I
L’atzar. És només una paraula. L’atzar , però mou el mon.
L’atzar ens envia les desgràcies més terribles, i ens regala un dia perfecte.
Si ens amaga massa temps la seva cara amable, maleïm l’hora en que vàrem néixer.
Si ens ofereix un somriure, o una carícia tendre, pensem que no cal agrair-ho.
Que això és el mínim que ens mereixem.
II
La sort de la lletja la bella la desitja. I la sort del lleig el que no ho es la vol.
La sort i la bellesa caminen de la mà. No se sap si l’una estima l’altre, o potser s’odien.
Si la fortuna et somriu, diuen, no t’estimaran. Els diners, diuen, no donen la felicitat.
Això ho diuen els que tenen una caixa forta plena, i el ronyó ben cobert.
III
Hi ha qui tira els daus, i veu els ulls de la serp.
Hi ha qui agafa cartes, i només li surt l’as de bastons.
Hi ha qui porta bastó, i sense veure guanya.
Hi ha qui guanya sempre, però te un forat al cos.
Hi ha qui diu : pedra, paper, tisora, i es talla els dits.
Hi ha qui sota la màniga, amaga un punyal.
Hi ha qui, sota el punyal, amaga una màniga.
IV
Per atzar vaig trobar-me un bolet misteriós.
El bolet era maco. D’un daurat de il·lusió.
No podia menjar-me’l. No sabria pas com.
El bolet no era tebi. No era fred ni calor.
No tenia ni peus, ni arrels ni el cap gros.
Per ser poc no era més que un bolet de la sort.
Era un trist bolet de la sis quaranta-nou.
V
Em diuen que no tinc sort. Em diuen que he d’aixecar el cap.
Em diuen “no mirar enrera”. Em diuen “mirar endavant”
Em diuen que no m’aturi. Em diuen que m’he aturat.
Em diuen que vagi allà.
Em diuen que a l’oficina. La llar dels desocupats.
Em diuen que es el que passa. Em diuen que passarà.
Em diuen que no m’ofegui. Que ells ja m’ ofegaran.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada