I
Obrim les finestres, obrim les persianes,
que entri la llum del dia a totes les estances!
Que s’ompli de sol el territori fosc
que ens oculta les vistes de les valls profundes
i ens nega la visió dels camps que hi ha tant a prop, que de tant a prop com son,
no els podem veure!
Fora cortines, avall! Fora cortinatges, deixeu-los anar!
Amb persianes i tanques, amb cortines i baldes , fustes i porticons,
farem la foguera que il·lumini els patis, tancats tant de temps!
“Veniu!” – cridarem - “S’ acabat la fosca!
Des d’avui mateix, ja no hi ha finestres tancades, totes son obertes!”
Serà una gran festa, una gran revetlla.
Una gran festa de finestres obertes.
II
Obrim les portes del jardí, deixem que la natura entri a casa nostra.
Obrim el nostre jardí, si és que hi ha jardí d’algú.
És la llum d’aquest sol de primavera,
la que ens il·luminarà a les tristes hores de la pluja de tardor.
Que es ventili tota la casa! Que corri el vent pels passadissos!
Que es renovi l’aire de les cuines, de les dutxes i banyeres!
Hem d’obrir totes les portes i finestres.
No ha de quedar ni un racó fosc a la casa.
És la llum d’aquest sol de primavera, la que ens ha de fer veure més clar.
Llum! Claredat! I és aquesta brisa lleu la que llevarà totes les teranyines
que encara resten amagades als racons , aquests foscos pensaments
que no ens deixen sortir al jardí de casa nostre,
al nostre jardí, si és que hi ha jardí d’algú.
III
Obriu les portes! Que entri el sol!
No podem perdre aquest preciós temps que ens ha estat donat.
Ja dormirem quan toqui, ja vindrà la foscor a picar totes les portes!
Mentrestant, obrim-les, les portes, obrim portes i finestres, sense cap por!
Es que hi ha a dins de casa nostra cap cosa valuosa que ens puguin prendre?
Es pot comprar o vendre el sentiment?
Algú ens pot arrabassar els nostres records?
Obrim, doncs, de bat a bat totes les portes,
aixequem baldes i barreres, fem inútils els panys.
Tota precaució és supèrflua, davant d’aquest sol de primavera,
tresor a les tristes hores de pluja de tardor.
No hi ha res a amagar, no tenim més joies ni més or
que el que es du al cor.
I això no hi ha lladre al mon que ens ho pugui treure.
Obrim les portes! Que entri el sol!
IV
Darrera les portes, mirant pel forat, encara resten les darreres recances.
Les darreres pors, les reserves , la moral catòlica, apostòlica i romana.
Ens trobem amb els vells fantasmes, els pecats originals
i la mare de totes les desgràcies: la superstició.
Mirem cap a fora, i veiem el jardí.
Ens està cridant, “Veniu!”, i la seva cara és la cara alegre de la vida.
I els nostres esperits foscos diuen “No pot ser bo! Segur que es pecat!”
No en feu cas! Obriu les portes! Obriu les finestres!
La Natura sempre diu la veritat!
No hi ha res més real , més autèntic, que aquest sol de primavera,
un sol que triomfarà amb el seu record a les tristes hores de la pluja de tardor.
Aixequeu les persianes! Fora cortines, herència dels besavis!
Que la llum del sol i l’aire de les muntanyes
ens tregui les teranyines del cos i de l’ànima !
V
L’home no és Deu. Hi ha homes que s’han pensat que eren com deus,
com deus petits, com deus mesquins; un deu no pot ser mesquí.
Ara bé, l’Home és l’Home.
L’Home ha nascut de la terra, però és hora de que l’Home
neixi de si mateix. És per això que hem d’obrir les portes.
Hem d’obrir les portes i les finestres.
Hem de vèncer les barreres, les primeres, les que ens posem nosaltres mateixos.
Per que l’Home neixi hem de sortir de nosaltres mateixos.
Hem de decidir que al jardí si està bé.
Hem de decidir que al jardí hi ha un lloc per a tothom
Hem d’obrir portes i finestres , i sortir al nostre jardí,
si és que hi ha jardí d’algú.
Sortir i gaudir d’aquest impressionant sol de primavera.
El record d’aquest sol de primavera
ens il·luminarà i escalfarà
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada