154 – Ni fred ni calor

I

Els il·lustres desconeguts es troben als carrers, als ascensors, a les cantonades. Son veïns de tota la vida. Una discreta salutació acompanya les seves trobades. Poca cosa més. Ara bé, si s’han de dir més de una o dues paraules, tots sabem de què anirà la conversa : a l’hivern, “fa molt de fred”, a l’estiu “quina calor!”, a la primavera “quin temps més variable!” i a la tardor “sembla que sigui estiu!”.

Sembla ser que la meteorologia eventual i recreativa, només és dona per les nostres terres.
Podríem dir que és un fet diferencial, no català, sinó més aviat peninsular.
O potser del sud d’Europa. Al Nord la gent no parla del temps.

Parlar del temps a un ascensor amb un veí amb el que només et saludes de tant en tant, es considera una manca de consideració, una invasió de l’espai personal.

II

A aquesta societat de la massificació on vivim, fa l’efecte de que les persones passen per la vida sense sentir ni fred ni calor.No parlo ni del fred ni de la calor meteorològiques,
sinó de una reacció de calfred, o de sufocació davant de la vida.
Passen les estacions, passen els anys, i el fred de l’hivern es fa menys suportable.

La calor ens angoixa a l’estiu, però de la mateixa manera que els tomàquets, i la fruita , i el pa, i tot plegat que es pugui menjar no te el mateix gust i aroma del que menjàvem fa anys, també sabem que ni els estius son estius, ni els hiverns son hiverns, que som nosaltres els que hem canviat, i la pell es fa més prima, i no aguantem com abans la fredor dels matins del gener, ni la calda de les tardes d’agost.

III

Diuen que “el temps” és un dels espais més vistos a la televisió. És natural.
Volem estar ben informats, per quedar bé a les converses amb els il·lustres desconeguts.
Amb una bona informació, podem respondre amb eficàcia a aquells que ens diuen, per exemple “Sembla que fa sol”.
Negant amb contundència amb el cap, podrem argumentar: “Venen pluges”.
I davant de la cara d’incredulitat del nostre il·lustre desconegut, podem rematar:
“Ve una pertorbació del Nord d’Europa. Les baixes pressions, és el que tenen”
Entre veïns d’escala, per exemple, el fred o la calor son una bona excusa per no parlar del soroll que fa aquell veí, o de les olors que surten del pis d’aquell altre, o de les obres que ha fet el de més enllà, o de tantes i tantes coses de les que val més no parlar si no és absolutament necessari.

IV

Fa més de trenta anys que sentim a parlar de l’escalfament global. Ara bé, a cap de aquestes converses d’ascensor ningú (o gairebé ningú) no parla de l’efecte hivernacle, ni de la pluja àcida, ni del desglaç dels pols.
Hi ha un acord tàcit, una regla ni escrita ni manifestada, de que cadascú ha d’enfilar el camí de casa sense parlar amb el veí, com no sigui de determinats temes, buits de contingut.
“Que cadascú es preocupi de casa seva, que prou feina en té!”
Aquesta és la màxima dels règims totalitaris.
Que les converses entre les persones es limitin als esports, en temps remots, als braus, ara substituïts per la premsa i la televisió del cor, i sempre, a parlar del temps, de si fa fred o calor. Aquesta es la premissa dels estats feixistes, estiguin o no, disfressats de democràcia.

V

Als poderosos, als que regeixen els destins de la gent normal, els interessa que el fred i el calor no ens deixin pensar, que el fred ens congeli el cervell i que la calor ens el fregeixi.
Per tal de que no pensem, si.
Però el que és pitjor : per tal de que no ens comuniquem.
La meva proposta és clara. Proposo no parlar mai més del temps als ascensors.
S’han de buscar nous temes de conversa. Això si, de conversa auténtica.
Per exemple : Qué podem fer per que l’escala, el carrer, el barri, la ciutat, el Pais, el continent , el món... sigui un lloc millor, més habitable, més humà...?
És tracta de tenir una conversa informal, no es questió de treure conclussions trascendentals,
ni de fer reunions inacabables, ni de obligar a ningú a fer res.

És tracta de ser conscients de que el mon no canviarà per la cara,

de que inclús un modest veí, un il·lustre desconegut, pot donar el seu pubnt de vista, aportar idees, manifestar-se , en definitiva com a ésser humà que és ,i no com un robot que parla

del fred a l’hivern i de la calor a l’estiu.

153 – L’intercanvi

I

A l’historia de l’ humanitat hi ha una activitat que s’ha donat
a totes les èpoques, i a totes les civilitzacions : l’intercanvi.
Pel que es veu, ben aviat els primers homes es van adonar de que,
si hi algú tenia alguna cosa que algú altre volgués posseir,
el entre cometes, “propietari” no la cediria per les bones.
No hi havia un altre opció que ser més fort que l’altre.
És així com es van crear les primeres “armes”.
En principi, les armes eren els propis cossos,
els propis punys i els propis peus, tan dels defensors com dels atacants
de la propietat privada.
Després pals, bastons, pedres.
Finalment, llances, ganivets, espases.
Hi havia cap alternativa a la guerra?
L’alternativa era l’intercanvi.
Com ens va ensenyar Kubrick, els primers simis barallant-se per una bassa d’aigua
van posar les bases de l’economia capitalista.

II

Tu em dones i jo et dono. Jo compro, tu vens.
Tot es pot comprar i vendre?
Jo et faig un petó, tu em fas una carícia.
Jo et desitjo bona sort, tu em somrius.
Si jo et respecto, tu que em dones a canvi?
Realment hem d’esperar alguna cosa a canvi de cada acció?
Estem permanentment en venda? No ens prostituïm contínuament?
Esperar compensació per tot el que fem a la vida
ens aboca, sense remei, a una actitud ferotge, salvatge, de depredador,
davant de la resta de l’ humanitat.
Sortim al mon , directament, a veure que podem treure de qui passa pal nostre costat.
Qui es relaciona d’aquesta manera amb les persones
es comporta com el lleó quan surt a caçar.
O com el gos rabiós que amb la seva mossegada
vol que tothom tregui escuma per la boca, com ell.


III

Si no volem entrar en aquest joc d’intercanvi,
si no ens volem vendre l’ànima a cada moment, segurament hi haurà qui ens digui
que som beneits, que som idiotes, que no es pot anar amb el ciri a la mà,
que aquest mon és una selva, que se’ns cruspiran de seguida.
Això és el més difícil. Trobar l’equilibri. No podem ser ni babaus,
ni anar per la vida amb la destral a la mà.
Existeix una humanitat bel·ligerant que espera per treure-li els budells
a qualsevol ingenu.
Existeix una Natura que ens pot arrabassar fins i tot la vida
a la que ens descuidem .
Però, és justament per tot això, que nosaltres no hem de caure en aquest joc macabre.
No per que al mon hi hagin guerres i violència hem de sortir de casa
amb la metralladora.
Això sí, amb l’armilla antibales .
IV

Tots som “canvistes”. Intercanviem “cromos”, ja siguin diners en efectiu,
hores de feina, serveis, o bens materials.
Tanmateix , el que ens fa sentir millor, el que ens fa en definitiva, humans,
és el que fem a canvi de no res.
El que fem “per amor a l’art”. El que fem de franc.
Sembla que hi ha una necessitat ineludible d’intercanvi. És un fet de que tothom
considera el més lògic que si ha una partida hi hagi una contrapartida.
Si tu no hi penses d’aquesta manera, ets un imbècil.
És justament aquesta necessitat d’intercanvi el que fa que hi hagi qui pensi
que val la pena fer servir la violència o l’engany
per ser més llest que la resta.
Les “normes d’intercanvi” porten a dins l’embrió de la seva pròpia corrupció.


V

El millor que podem intercanviar son les idees.
Idees per canviar el mon. L’home, amb el seu cervell, té la capacitat per transcendir
el mon de la selva, el mon de la bassa d’aigua,
on els més forts estomaquen els febles i els obliguen a morir de set.
I no es tracta de canviar – d’intercanviar – músculs per cervells, és a dir,
no ha de dominar el mes intel·ligent al més justet d’enteniment .
Hem d’intercanviar els termes. El mon ha de ser igual de just per tothom.
Abandonem els lleons a la seva pròpia sort, que es matin a la seva jungla.
Intercanviem la jungla pel mon del respecte.
Prou d’intercanvis interessats. Prou d’esprémer els febles.
Intercanviem les idees, intercanviem el mon.

152 – Tornar a casa

I

Hi ha dies en que sembla que tot es recargola ,
en que la cosa mes simple esdevé un obstacle infranquejable,
dies d’ampolles ja no mig buides, si no buides del tot,
sense cares amables, dies sense consol ni consell,
on tot costa, on res no és fàcil, dies de futur incert.
Es en moments com aquests que pensem :
“Que maco seria deixar-ho tot ara mateix, i tornar a casa!”
Però a quina casa? No pensem en casa nostra, el pis on vivim actualment.
Pensem en una tornada a una llar que no es la nostra.
A la llar primigènia, a una llar que no és real.
I, per un moment, els problemes desapareixen,
per que la simple possibilitat d’una sortida, d’una escapatòria,
dona un respir al presoner, tot i que la seva condemna
sigui a cadena perpètua.

II

...si és que hi ha casa d’algú, ens deia en Sisa, ens ho deia i ens ho diu encara.
Aquesta casa meva que és casa vostra també és aquesta llar mítica
on sempre volem tornar. Per mi seria una casa oberta, una casa blanca, prop del mar.
Seria sempre estiu, i podríem trobar-nos , i parlar , i jugar,
totes les persones estimades, les que hi son i les que ja no hi son.
A aquesta casa no hi hauria rellotges, per que no caldrien,
no hi hauria fam ni set ni malaltia, ni preocupació.
Els dies passarien tranquil·lament, fent el que cadascú volgués i l’omplís més.
El futur seria el present, i el passat també.
Ningú no seria més que ningú a aquesta casa meva,
ningú no seria menys que ningú,
per que a casa meva no caldrien diners.

III

Tornar a casa és tornar a les llargues dutxes amb aigua calenta,
a les sopes, brous, a les escudelles de l’hivern,
es tornar a mirar per la finestra com plou,
per que no has anat a escola, i estàs una mica refredat,
i no cal fer el valent, que després passa el que passa.
Tornar a casa és tornar a veure com passen les hores
sense que l’importi a ningú si és tard o és d’hora.
Dibuixar amb bolígrafs de colors, amb la taula del menjador fent d’escriptori.
Tornar a casa és tornar a estirar-se damunt de les catifes gruixudes
i tornar a enfilar-se damunt d’un tamboret
per veure que hi al prestatge de dalt de tot.
Es jeure al llit, ben tapadet, i, des d’allà, veure per la finestra
com es fa fosc poc a poc, i com, poc a poc, es van il·luminant les finestres dels veïns.

IV

Quan la tempesta ha passat, i mentre no arriba la següent,
hi ha moments en que podem pensar.
Son estranys moments en que ni la pressa ni el rellotge ni les obligacions,
poden evitar que mirem enrera i endavant a l’hora,
qüestionant-nos si val la pena patir tant, si cal amoïnar-se per tantes banalitats.
És llavors quan pensem en tornar a casa, tornar a casa de debò,
a aquella llar que sabem que ens espera,
sense la qual aquest mon seria horrible i desesperant.
Fins l’home més escèptic en te una, de casa a la que tornar,
encara que no ho reconegui ni tant sols quan es troba sol, davant del mirall.
I cada matí, mentre s’afaita, pensa en que, un dia o un altre,
haurà de fer l’equipatge, no més el que sigui absolutament imprescindible,
i prendre aquell vaixell que recorda d’un vell llibre, quan era un nen, a l’escola,
camí de casa.

V

Vivim cada dia amb la preocupació de fer bé la nostra feina,
de acomplir els terminis establerts,
d’arribar a l’hora a les cites,
d’aprofitar el temps.
Però hi ha un moment o un altre en que ens agradaria tornar a casa.
Tothom té a dins una casa a la que voldria tornar.
Es tracta d’una casa etèria, conceptual, és un sentiment.
Cadascú pot posar-li un nom diferent, cadascú pot dir-ho d’una o d’un altra manera.
Hi haurà algú per qui potser casa seva, la casa on tornar, és un lloc, i no un edifici,
o per qui sigui un moment concret que no pot esborrar de la seva memòria.
Però cal tenir un Innisfree al que tornar,
una casa, una llar, una edat, un dia.
Per que el pressent és , de vegades, massa amarg,
i per fer el futur necessitem un model.

151- Temps robat. Emés a la Ronda de Nit nº 150 (2010)

I
Vaig corrent d’una a un altre banda de la casa
mirant per tot arreu, buscant pels racons,
provo d’esgarrapar bocins de temps,
per si de cas algun dia vaig amagar-los
per quan els trobés a faltar.

Qui em veiés ben bé creuria que soc boig!
De vegades jo també ho crec, no us penseu.
Però no tinc temps per pensar que per buscar el temps
he de semblar més boig que, posem,
qui perd el temps sense pensar en res.

És per això que, de tant en tant,
el no tenir temps m’obliga a robar-lo,
com aquell que per no tenir ni pa ni llet
d’alguna manera bé ha d’alimentar-se.
robar pa per no morir-se de gana
és el mateix que robar temps
per no morir-se de angoixa.

II

Els minuts van passant, primer , lentament.
De cop i volta, però, semblen accelerar-se .
Mires el rellotge i el que tu pensaves que eren tres
ara resulta que son trenta-quatre .
Quan et sents lliure, el temps passa volant.
Quan fas el que et penses que has de fer,
el cronòmetre es revoluciona.
El temps es converteix, llavors, en un metall preciós.
Per que hem de vendre tan barats
els moments que per nosaltres son tan preuats?
Vuit hores a tant l’hora, a tant el minut, a tan el segon.
Com els diamants s’escolen entre els dits dels traficants
se m’escolen els minuts, diamants valuosos,
i els venc per quatre duros a la nòmina mensual.

III

Màquina del temps, túnel del temps, ens agradar imaginar
la manera d’acabar amb la tirania d’aquest ritme demencial,
d’aquesta roda sense misericòrdia, que no s’atura,
no hi ha manera de barrar els engranatges d’aquest rellotge monumental
que mou el mon, que fa que ens aixequem del llit al matí,
que ens impulsa a agafar el metro, que ens marca l’entrada a la feina,
aquesta maquinaria digna d’un plató expressionista :
“Això no hi ha qui ho pari!”
Jo he de trobar temps, ni que sigui robant-lo;
no, no el robaré a un altre ésser necessitat, com jo , de temps per viure.
El robaré a qui trafica amb el temps de les vides,
li robaré temps a qui me’l paga a tant la peça,
i el ven quatre vegades més car.

IV

No voldria robar-li temps a la son, però ho faig.
No voldria robar-li temps als que més estimo, però ho faig.
Qui em pot regalar una mica de temps?
Corro pels carrers , ensumant la meva presa.
No puc robar-li temps a ningú, no més a mi mateix.
Vaig corrent d’una a un altre banda de casa meva,
Busco als prestatges, als calaixos, a sota el sofà,
provo d’esgarrapar instants que no existeixen,
que potser van existir, que ja van passar,
minuts, hores, segons, dies, que s’escolen entre els dits,
que em venen a dir que soc més gran, més vell,
i que, com el cocodril del capità garfi,
em persegueix una bèstia amb un rellotge, o un calendari,
que em diu que no puc robar més temps,
i que el que vol és fotre’m queixalada.

150 – La Cattedrale dei sventurati.

I
Una avorrida tarda de pluja, a mitjans dels anys vuitanta, decidit a aprofitar una hora perduda vaig visitar una exposició gratuïta d’un pintor que no coneixia. Es tractava d’un italià que havia viscut a començaments del segle XX a Barcelona, un tal Claudio Burrichia. Contra totes les tendències de la seva època, Burrichia s’havia entestat en desenvolupar una mena de barreja de post-impressionisme i un surrealisme molt peculiar. Els seus quadres, però, no em van impressionar , d’entrada.
La pluja, i el fet de que la exposició fos de franc, havia atret a una gran quantitat de públic a la mostra. La majoria, gent maleducada, cridanera i acompanyada de tota classe de canalla emprenyadora. En alguns casos, l’accés a fer tant sols una ullada als quadres de l’italià , es feia molt difícil. Si a això afegim el poc interès de la majoria dels quadres, i que jo pensava més en la cita que tindria després que en les pintures, es fàcil de comprendre que jo no trigués a buscar la sortida, malgrat la pluja.
Ja havia recollit el meu paraigües, i em disposava a sortir, quan una tela, de grans dimensions, em va cridar l’atenció.

II
Vaig tornar a desar el paraigües al seu lloc, i em vaig acostar al quadre. Feia uns tres metres d’alçada per dos i mig d’amplada. El motiu era una vista del barri de gràcia, pel que semblava , durant una lluminosa tarda d’estiu. Aquella pintura no tenia res a veure amb tota la resta de l’exposició, era brillant la barreja d’estils i el tractament de la llum i del color, que em van captivar de seguida. Pel que fa al públic assistent, el quadre en qüestió no interessava a ningú. El vaig poder admirar amb deteniment i amb tota tranquil·litat.
Burrichia havia escollit una vista aèria, molt probablement algun terrat del barri de Gràcia. Reconeixia molt bé molts dels edificis, ja que jo havia viscut la meva infància i adolescència al barri. Aquells terrats havien format part dels escenaris dels meus jocs i dels meus amics d’infantesa.
Al bell mig de la tela hi destacava la façana d’una església, il·luminada pels raigs d’un sol que no es veu, però que s’intuïa, a punt d’amagar-se a l’occident. Era un temple magnífic, amb un campanar imponent. Sobresortia entre els terrats humils del barri, presidint, molt probablement, una plaça.
No més havia un problema. A Gràcia no existeix cap església com aquella.

III
Que té d’especial que un pintor s’inventi una església i la pinti? Res en absolut. A mi, però , em cridava l’atenció que Burrichia hagués estat tan meticulós en reproduir els terrats d’ altres edificis, façanes i teulades, que jo havia reconegut amb tanta facilitat, i d’altra banda es tragués aquell magnífic temple del no res, i que tot plegat encaixés amb aquella naturalitat : les cases, els carrers, la llum, l’ església, l’aire...
El títol del quadre, no podia ser més explícit : “Barcelona, barri de Gràcia . Oli sobre tela. (1903-1904) Encàrrec de Luca Bonanima”.
A la documentació facilitada per l’organització de l’exposició no hi havia cap referència especial a l’obra en qüestió. Només un petit text acompanyava al títol: “Visió del barri de Gràcia amb el peculiar estil de Burrichia”.
Amb allò, jo no en tenia prou. Havia de saber més. Con que a aquella època no hi havia encara Internet, el més semblant al Google era un amic meu, de nom Eduard, que posseïa la base de dades més potent de la que jo podia disposar : el seu cervell i la seva llibreria, que es trobava al carrer Mallorca. La llibreria de l’Eduard , ja no existeix (com tantes coses!), però cada vegada que passo pel davant del vell local, ara tancat, tinc un record pel meu amic.

IV
Vaig fer una visita al meu amic Eduard. S’havia llicenciat en Història de l’Art, però la seva saviesa li venia, sobre tot, d’haver-se passat la vida augmentant la seva immensa col·lecció de llibres. A més de tota mena de tractats, mètodes i catàlegs d’art de totes les èpoques, era posseïdor d’una modesta pinacoteca.
Li vaig parlar de Burrichia. D’entrada, no el coneixia . Al esmentar-li, però, el nom de Luca Bonanima, que va ser qui va encarregar el quadre, va dir que li sonava molt aquell nom. L’agafava enfeinat, per que esperava la visita de no se quin col·leccionista alemany, però em va prometre que investigaria una mica, i que quan tingués alguna cosa, em faria un truc.
Pocs dies després, l’Eduard em trucava per dir-me que no havia trobat cap documentació ni sobre Burrichia, ni sobre “Barcelona, barri de Gràcia” ni sobre Luca Bonanima. “Documents, cap ni un. Ara bé, tinc una cosa millor !” – em va dir.
Ens vàrem citar aquella mateixa tarda a una Residència de gent gran de la part alta de la ciutat. Un cop allà, l’Eduard, amb l’ajut d’un dels empleats de la Residència, em va conduir fins a una de les sales de visita. Era una habitació enorme, amb una terrassa amb vistes al parc que hi havia al davant. L’Eduard em va acompanyar fins un vellet que reposava plàcidament a un butacó, al fons de la sala. Quan vam arribar al seu costat, l’Eduard li va fer senyal de que no s’aixequés, i em va dir: “Et pressento el senyor Claudio Burrichia”

V
Evidentment, l’home que seia davant meu no era el pintor italià autor de “Barcelona, barri de Gràcia”, sinó el seu fill. L’Eduard em va explicar que la seva tieta Montserrat, havia viscut fins feia pocs mesos a aquella Residència, fins que va deixar aquest mon. L’Eduard l’havia visitat amb relativa freqüència, i moltes vegades, el senyor Burrichia, amb unes ganes de parlar i d’explicar batalletes irrefrenables, s’havia ficat sense ser convidat a les converses de tieta i nebot. Era per això que el nom Burrichia li havia sonat a l’Eduard.
El fill del pintor tenia moltes coses per explicar, però jo li vaig demanar si en sabia cap sobre el quadre de Gràcia. Hi va donar moltes voltes, li agradava recrear-se en els detalls, però, resumint, la història quedava, més o menys, així:
Luca Bonanima va arribar a finals del segle XIX a Barcelona. Aquí, va començar a treballar d’aprenent a una fàbrica de sifons. No se sap del cert si va ser per la seva bona feina , o per que la filla d l’amo de la fàbrica es va enamorar d’ell, el cas és que, pels volts de la data en que el Claudio Burrichia va pintar el quadre, en Luca era un burgès respectable, propietari d’una factoria de sifons, pare de família, i ciutadà exemplar. Coneixedor, també , de la colònia italiana resident a la Ciutat Comtal, va voler subvencionar a un jove artista de nom Claudio Burrichia, llavors una tota una promesa artística. Li va encarregar un quadre que reflectís l’ambient del barri on vivia en Luca, Gràcia. Seria el seu Mecenes, però, amb una condició.

VI
El Luca Bonanima era originari d’un poble del nord d’Itàlia, anomenat Santiarella, o alguna cosa semblant (Al senyor Burrichia júnior la memòria li començava a fallar). El tresor dels habitants del poble era l’esglèssia de Santa Maria, també coneguda com a La Cattedrale dei sventurati. Es tractava d’un temple humil i grandiós a l’hora, una petita joia Romànica. El cas és que, al 1869, quan en Luca era amb prou feines un nen, un terratrèmol va sacsejar aquelles terres, enderrocant l’església i reduint-la a runes i pols. Aquell record va perseguir Bonanima tota la seva vida. Fins al punt que, quan va conèixer al Claudi i les seves pintures, de seguida se li va acudir la idea d’immortalitzar aquell record : va encarregar al Burrichia que pintes el barri de Gràcia amb la Cattedrale dei sventurati presidint el quadre. Ell mateix li va descriure, amb tota mena de detalls com era l’església. Es van dibuixar molts estudis preparatoris, i , finalment , “Barcelona, barri de Gràcia”, va ser una realitat, amb total satisfacció per part de Bonanima, que va pagar de bon grat els diners que li va cobrar en Burrichia.
Un cop ens va explicar aquesta història, en Claudi fill es va disculpar, dient que estava una mica cansat, i es va retirar a dormir. Va ser una llàstima , per que no el vaig tornar a veure mai més. Pocs dies després, va caure malalt, i no va trigar a fer-li companyia a la tieta de l’Eduard. M’hagués agradat escoltar més històries d’aquell senyor, del seu pare i de l’època que van viure.
El misteri de l’església està resolt. Per més informació que he buscat d’aquest pintor i d’aquest quadre, durant aquests anys, mai no he trobat res de res. On deu parar aquesta tela sorprenent? Ves a saber! Si algú en té cap noticia, ja sabeu on soc.

149 - L'home normal es compra un barret.

I
Ell era una persona a qui no agradava destacar.
No era ni massa alt ni massa baix.
Entre la multitud, era un cap més.
No li agradava cridar. Ni gesticular.
Quan s’adreçava a un altre persona, preferia ser directe, clar, però educat.
Amb veu ni massa alta ni massa fluixa, preguntava, per exemple:
“Perdoni, em pot dir on és el carrer del Carme?”
La seva discreta feina en una avorrida oficina no li exigia grans gales.
Només li calia un vestit fosc i ni tant sols havia de lligar-se al coll el dogal de la corbata.
De vestits foscos, avorrits , en tenia un quans a l’armari.
Les sabates, sempre negres. Amb cordons i sis forats. Número 42.
Les camises sempre eren blanques o blau cel.
A l’estiu , de maniga curta. A l’hivern, duia un abrig negre
calcat a un que havia tingut el seu pare.
Els pantalons, sempre amb la ratlla marcada. En això era estricte.
Com que l’home normal vivia sol i no tenia d’altres aficions,
amb la planxa s’emprava a fons.

II
L’home normal va arribar a l’oficina un dia determinat, com sempre puntual.
Aquell dia no seria com els centenars , milers de dies que l’havien precedit.
Dies, mesos, anys de jornades de vuit hores, ni un minut de més, ni un minut de menys. Aquell dia , quan va entrar a l’oficina, la seva taula estava ocupada per dos operaris.
El cap de secció se’ls mirava a peu dret, fregant-se, nerviós, les mans.
Va saludar al nostre home , i li va comunicar que el seu ordinador estava fora de servei. De fet , restaria força estona fora de servei.
“Vagi a la escampar la boira. Torni d’aquí, a posem... dues hores!”.
“Però...on vol que vagi?” va dir ell.
La resposta va ser : “Vagi on vulgui! Això sí, no torni fins d’aquí a dues hores!”
Va sortir de l’oficina sense saber on anar.
Mai no havia tingut dues hores per fer el que volgués, durant la jornada laboral.
Al carrer, va quedar-se una estona mirant la gent que caminava, amunt i avall.
Ells sí sabien on anaven.
Con que la oficina no estava pas lluny del centre, l’home normal
va decidir que faria un passeig pel barri Gòtic. Feia anys que no hi anava.
Sembla mentida, tant a prop com el tenia.
No va trigar a trobar-se a si mateix baixant per Canaletes.

III

Va quedar realment sorprès de la quantitat de gent que va trobar per tot arreu.
D’on havien sortit tants de turistes? Que havia passat amb els carrers estrets
i poc transitats del barri gòtic que ell recordava?
Aquella música estrident per tot arreu, les empentes de la gent, el soroll,
les botigues amb roba estrafolària, tot allò era nou per ell.
L’home normal va estar voltant pels carrers i fins i tot va entrar a alguna botiga , per xafardejar.
Es mirava aquells pantalons de coloraines impossibles, les caçadores de cuir ajustades, les sabates en forma de punxa... Invariablement, el personal de les botigues, gent vestida amb roba encara més extravagant que la que venien, se’l miraven com si fos l’escarabat Samsa o alguna bèstia encara més fastigosa...
El cas és que, encara que ell no n’era conscient, era xocant veure en aquelles botigues
un senyor com ell, amb aquell vestit gris , amb la grisor que tot ell emanava,
remenant i examinant les peces de roba més innovadores, la moda més atrevida...
L’home normal va visitar unes quantes d’aquestes botigues, i quan pensava que ja en tenia prou d’aquell color, li va cridar l’atenció una en especial. De fora estant, semblava una botiga especialitzada en barrets.

IV

L’home normal va entrar a la botiga. Tot un gran pany de paret estava dedicat a l’exposició de barrets i gorres de tots els estils, colors i formes. Borsalinos, bombins, boines, bérets, pameles, canotiers, panamàs, salacots, barrets de palla, de pell, de cotó, de llana, de pany, de feltre.. . De cop i volta va obrir-se davant seu tot un nou mon de colors, de textures, de forma, d’estils...
Mai no havia dut barret. De fet, en tota la seva vida no li havia passat pel cap la idea de cobrir-se’l. Ara, però, veient tota aquella immensa gamma de possibilitats, hi havia alguna cosa que estava canviant dintre seu.
El venedor de la botiga se li va apropar. Era un noi simpàtic, amb una lluentor especial a la mirada. Li va demanar si el podia ajudar, i l’home normal va fer un gest ambigu, com abastant tot aquell mostrari de barrets... El noi va comprendre de seguida, i es va dedicar durant una bona estona, a buscar el barret, la gorra o boina que fos més adient pel seu físic i pel seu caràcter.

V

Finalment, l’home normal va sortir de la botiga de barrets amb una gorra al cap. Era una gorra d’un teixit molt agradable, adequat pel fred de l’hivern que ja s’intuïa. Però el que més li agradava de la gorra eren els seus colors. Colors, sí, blau , verd, marró, groc, taronja, rosa , i molts més. Dins de la seva vida gris, havia introduït, de cop i volta, els colors. N’estava orgullós. Es va aturar a un aparador, i va contemplar la seva imatge reflectida als vidres. Cofoi, es mirava la gorra al cap del dret i de l’inrevés, es girava , provava de veure’s el clatell, i, és clar, no podia.
Tot d’una, però, es va quedar glaçat. Havia abaixat la mirada, i havia vist el seu vestit, la seva americana, la seva camisa, les seves sabates... Grisos! Tot era fosc! Apagat! Sense vida! Ah, no! Allò no podia ser!
Quan una bona estona més tard tornà a la seva avorrida oficina, la seva entrada va ser apoteòsica. Amb una americana italiana d’un blau lluminós, una camisa de seda d’un roig llampant, i pantalons i sabates blanques, va deixar als companys i superiors absolutament bocabadats. Va seure a la seva taula i va mirar al seu voltant. Tota la activitat de l’oficina havia quedat paralitzada. Tothom se’l mirava amb cara de sorpresa monumental. Es va aixecar, i va dir en veu alta : “Sabeu que us dic? Aquesta feina, no fa per mi!”.
Va sortir per la porta i no el van tornar a veure mai més.

148 - Mobles

I
CATIFA
Estesa als nostres peus et trobem sempre lliure
per suportar el molest pes de la gent que et trepitja.
Dones la benvinguda i el teu roig es d’orgull
no de vergonya; si ets més modesta, més petita,
ens netejaràs les sabates, si ets més gran
ens protegiràs del fred en sumptuosos salons
amb dibuixos i formes que recorden la sorra
de llunyans deserts. Si duus el cabell llarg,
potser ens acolliràs, càlida, després d’un bany
o una dutxa, i si ets llarga, molt llarga, gairebé infinita,
ens conduiràs, per l’hotel, al nostre dormitori .
Sempre a l’abast, mai no respons,
ofereixes el llom pel que faci falta.
Que seria d’aquest mon sense les bones catifes
que ens abriguen, que ens orienten,
que ens diuen “Hola” i “Adéu”
com un vell amic?.
II
CADIRA
Com una bèstia domèstica, servil,
enfilada damunt de quatre potes,
ens esperes al bell mig de la llar
i ens dones el repòs que busquem sempre.
Bé després d’una llarga caminada,
o a l final d’una jornada sense fi,
de dura fusta o amb coixí de seda,
trobarem amb disposició infinita
una cadira que ens ben acollirà.
Ens acostes a la taula per dinar,
ens suportes quan, a la sobretaula
xerrem i bevem, i ens eixarranquem
amb tot el nostre pes a sobre teu.
No som conscients quan seiem a sobre:
una cadira és molt més que un moble.
És el concepte del descans de l’home
que amb una humil cadira s’allibera
de la maledicció divina que és
la feina.
III
SOFA
Tu ets el transatlàntic ancorat a la badia,
destí inexorable dels creuers de la mandra,
assassí despietat de l’activitat diària,
refugi antiaéri de les bombes quotidiànes.
Ets gran, omples amb la teva pressència
la sala que, abans que tu arribesis,
haguèssim dit inmensa.
Poden ser les teves flors d’adormidora,
els teus colors, llisos i abrasius, o amb ratlles de pijames,
o pots tenir estampats de llacs, de cotxes, o palmeres.
El cas es que sempre ofereixes, lasciu, la teva tebior dolça
després dels excessos del menjar i del beure.
Ens promets descans il·limitat, per exemple,
en una tarda infinita, però ens enganyes.
Si algún dia ens deixem anar
i ens passen les hores dormint
al teu llom de catxalot pacífic,
ens aixequem amb el cos
adolorit, un dolor que ens arriba a l’ànima.

IV
LLIT
Al teu si mor cada nit el dia, ets el darrer refugi.
Al final de cada jornada, dura o alegre, ens aculls,
i tu si que ets sincer, tu no enganyes;
si la nit no ens retorna la calma no és per culpa teva.
Si remoguem entre somnis, si donem voltes i voltes,
si obrim els ulls tot d’una, és pels nostres pecats,
per les nostres mentides, pels nostres errors.
Ni el mes il·lustrat baldaquí amb columnes salomòniques,
ni el més humil tatami japonès , ni les vànoves de seda,
ni una manta de Zamora tindran la solució pel nostre descans.
Com el pèsol amagat sota els matalassos del conte,
hi ha coses que un llit no pot amagar.
Un llit és una porta oberta, però el mon que hi trobarem en obrir-la
el portem nosaltres a dins.


V
MOBLES
Companys de la vida quotidiana, formeu part del paisatge que reconeixem com a propi.
Hi ha mobles que perduren i d’altres que es renoven.
Però quina tristor la que desprenen les velles tauletes de nit, els capçals dels llits,
làmpades i taules coixes, que a les cantonades, un cop la setmana,
ens diuen adéu amb la malenconia de l’amic que marxa i sabem que no tornarà!
Especialment patètics son els calaixos, contenidors de records, de fotos,
d’objectes o de fragments de coses que no serveixen per a res,
però ens porten l’aroma, la imatge, el ressò potser, de temps passats,
que, per ser passats, ens semblen més feliços.
Calaixos, ara buits, desats a les cantonades.
Armaris, tauletes auxiliars, cadiretes, escambells, prestatges,
calaixeres, aparadors, vitrines, bufets, butacons,
tots formen part de la nostra història i cadascú d’ells ens guarda un secret.
Els mobles formen part de la nostra vida.

147 - La finestra indiscreta (II)

I

Tot cau. No us creuríeu el que arriba a caure dels edificis de la gent normal.
Des de les alçades cauen les pinces d’estendre la roba,
cauen les calces gastades, els mitjons sense aparellar, cauen els pitets de nens
que segurament, hores d’ara, ja son homes i dones,
cauen bosses del pa, i bosses de plàstic, i cauen sense parar estris de cuina, draps, recollidors, gots i plats de paper, palets de cotó, i coses pitjors: compreses usades, bolquers amb farcit, brutícies variades...
Els dies de vent cauen coses encara més grans, jardineres , cadires de jardí,
testos, paraigües, paraiguers, gàbies buides, gorres i barrets,
tovallons, tovalles, i tovalloletes,
cobrellits, tapets i vànoves, mocadors de cap, arpilleres, arbres de Nadal sencers...
I jo a la finestra, vaig veient com cauen les coses,
mentre cauen els minuts , les hores, els dies.

II

La veritat de les coses és sempre difusa, d’això estic segur quan vaig veient
les anades i tornades dels éssers humans, que , a vista d’ocell
semblen formigues, com deia el tercer home dalt de la gran roda del pràter,
a la Viena dividida per la guerra. Aquell malparit jugava amb la vida de les persones,
pensava que les podia trepitjar per que les veia petites, insignificants.
Des de la finestra indiscreta, les persones em semblen petites,
però de cap manera insignificants. Com els signes de puntuació d’un text,
o com les negres, corxeres i semi-corxeres d’una partitura,
van formant un codi amb els seus moviments, un guió, una música
que em parla molt de com son i de com soc jo. Em parlen i m’aconsellen.
Potser pensareu que tant de mirar per la finestra, m’he trastocat.
No soc boig.
O potser si.

III

Mentre vaig mirant, poso música, normalment música clàssica.
A les hores punta, els moviments de la gent moltes vegades
coincideix amb els compassos de la melodia ,
i encara que sigui només per un moment , em fa
l’efecte de que estic presenciant l’actuació d’un ballet a un teatre immens.
Però el més divertit va ser un dia, per cert, força ennuvolat,
que vaig posar a l’equip de música la obertura 1812 de Tchaikovsky.
Tot semblava encaixar, la gent que venia per un carrer, els que sortien per l’altre,
semblava talment que escoltaven també la música que jo tenia posada
a tota pastilla. Es diria que executaven els seus moviments seguint
la épica partitura del compositor rus. Va anar d’un pel que el meu éxtasi no fos complert:
Poc abans de que arribés el passatge de les salves de canó,
va començar a tronar de mala manera. No va coincidir la tronada
amb la canonada per pocs segons.
Després, es va desfermar una pluja intensa,
i els carrers es van buidar ràpidament.




IV

El millor moment del dia des de la meva talaïa,
és quan cau el sol i les finestres s’il·luminen.
Quan sembla que reneix la vida dins de les vivendes fosques,
quan s’acosta l’hora del ritual culinari
on a les cuines del barri, llunyanes o properes,
es treuen els estris, paelles i cassoles,
i els aliments per preparar el sopar.
Ara el llum del dormitori de l’home barbut
s’ha il·luminat també: mostra, cofoi ,
el seu nou llit i el seu nou terra,
al nou veí que viu fa poc sota el seu pis.
Li explica amb profussió de detalls la seva epopeïa.
La seva caiguda, no als inferns, sino un pis mes aball.
I per demostrar-li que alló no tornara a passar,
es llença, sense mesura, una i un altre vegada
al seu nou llit , botant i rebotant, rient com un beneït.

V

La meva noia m’ha trucat. Fa dies que no ens veiem
i aquest vespre vindrà a sopar. Ella no enten com puc perdre el temps
tantes hores davant de la finestra.
M’ha de dir una cosa important sobre un dels meus veïns .
Alguna cosa d’un tren, d’un bagul, d’unes joies,
no entés ben bé que volia dir-me. Ja m’ho explicarà.
Mentre l’espero, observo a aquell home del barret, un que cada dia
surt de casa, s’atura, s’ajusta les olleres, es palpa les butxaques,
continua caminant, s’atura de nou. S’ajusta el barret, i mira enrera.
Fa unes pases cap a casa seva, s’atura novament. Gira cua, i ara ja decidit,
camina i creua el carrer, sigui verd o vermell el semàfor.
Un dia d’aquests, tindrem un ensurt.

146 – La finestra indiscreta. (I)

I

Tot cau. Els avions cauen. La borsa cau.
Cauen els polítics. Cauen els Papes. Cauen els presidents.
Cau la pluja, la sequera es va acabar.
Cauen, poc a poc les temperatures. Cau l’ocupació. L’ocupació amb “c” de catàstrofe.
Jo també he caigut. He caigut empès per un cop del destí.
I com un James Stewart lesionat, sec davant de la finestra indiscreta.
La meva cama no està enguixada, però, com el fotògraf tafaner, no puc moure’m.
Diríeu, potser, que la meva paràlisi és psicosomàtica .
No seria exacte. Hi a cops a les cames i hi ha traumatismes més íntims,
el que un creient diria, a l’ànima.
El cas és que no puc treure els ulls de la finestra mentre es hores van passant.
Fins a ara no he vist ni sospitat de cap Raymond Burr del veïnat.
Tot arribarà.

II

No em puc queixar de la vista que se’m ofereix.
Veig un tros de cel, que ja és molt a aquesta ciutat, i moltes antenes.
Els terrats de una bona colla d’edificis del barri.
La roba estesa onejant al vent com banderes de rendició, i un noi jugant a la pilota.
Més enllà, el Tibidabo, i també Sant Pere Màrtir.
I ben be centenars de finestres indiscretes, de balcons sense vergonya.
L’hora clau és al capvespre, quan moltes llums s’encenen
i mostren els interiors de menjadors, de replans, de cuines, de dormitoris.
A veure si m’enteneu. Jo no espio. No soc com aquell James Stewart,
sublimació del voyeurisme del senyor Alfred Hitchcock,
jo no tinc cap telescopi, ni prismàtics, ni càmara fotogràfica amb teleobjectiu.
Només tinc la meva mirada i una ferida a, el que un creient diria, l’ànima.

III

Els comentaris. Ah, els comentaris! Sense ells, seria molt avorrit estar aquí,
davant d’aquest mostrari de misèries i d’èxits humans.
Escric els meus comentaris a una llibreteta que fa anys vaig comprar
als “xinos” de la cantonada, sense saber que ara em seria de tanta utilitat.
Escric tot el que veig. No es penseu que escric sobre entrades i sortides,
sobre portes que s’obren i es tanquen , com en un vodevil.
Escric el que penso que te un interès, diguem “aleatòriament poètic”.
Per exemple : ahir, a les quatre de la matinada, un soroll sord però potent
em va despertar. M’havia quedat adormit a la cadira, com sempre , davant de la finestra.
A un edifici prou antic, no gaire lluny,
s’havia enfonsat el terra d’un dormitori, amb llit inclòs.
Encara bo que a sota no hi vivia ningú. L’habitació era buida.
El llit estava ocupat per un noi barbut que dormia tant profundament
que ni es va assabentar del seu sobtat descens.
Quan es va fer de dia, es va aixecar, i sense saber on era,
mirava a esquerra i dreta, amb els ulls com a plats, gratant-se el cap.


IV

No va haver ferits, ningú és va fer mal.
Aquesta caiguda em va fer reflexionar
sobre la confiança que tenim en el mon que ens envolta,
en aquesta suposada seguretat que ens acompanya en la vida quotidiana.
Qui ens diu que, com aquell bon home que dormia tranquil·lament a casa seva,
no ens aixecarem un dia i trobarem que som a un altre dormitori,
a un altre pis, a un altre edifici, potser a un altre ciutat?
Finalment, l’home barbut es va adonar del que havia passat. Va obri la porta del pis
i va pujar a casa seva. No va poder entrar. Es clar, les claus eren a dintre.
Pel que es veu va demanar ajut a un veí, pel que al cap de una estona
el vaig veure sortir per un balcó, i amb gran agilitat, va saltar al seu.
Per sort la porta del balcó era oberta. Un cop a la seva habitació,
l’home va contemplar el forat que havia quedat al terra,
i, mes a baix , el seu llit enfonsat, amb les potes eixarrancades.
Encara no s’ho podia creure.
Segurament un dels seus pensaments va ser que, val la pena
gastar-se els diners en un bon matalàs.

V

Aquest incident, i molts d’altres m’acompanyen cada dia a la meva finestra.
No es tracta de grans esdeveniments. La majoria son petits canvis
en el paisatge urbà de persianes i antenes,
el nen que corre al terrat perseguint la pilota,
caurà o no caurà? En que pensen els pares?
Quatre fileres de coloms enfilats als cables d’electricitat
han format la silueta d’un àliga.
Un home que corre per agafar l’autobús arriba tard.
L’autobús para. Però una mica més enllà, quan l’home està a punt de pujar,
el conductor tanca la porta de nou, i arrenca.
L’home es queda palplantat. Després, marxa.
Jo miro, i apunto el que em sembla important.
Mentre penso i apunto , la meva ferida no em fa mal.
Però tot plegat, no te el mínim interès.

145- Optimisme

I

Tothom ho diu, i és ben sabut que s’ha de pensar en positiu.
Veure l’ampolla mig plena encara que la set et demani més aigua.
Veure el got mig ple tot i que el vi no t’arribi als llavis.
Hem de mirar el món pensant que no hi hauria d’haver diferències entre els continents.
La fam i la misèria no son més que efectes col·laterals
dels àpats fastuosos del primer mon i dels malaguanyats calés de,
posem per cas, els llums del Nadal.
Davant de els escandalosos casos de corrupció,
dels sabuts i dels que no sabem,
hem de pensar allò de que “la teva ma dreta no ha de saber
el que fa l’esquerra...”
O era a l’inrevés?
Siguem positius.
Hem de fer jocs malabars amb totes dues mans.

II

L’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra.
Aquesta és l’explicació d’allò que es coneix com a “re-elecció”.
Re-elecció de presidents, re-elecció d’alcaldes,
re-elecció d’amics, de parelles, de parents...
I com s’explica aquest entestar-se en repetir els errors?
Naturalment, l’explicació es la necessitat gairebé malaltissa
d’optimisme.
Necessitem ser optimistes com l’aire que respirem
o com la truita que ens cruspim.
Sense optimisme no ens aixecaríem del llit al matí,
només de pensar en els problemes del dia a dia.
Sense optimisme no podries mirar-te al mirall
i assumir que aquell desgraciat que et mira amb cara de son
ets tu mateix, que no hi ha ni màscara ni maquillatge que ho amagui.
Diuen que el sexe mou el món.
Però per que hi hagi sexe ha d’haver optimisme.
Sense optimisme no hi hauria ni sexe, ni mon, ni res.


III

Si pensem a mig gas, el camí de la nostra vida serà una eterna pujada.
Hem de pensar, ara sí, amb optimisme , com si pugéssim arrossegar,
amb la nostra embranzida, tots els prejudicis que se’ns posin pel davant.
Si pensem que és possible un mon on tothom pot ser feliç,
on no existeixi la fam, ni la malaltia,
on ningú sigui discriminat,
on ningú sigui explotat,
només si pensem que un mon així es possible,
avançarem cap a un mon sense patiment, sense fam, sense malaltia,
sense discriminació, sense explotació...
I qui digui que som uns idealistes, tindrà raó.
Ni tant sols pensant-se que només ens desqualifica
podrà amagar que està a favor del patiment, de la fam,
de la malaltia, de la discriminació, de la explotació...
IV

Optimisme. Sí. Però no optimisme cec.
No l’optimisme dels fulletons amb els que els cofois polítics ens embussen les bústies.
No a l’optimisme del que amaga la brutícia a sota la catifa,
i pensa que casa seva és la més neta del veïnat.
No necessitem l’optimisme del que mira la ciutat
i pensa que els gratacels ja estan bé per que amaguen les barraques.
No ens cal l’optimisme de qui calcula els guanys propis,
fent veure que li fa un gran favor a la ciutat per que la destrossa i la torna a construir.
L’optimisme superficial dels grans líders que ens venen les motos del progrés i del futur,
sense veure, o sense voler veure, que per sota de la taula
passen d’una ma a l’altre les comissions, els suborns,
el tràfic d’influències, les re-cal·lificacions de terrenys...
Aquest optimisme no el necessitem.
No serveix ni com a paper de wàter.


V

En una societat demagògicament condicionada
es menester administrar l’optimisme
sense caure en les grapes del cinisme
que domina a les cúpules dels partits que ens fan de pares.

Ser optimista, de debò, no és posar sempre bona cara .
És pensar que el mon pot canviar , i que val la pena intentar-ho cada dia.
És veure sortir cada dia el sol amb l’alegria de ser viu
i trobar que és interessant descobrir que ens prepara el destí per la jornada.

Ser optimista no és tancar els ulls davant dels problemes.
És pensar que els problemes poden tenir solució encara que sigui difícil trobar-la.
No es tracta d’esperar miracles, els miracles no existeixen
fora del miracle de la vida i de l’esforç de les persones.
Siguem optimismes. Pensem que el mon reneix cada dia.
Donem-nos una oportunitat a nosaltres mateixos.