em costa caminar contra la força de l’aire desfermada.
Mentre veig passar algun paraigua errant,
les llambordes del pont llueixen amb els fars dels cotxes.
Em dirà el riu el que m’espera a l’altre banda? Arribaré sa i estalvi?
Miro les onades, i la pluja comença a caure.
El riu sembla revifar amb milers i milers de gotes que s’estavellen
al llom immens del corrent d’aigua.
Com un cos, s’eleva el nivell, i gairebé arriba al pont.
Camino més de pressa, corro, i la pluja es fa més forta i mes densa.
Ara sento l’udol del vent, barrejat amb la remor de les aigües ...
Sembla que tot plegat m’empaita.
Em dirà el riu el que m’espera a l’altre banda? Arribaré sa i estalvi?