Tinc per bona vida la vida que transcorre
sense que el soroll taqui una vetllada.
Tinc per bona estrella l’estrella que sap
que darrera l’estrella una altre sol s’amaga.
Dono voltes als temes que sempre em preocupen
mentre escolto el soroll del silenci del pis.
Si una porta s’obris i ningú no la obre
fora bo que pensés en canviar de costums.
Tinc per bo el bon camí que en silenci s’escola
sense que la pressa em demanés els comptes
que no sabria portar sense la bona estrella
que darrera el sol amaga les boires.
II
Quin ensurt! S’obrí la porta. L’aire ho va fer.
Per l’aire arriben de cop els misteris
que no son misteris, però els hi diem.
Per que no sabem d’on venen les bruixes
que pels aires portes obren sense miraments.
La porta era oberta. El silenci, també.
I la cortineta ballava al compàs de l’aire de la tarda.
Jo mirava allà. Allà on suposava que havia de passar.
El que no sabia és el que passaria.
I el que passaria, al final va passar.
Va passar, pel llindar de la porta
un magnífic felid, un esplèndid gat.
III
El gat em mirava. S’havia aturat.
Un posat de savi que havia trobat
d’una espècie nímia un trist exemplar
que ni volent podria
fer-li cap , de mal.
Mirà a esquerra i dreta, estava explorant
el mon de colors foscos
que és el meu saló.
Girà cua, tornà a fer-ho
i amb un salt ràpid, àgil i fugaç,
va fer casa seva
del que a casa meva jo en dic
el sofà.
Els gats de vegades, no volen miolar.
Aquell gat no miolava,
no més contemplà
com vaig seure a terra
i pensant, pensant
vaig pensar que a terra
em cal trepitjar.
IV
Des de que un bon dia un amic sense nom
va passar la porta de vidre de casa,
he sabut que els éssers als que diem gats
tenen fam i son, i donen la llauna,
però, no saps perquè, segueixes la veta
li poses la llet a un plat, i li escalfes,
i li compres menjar, i el portes al metge,
es a dir, al veterinari, que encara hi ha classes,
i te’l mires allà, ajagut, a les fosques.
Misogin com soc, el gatet de marres,
ha trencat tabús
ell es queda
i tu marxes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada