I
No sé on soc. No em puc moure.
De cop i volta he estat conscient d’alguna cosa semblant a un corrent d’aire.
Potser ha estat només un canvi subtil de la temperatura.
O de la claror. O de la foscor.
No puc obrir els ulls. Les parpelles em pesen com si fossin de plom.
O com si fossin pedres. No pedretes, pedrots.
Ara ho sé: no ha estat un canvi de temperatura.
Ha estat la ma d’algú que m´ ha tocat el braç.
El contacte d’algú que m’ agafa la ma.
Ara puc obrir lentament els ulls.
Els he obert del tot. Però no m’hi veig.
No hi veig res ni ningú. Tot es claror, d’un blanc infinit.
I és ara quan recordo aquella blancor, aquella llum prodigiosa.
Una punxada em travessa el cor. No puc aguantar la claror.
Em tapo els ulls i crido.
Crido sense poder fer-hi res per evitar-ho.
II
Crido, però no sento res. De la meva gola no surt cap soroll.
De mica en mica, com les onades a la platja, comencen a arribar els sons al meu cervell.
Soroll que va creixent, veus humanes.
Son gemecs, plors, crits. És gent que pateix.
Ara començo a comprendre. Hi ha passat alguna cosa terrible.
Recordo el cel blau i la gent estirada a la gespa.
De cop i volta la llum, instantània i infinita, esborrant-ho tot.
Després de la llum ha vingut el silenci. Un silenci que només ha durat un instant.
I després del silenci, el foc.
Un foc monstruós, un veritable infern.
Un foc que t’arrenca la pell.
I un só espantós, un so que t’esquerda els timpans.
Tot al mateix temps, infern de foc i de tro, tot, en un segon que sembla etern.
III
Aquest lloc... Soc a un lloc on hi ha molt de moviment.
Entren i surten persones, van d’una a un altre banda.
Quan passen, em recorden els llençols estesos al terrat de casa,
quan era petit. No son llençols. Son bates blanques que corren
d’una a un altre banda. És clar! Soc a un hospital.
La gent que crida, que gemega, que es queixa, son malalts.
Cada vegada distingeixo millor els colors.
Ara el blanc es taca de vermell.
Hi ha vermell per tot arreu. Hi ha sang per tot arreu.
I torno a recordar.
Després de la llum infinita, va venir l’instant de silenci,
i després, el soroll horrorós.
Tot seguit, es va estendre el vermell per tot arreu, insuportable., insofrible,
que se’m ficava pels ulls, i m’arribava al cervell.
I després... no res.
I molt, molt després, aquest despertar.
IV
Recordo. Si , ara és ben clar el lloc i el moment.
El moment : Un dia de festa, un dels primers dia de primavera,
quan, després del llarg hivern, arriba un dia assolellat, i tothom aprofita i surt.
Surten les famílies, surten els jubilats, surten els solitaris,
i ocupen places, carrers i parcs.
Surten al sol, a escalfar-se, a glorificar la vida que reneix,
a oblidar quaresmes i gelades.
Algú innominable decideix, per uns motius evidentment incomprensibles,
que la millor manera de servir la seva causa és portant la mort,
en forma d’explosiu, a tota aquella gent innocent.
Quin monstre pot amagar una bomba entre la multitud
que celebra la vida?
Quina mena de tros de carn sense sensibilitat pot pensar que te dret
a decidir quan viu i quan mor ningú?
V
Jo hi era.
És clar, jo hi era allà, amb tota aquella gent, al parc.
Si no fos així, ara no seria al llit, a aquest hospital.
No puc moure’m. Potser les meves ferides no em deixen moure.
No sento cap dolor. Provo d’aixecar una ma.
Aixeco els dits, però hi alguna cosa que no em deixa aixecar el braç.
Tot d’una, comprenc.
Estic lligat. Estic lligat al llit d’un hospital.
Ara vaig comprenent. Em veig a mi mateix, caminant , molt a poc a poc,
cap al parc, aquell matí radiant amb la primavera esclatant.
Miro al meu voltant, i veig criatures que juguen, pares i fills que corren,
mares que bressolen fills, joves i grans que prenen el sol,
a la gespa o als bancs, o a prop de fonts i d’estanys.
Jo continuo caminant, buscant el lloc on hi hagi més gent.
Duc una maleteta que, mesurat en quilos, no pesa gaire.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada