I
Ho admeto : qui escriu ni que sigui quatre paraules una darrera l’altre, ni que sigui en un moment de feblesa, te tendència a creure’s sempre en possessió de la veritat. I si no ben bé de la veritat, se sent en possessió d’unes raons tan poderoses que poden justificar una manera de veure el món, tota una línia d’acció. L’ acció, per cert, és un concepte absolutament contrari al fet de l’escriptura. Qui perd el temps escrivint te poc per actuar.
Qui escriu és gairebé sempre pretensiós. És tan difícil expressar els sentiments, les idees, els pensaments més íntims sense semblar vanitós. Vagi per endavant: no us penseu que em sento capacitat per donar consells a ningú.
Qui escriu s’equivoca sempre. Sempre hi han detalls que queden fora de l’historia. Una història és únicament una visió determinada d’uns fets. La veritat absoluta no existeix . Això que esteu sentint és només un programa musical. No hi doneu més voltes.
II
Qui escriu ni que sigui quatre mots en filera, expressa les obvietats més grans com si fes el descobriment de la sopa d’all. Per ser interessant, és a dir, per fer interessar pel que expliques a qui llegeix, cal vestir la narració amb les vestidures adequades. El primer que s’ha de fer és donar un aire de misteri al relat. Sempre van bé unes quantes explicacions contradictòries al començament de l’historia. Però no masses. El més important és que el que llegeix se senti identificat, ni que sigui remotament, amb el protagonista. Si el punt de vista de la narració és subjectiu hi ha d’haver una connexió entre qui explica i qui escolta. Desprès, els fets s’aniran desenvolupant amb més o menys acord , concedint el lector que és possible o impossible, però si la connexió principal existeix, el relat serà interessant.
III
El protagonista de la nostra historia pot ser humà, animal, vegetal o , fins i tot, tot a la vegada. Pot ser una muntanya, un dinosaure, un arbre o un vaixell de paper. En qualsevol cas, indefectiblement, sigui el que sigui, l’humanitzarem. Aquesta és una qualitat, i un defecte alhora, es, en definitiva una característica de l’ésser humà : humanitzem tot el que es posa al nostre abast. La saviesa popular, les faules no eren més que relats que humanitzaven les bèsties. La mateixa bíblia humanitza, per començar, una serp. Per que àngels i diables no deixen de ser homes, en aquest cas una mena de super-homes. Siguin el que siguin , son , com a mínim , humanòides.
La cultura Pop, la cultura popular del segle XX i del que portem de segle XXI, no deixa d’humanitzar animals i objectes. Només cal fer una mirada als “dibuixos animats”, és a dir, al cinema d’animació , des dels clàssics de Walt Disney a l’actual Pixar, passant per la família Simpson i Grommit & Wallace. Som humans, però un dels trets característics dels humans és que volem que tot sigui fet a imatge i semblança de l’home.
IV
El protagonista ideal d’una historia que volgués ser absolutament nova, hauria de ser algú que no fos, ni remotament, ni humà, ni d’aquest planeta, potser ni tan sols d’aquest univers. Això si que seria nou! Un personatge d’aquestes característiques a les mans d’un bon escriptor , aportaria punts de vista innovadors, originals, fos qui fos el tipus d’ historia.
Per exemple, a mi em sembla molt engrescadora la idea de el que avui en dia es coneix com a “un thriller” protagonitzat per un ésser “no humà”. Imagineu-vos ho: un assassinat misteriós, cap pista sobre qui ha estat el culpable del mateix, no hi ha ningú que sàpiga treure l’entrellat de tot plegat, i, de cop i volta, apareix algú que sap veure més enllà dels fets, amb una efectivitat irrefutable, la d’algú que està per sobre de complexes i limitacions “humanes”.
Com hauria de ser, però, aquest investigador “no humà”?
V
Per poder ser qualificat de “no humà”, el protagonista de la nostra historia no podria tenir, com nosaltres, cos, com a mínim tal i com coneixem els cossos a data d’avui. El que és segur és que no podria tenir les següents característiques humanes: mans, braços, peus cames, cap , boca, orelles, ulls, òrgans sexuals, ni tampoc, en principi, sistema nerviós, ni per tant, cervell.
Ah! Ara arribem al punt fonamental de la qüestió. El nostre investigador “no humà” hauria de ser un descerebrat ?
Com es pot ser un ésser viu intel·ligent, i no tenir cervell? L’escriptor, ja ho he dit abans, que escrivís aquesta historia havia de ser bo, molt bo!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada