TERRA SENSE FLORS
I
Aquest és el problema, que no tenim solució.
Ens movem sense pensar-hi, movent d’esma les ales.
No ens pesen anys ni quilos, ens pesen les paraules
no dites, més que les que diríem que mai no havíem dit,
per que no tenim solució, per que no tenim paraules,
per que el problema és aquest, que ja no ens queden més paraules,
que les paraules s’escapen com l’ alè fumant de l’hivern,
per que les ales ens pesen més que els quilos ens pesen,
per que no diries mai el que jo no diria,
per que busquem flors en una terra erma,
si no hi ha flors , no busquem mai més un perquè.
II
Caminant pel costat de mar del vell camí de Ronda
les pedres em parlen dels sabatots que hi passen.
Es una herba bruta la que hi creix pels voltants,
no hi ha ni un arbre oferint-te una trista ombra
Les roques s’estavellen contra les onades
i les onades pensen que son elles las que duen
la iniciativa
com som nosaltres qui pensem que xoquem,
una i un altre vegada contra la riba
i l’únic que fem es moure els braços i les cames,
intentant no ofegar-nos,
mentre el penya-segat ens colpeja
una i una altre i un altre vegada.
III
En terra de terres sense flors no hi ha ni fonts ni res que s’hi assembli.
En terra sense flors no hi ha terra ni res que s’hi assembli.
Que més no voldria un prat que plogués de tant en tant!
Damunt de la terra sense flors no plora el cel, ni neva
ni tant sols hi ha lloc per una calamarsada amarga
d’ aquelles de pedres com ous
que t’abonyeguen la closca.
I el cel no escup ni un gargall , per que és un cel que és a sobre
d’una terra sense flors, una terra que no és terra,
una terra de terres sense flors,
on no viu més que aquesta gespa enfangada
que suporta els sabatots
com pot.
IV
No hi ha una terra sense flors que duri cent anys
o com a mínim
no hi ha home ni dona que duri cent anys
en una terra sense flors.
El camí d’herba enfangada algun dia ha d’acabar,
a algun lloc de la costa ha d’haver un port ,
petit o gran,
on hi hagi una taverna on hi hagin mariners
que sàpiguen indicar-me per on he de seguir,
però que no s’enrotllin gaire
que no em convidin a beure,
que no m’obrin casa seva.
Jo no més vull allunyar-me
d’aquesta terra sense flors
d’aquest camí enfangat.
Vull treure’m els sabatots
I descansar a un bon llit,
estirat , a la tarda,
amb la finestra oberta,
veient un cel ben gran
i amb un jardí plè de flors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada