155 – Segut a la vorera

I

M’assec davant d’una casa que no és meva,
envoltat d’estris, de mobles vells, de cartrons.
Tinc al meu costat les meves obres completes.
Quatre fulls bruts, dos estripats i uns quants de vergonya,
vergonya aliena de pensar que encara soc qui va escriure allò,
i ho escriuria tal dia com avui amb les mateixes paraules.
Reflexionant sobre el que és bo i sobre el que no ho és
m’he concedit , com Napoleó, jo mateix la corona.
El més fotut de tot és que ningú no m’escolta
en aquest carrer buit i perdut en els meus somnis.
Segut a la vorera dibuixo al terra amb una branqueta bruta
el nom del lloc que no arribaré a veure mai.

II

Assegut a la vorera, davant de l’edifici gris d’obra vista
veig que algú ha baixat al carrer tot d’objectes coneguts.
M’ha semblat reconèixer la vella rentadora
que rentava la roba antiga ballant al ritme de arcaics vinils.
Aquest L-P’s ara omplen unes caixes que també tinc darrera meu.
Hi ha, per tota la vorera, escampades, peces de roba que feia anys que no trobava.
Pantalons de pana, jaquetes de cuir, camises de colls impossibles,
estampats d’esgarrifança, i , curosament apilats en un racó,
tres-cents quaranta quatre mitjons desaparellats.
Hi ha també , a un armariet petit, una bona colla d’ampolles d’aigua de colònia.
Encara que son buides, m’arriba la seva flaire, la olor d’uns altres temps.
Jo m’ho miro tot amb aire displicent.
Una brisa suau em rebrega la llarga cabellera.

III

Evidentment, per la cara que faig, pel que penso, estic desconcertat.
No sé que espero assegut al davant d’una casa que no és la meva,
envoltat d’estris que em son familiars, però que son coses que gairebé no recordava.
Malgrat el ventet, no tinc fred ni tinc calor.
Els núvols que passen molt de pressa pel cel no em portaran pluja.
No se senten cotxes ni gaire soroll.
I els pocs vianants que passen pel carrer, caminen sense mirar, ni dir res,
per l’altre vorera. Els homes duen barret i vestit fosc,
i les dones, vestits estampats, cabells llargs i arrissats, i taló alt.
Aquesta uniformitat no em diu res.
Sembla ben bé que som als anys cinquanta.
Torno a escriure amb la branca al polsegós terra.
Ara el que em surt és la paraula “carbó”.

IV

A l’ambient hi ha un aire que recorda la tardor.
Les fulles que van caient, des d’un parc proper, hi posen les notes del seu vals trist.
Jo se que estic perdent, o bé el temps , o bé un tren.
Tanmateix, no puc aixecar el cul de la vorera, com si el tingués adherit
amb el mateix engrut amb que enganxava de petit els cromos
a l’àlbum “El porqué de las cosas”, una cola de color groc
que administràvem amb una brotxa de pintor.
Uns quants d’aquells àlbums també reposen al fons d’una de les capses
que m’envolten, a la vorera, com si fos un desnonat;
i potser si que ho soc, un sense sostre sobtat, desposseït de casa seva,
tal vegada el banc, a la fi, ha executat la hipoteca.
No, això no pot ser. Un banc no m’hauria enviat aquí,
a aquest carrer buit i perdut en els meus somnis.

V

Tinc la impressió de que hi ha alguna cosa important que se m’escapa.
No sé si es que hauria d’aixecar-me i sortir corrents,
o que acabo d’arribar esbufegant, i ara reposo.
Que, qui, com, quan he arribat o m’han arribat?
De quin forat he sortit com si fons un conill tafaner,
o a quin forat he d’entrar, arrossegant-me com un talp.
En qualsevol cas, no em puc moure. En certa manera, soc feliç
perquè soc com un ou damunt de la paret i no goso caure.
Estic somiant i al mateix temps estic adormit.
Assegut damunt de la vorera davant d’una casa que no és meva.
Qui ha portat fins aquí totes aquestes andròmines?
Tinc la clara sensació de que hi ha algun detall que no acabo de comprendre
mentre els minuts van passant, i no sé si al final sabré que em passa
o m’adormiré somiant que ja ho se tot.