I
Tothom ho diu, i és ben sabut que s’ha de pensar en positiu.
Veure l’ampolla mig plena encara que la set et demani més aigua.
Veure el got mig ple tot i que el vi no t’arribi als llavis.
Hem de mirar el món pensant que no hi hauria d’haver diferències entre els continents.
La fam i la misèria no son més que efectes col·laterals
dels àpats fastuosos del primer mon i dels malaguanyats calés de,
posem per cas, els llums del Nadal.
Davant de els escandalosos casos de corrupció,
dels sabuts i dels que no sabem,
hem de pensar allò de que “la teva ma dreta no ha de saber
el que fa l’esquerra...”
O era a l’inrevés?
Siguem positius.
Hem de fer jocs malabars amb totes dues mans.
II
L’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra.
Aquesta és l’explicació d’allò que es coneix com a “re-elecció”.
Re-elecció de presidents, re-elecció d’alcaldes,
re-elecció d’amics, de parelles, de parents...
I com s’explica aquest entestar-se en repetir els errors?
Naturalment, l’explicació es la necessitat gairebé malaltissa
d’optimisme.
Necessitem ser optimistes com l’aire que respirem
o com la truita que ens cruspim.
Sense optimisme no ens aixecaríem del llit al matí,
només de pensar en els problemes del dia a dia.
Sense optimisme no podries mirar-te al mirall
i assumir que aquell desgraciat que et mira amb cara de son
ets tu mateix, que no hi ha ni màscara ni maquillatge que ho amagui.
Diuen que el sexe mou el món.
Però per que hi hagi sexe ha d’haver optimisme.
Sense optimisme no hi hauria ni sexe, ni mon, ni res.
III
Si pensem a mig gas, el camí de la nostra vida serà una eterna pujada.
Hem de pensar, ara sí, amb optimisme , com si pugéssim arrossegar,
amb la nostra embranzida, tots els prejudicis que se’ns posin pel davant.
Si pensem que és possible un mon on tothom pot ser feliç,
on no existeixi la fam, ni la malaltia,
on ningú sigui discriminat,
on ningú sigui explotat,
només si pensem que un mon així es possible,
avançarem cap a un mon sense patiment, sense fam, sense malaltia,
sense discriminació, sense explotació...
I qui digui que som uns idealistes, tindrà raó.
Ni tant sols pensant-se que només ens desqualifica
podrà amagar que està a favor del patiment, de la fam,
de la malaltia, de la discriminació, de la explotació...
IV
Optimisme. Sí. Però no optimisme cec.
No l’optimisme dels fulletons amb els que els cofois polítics ens embussen les bústies.
No a l’optimisme del que amaga la brutícia a sota la catifa,
i pensa que casa seva és la més neta del veïnat.
No necessitem l’optimisme del que mira la ciutat
i pensa que els gratacels ja estan bé per que amaguen les barraques.
No ens cal l’optimisme de qui calcula els guanys propis,
fent veure que li fa un gran favor a la ciutat per que la destrossa i la torna a construir.
L’optimisme superficial dels grans líders que ens venen les motos del progrés i del futur,
sense veure, o sense voler veure, que per sota de la taula
passen d’una ma a l’altre les comissions, els suborns,
el tràfic d’influències, les re-cal·lificacions de terrenys...
Aquest optimisme no el necessitem.
No serveix ni com a paper de wàter.
V
En una societat demagògicament condicionada
es menester administrar l’optimisme
sense caure en les grapes del cinisme
que domina a les cúpules dels partits que ens fan de pares.
Ser optimista, de debò, no és posar sempre bona cara .
És pensar que el mon pot canviar , i que val la pena intentar-ho cada dia.
És veure sortir cada dia el sol amb l’alegria de ser viu
i trobar que és interessant descobrir que ens prepara el destí per la jornada.
Ser optimista no és tancar els ulls davant dels problemes.
És pensar que els problemes poden tenir solució encara que sigui difícil trobar-la.
No es tracta d’esperar miracles, els miracles no existeixen
fora del miracle de la vida i de l’esforç de les persones.
Siguem optimismes. Pensem que el mon reneix cada dia.
Donem-nos una oportunitat a nosaltres mateixos.
dimecres, 25 de novembre del 2009
dissabte, 21 de novembre del 2009
144- Misatges
I
He sentit a dir que per tot arreu s’envien i es reben missatges.
Com puc saber si hi ha algú que vol comunicar-se?.
Al meu móbil només arriben espais publicitaris.
Cap persona de carn i ossos gosa dir-me res,
tant sols quan a la barra d’un „Pans“ o d’un „Bocatta“ m’acosto amb més o menys gana, hi ha un noi o una noia que em demanan amb veu clara que que dessitjo.
Jo li diria:
„M’agradaria que no fos per l’interès o la feina,
per que sí, que hi hagués algú o alguna
que vulgués demanar-me si tinc o no tinc, més o menys gana,
o si vull una truita, o millor no sopar, que avui ja has dinat massa“
Per descomptat, no li dic, tant sols ho penso,
i li demano el menu de 6 o de 7 euros
que inclou un entrepà, amanida i patates.
II
Buscant senyals, miro el cel , i el cel no diu gran cosa.
Quatre núvols mal contats que no formen paraules.
Estaré jo mal fixat, o és que no hi ha res a entendre?.
Camino fins al centre de la ciutat.
El carrers son plens de gent. Les botigues fan rebaixes.
S’ha de vigilar molt, per no ensopegar amb la gent.
Llavors se m’acut la idea : ensopego expressament
amb un noi, i em quedo expectant, esperant el que dirà.
Ni que sigui un exabrupte, s’haurà de comunicar.
Però el noi passa de llarg. Es frega una mica l’espatlla.
Ni tant sols s’ha dignat mirar-me.
On son els missatges que m’han de revelar la veritat?
Miro els aparadors, i les cridaneres lletres tampoc no em donen respostes.
III
Interpreto les mirades de les noies dels anuncis.
Des de les seves cases, davant del mar , fastuoses,
des dels cotxes esportius que recorren autopistes,
des de l’alçada vertiginosa dels talons de les sabates
negres, enlluernadores, lluentes ...
Homes que saben el que penso, que des de la pantalla em miren.
Nois joves que porten vestits que valen més diners que tot el meu armari,
em diuen amb gestos, amb la cara, amb mans i amb cames
coses que jo no entenc .
Que em vol dir la noia que surt de la piscina,
apartant-se els cabells de la cara?
Quin significat amaga el noi que llegeix el diari, inesperadament,
al sol de la costa blava?
Que diuen totes aquestes dones que parlen des de la cuina?
Se que volen dir-me alguna cosa que no acabo d’entendre,
però no sé que és.
IV
Arribo a casa meva per carrers costeruts.
Aquí la multitud no s’ em tira a sobre.
Entro a l’edifici, i obro la bústia.
Es treball inútil , per que sé que estarà buida.
Buida del tot , no hi és, he trobat prospectes d’una clínica dental,
jo , que tinc la dentadura forta com la d’un cavall,
i he trobat factures , del gas de l’aigua i de la llum,
però això no son missatges.
Un missatge és aquell que se t’adreça sense ànim de lucre,
sense voluntat de vendre’t res, sense que hi hagi pel mig
un contracte de compra-venda.
Engego l’ordinador. Miraré el meu mail
encara que sé del cert que la safata d’entrada
estarà tant buida com la bústia.
“No té missatges nous”.
Això sí, la carpeta de correu brossa esta plena a vessar.
V
Em quedo esperant, doncs, els missatges.
Podria fer alguna cosa més?
Potser si, però ho he provat tantes vegades!
Sempre amb el pobre resultat d’haver fet el ridícul,
acabant sent ignorat, en el millor dels casos,
o menystingut , moltes vegades,
deprimit sempre.
És per això que espero i espero,
amb l’antena ben atenta,
sempre a l’aguait de que m’arribi un d’aquests missatges.
Mentre això no passa, continuo caminant pel centre de la ciutat,
entre la multitud em sembla que no serà impossible.
No desespero : l’altre dia, un senyor elegant, amb barret, armilla
i un enorme cigar, en passar pel meu costat, em va allargar,
dissimuladament, un tros de paper.
El vaig agafar : hi havia escrit el seu número de telèfon.
He sentit a dir que per tot arreu s’envien i es reben missatges.
Com puc saber si hi ha algú que vol comunicar-se?.
Al meu móbil només arriben espais publicitaris.
Cap persona de carn i ossos gosa dir-me res,
tant sols quan a la barra d’un „Pans“ o d’un „Bocatta“ m’acosto amb més o menys gana, hi ha un noi o una noia que em demanan amb veu clara que que dessitjo.
Jo li diria:
„M’agradaria que no fos per l’interès o la feina,
per que sí, que hi hagués algú o alguna
que vulgués demanar-me si tinc o no tinc, més o menys gana,
o si vull una truita, o millor no sopar, que avui ja has dinat massa“
Per descomptat, no li dic, tant sols ho penso,
i li demano el menu de 6 o de 7 euros
que inclou un entrepà, amanida i patates.
II
Buscant senyals, miro el cel , i el cel no diu gran cosa.
Quatre núvols mal contats que no formen paraules.
Estaré jo mal fixat, o és que no hi ha res a entendre?.
Camino fins al centre de la ciutat.
El carrers son plens de gent. Les botigues fan rebaixes.
S’ha de vigilar molt, per no ensopegar amb la gent.
Llavors se m’acut la idea : ensopego expressament
amb un noi, i em quedo expectant, esperant el que dirà.
Ni que sigui un exabrupte, s’haurà de comunicar.
Però el noi passa de llarg. Es frega una mica l’espatlla.
Ni tant sols s’ha dignat mirar-me.
On son els missatges que m’han de revelar la veritat?
Miro els aparadors, i les cridaneres lletres tampoc no em donen respostes.
III
Interpreto les mirades de les noies dels anuncis.
Des de les seves cases, davant del mar , fastuoses,
des dels cotxes esportius que recorren autopistes,
des de l’alçada vertiginosa dels talons de les sabates
negres, enlluernadores, lluentes ...
Homes que saben el que penso, que des de la pantalla em miren.
Nois joves que porten vestits que valen més diners que tot el meu armari,
em diuen amb gestos, amb la cara, amb mans i amb cames
coses que jo no entenc .
Que em vol dir la noia que surt de la piscina,
apartant-se els cabells de la cara?
Quin significat amaga el noi que llegeix el diari, inesperadament,
al sol de la costa blava?
Que diuen totes aquestes dones que parlen des de la cuina?
Se que volen dir-me alguna cosa que no acabo d’entendre,
però no sé que és.
IV
Arribo a casa meva per carrers costeruts.
Aquí la multitud no s’ em tira a sobre.
Entro a l’edifici, i obro la bústia.
Es treball inútil , per que sé que estarà buida.
Buida del tot , no hi és, he trobat prospectes d’una clínica dental,
jo , que tinc la dentadura forta com la d’un cavall,
i he trobat factures , del gas de l’aigua i de la llum,
però això no son missatges.
Un missatge és aquell que se t’adreça sense ànim de lucre,
sense voluntat de vendre’t res, sense que hi hagi pel mig
un contracte de compra-venda.
Engego l’ordinador. Miraré el meu mail
encara que sé del cert que la safata d’entrada
estarà tant buida com la bústia.
“No té missatges nous”.
Això sí, la carpeta de correu brossa esta plena a vessar.
V
Em quedo esperant, doncs, els missatges.
Podria fer alguna cosa més?
Potser si, però ho he provat tantes vegades!
Sempre amb el pobre resultat d’haver fet el ridícul,
acabant sent ignorat, en el millor dels casos,
o menystingut , moltes vegades,
deprimit sempre.
És per això que espero i espero,
amb l’antena ben atenta,
sempre a l’aguait de que m’arribi un d’aquests missatges.
Mentre això no passa, continuo caminant pel centre de la ciutat,
entre la multitud em sembla que no serà impossible.
No desespero : l’altre dia, un senyor elegant, amb barret, armilla
i un enorme cigar, en passar pel meu costat, em va allargar,
dissimuladament, un tros de paper.
El vaig agafar : hi havia escrit el seu número de telèfon.
dimarts, 10 de novembre del 2009
143 INSOMNI
I
Dormir. Deixar que s’estovi la realitat
com s’estovaven els rellotges,
deixar que caiguin les parpelles sota les parpelles, sobre les parpelles...
Que el sostre et caigui al damunt amb el pis de dalt
i el veí de dalt i tota la seva família
i tot l’edifici i els avions que passin en aquell moment
dalt de casa teva.
Dormir.
Has de tancar els ulls i no mes concentrar-te en el no res,
ni tan sols cal que pensis en que necessites dormir,
ni en que braços i cames et pesen com el plom,
ni tan sols en que no has de pensar en res.
Dormir.
La ciutat està en silenci, els televisors ja callen,
tu vols dormir, cal que dormis,
estàs cansat fins a l’extenuació, però tot i això...
Obres els ulls de bat a bat. Dormir. No pots dormir.
II
Quan tot va rodat, quan no hi ha problemes
entres al llit com qui entra a casa seva,
els llençols t’acullen com amants que esperen l’abraçada,
tu no més entres al llit, sense més,
t’estires i ja t’abracen els braços de Morfeu.
Quina delícia no haver de donar voltes al llit!
Quan el somni t’arriba de cop i volta, el despertar és fàcil i agradable.
La nit no és el desert atapeït de tortures
que s’ha de travessar estirat a un llit,
que és com el llit dels faquirs,
ple de punxes que et punxen sense sang.
Dormir.
Hi ha qui dorm i no dona més importància.
La felicitat és un do que no més posseeixen els inconscients.
O els que dormen.
III
Tant se val el motiu. Pot ser una mosca. O un mosquit.
O els veïns dels nassos que s’estan fins a les tantes
cridant com foques en zel...
Però als veïns ja els has cantat les quaranta.
Ja no miolen.
Ara et sembla escoltar el soroll del gota a gota d’una aixeta llunyana,
et pots aixecar per tancar-la,
però saps que és una aixeta virtual,
que no més existeix per que tu penses que raja.
Pot treure’t la son el que faràs demà o el que saps que no faràs.
O pensar que hauries de fer el que saps que no faràs.
Pot desvetllar-te el que t’obligaran a fer, o els fets que t’imposaràs tu mateix.
Et remouràs entre els llençols pensant que son, inesperadament, incòmodes.
Que no s’han rentat durant anys, o que algú s’ha equivocat,
i t’ha posat arpillera en contes de vànova.
Tant se val el motiu.
No dormir.
Hi ha qui no dorm i hi ha qui dorm.
No hi donis més voltes.
IV
De qui és la culpa de que no pugui dormir?
De aquesta colla de incompetents que tinc com a companys de feina.
D’aquesta col·lecció d’ineptes que governen el país.
Ah, jo no els vaig votar , però ells hi son, per turmentar-me
en nits com aquesta...
La culpa és d’aquest temps infernal, de la pluja , de la sequera...
No puc dormir per que hi ha una conjura de l’Univers
per que no pugui tancar els ulls...
És culpa del destí, és culpa de la religió, de la catòlica i de totes les altres,
és culpa d’algú altre, és culpa d’algú que no soc jo.
O potser sí . És culpa meva.
Estava tan cegat per l’insomni que no ho veia.
És culpa meva!
No havia d’haver nascut...
V
No, no és culpa meva.
Bé, no és culpa meva, i si que ho és.
Sobre tot, és culpa d’aquell cafè que m'he pres a les set de la tarda.
A qui se li acut? A mi, és clar.
Un trist cafè ha estat la raó de que em baralli amb el mon.
I no només amb el mon.
Sobre tot em sap greu pels veïns.
Els he escridassat, tan sols per que era l’una de la matinada
i continuaven fent la tertúlia cridant com a bojos i amb la música a tota pastilla.
Mai més tornaré a prendre cafè a les set de la tarda.
Ho juro. I si ho faig
engegueu-me un tret.
Dormir. Deixar que s’estovi la realitat
com s’estovaven els rellotges,
deixar que caiguin les parpelles sota les parpelles, sobre les parpelles...
Que el sostre et caigui al damunt amb el pis de dalt
i el veí de dalt i tota la seva família
i tot l’edifici i els avions que passin en aquell moment
dalt de casa teva.
Dormir.
Has de tancar els ulls i no mes concentrar-te en el no res,
ni tan sols cal que pensis en que necessites dormir,
ni en que braços i cames et pesen com el plom,
ni tan sols en que no has de pensar en res.
Dormir.
La ciutat està en silenci, els televisors ja callen,
tu vols dormir, cal que dormis,
estàs cansat fins a l’extenuació, però tot i això...
Obres els ulls de bat a bat. Dormir. No pots dormir.
II
Quan tot va rodat, quan no hi ha problemes
entres al llit com qui entra a casa seva,
els llençols t’acullen com amants que esperen l’abraçada,
tu no més entres al llit, sense més,
t’estires i ja t’abracen els braços de Morfeu.
Quina delícia no haver de donar voltes al llit!
Quan el somni t’arriba de cop i volta, el despertar és fàcil i agradable.
La nit no és el desert atapeït de tortures
que s’ha de travessar estirat a un llit,
que és com el llit dels faquirs,
ple de punxes que et punxen sense sang.
Dormir.
Hi ha qui dorm i no dona més importància.
La felicitat és un do que no més posseeixen els inconscients.
O els que dormen.
III
Tant se val el motiu. Pot ser una mosca. O un mosquit.
O els veïns dels nassos que s’estan fins a les tantes
cridant com foques en zel...
Però als veïns ja els has cantat les quaranta.
Ja no miolen.
Ara et sembla escoltar el soroll del gota a gota d’una aixeta llunyana,
et pots aixecar per tancar-la,
però saps que és una aixeta virtual,
que no més existeix per que tu penses que raja.
Pot treure’t la son el que faràs demà o el que saps que no faràs.
O pensar que hauries de fer el que saps que no faràs.
Pot desvetllar-te el que t’obligaran a fer, o els fets que t’imposaràs tu mateix.
Et remouràs entre els llençols pensant que son, inesperadament, incòmodes.
Que no s’han rentat durant anys, o que algú s’ha equivocat,
i t’ha posat arpillera en contes de vànova.
Tant se val el motiu.
No dormir.
Hi ha qui no dorm i hi ha qui dorm.
No hi donis més voltes.
IV
De qui és la culpa de que no pugui dormir?
De aquesta colla de incompetents que tinc com a companys de feina.
D’aquesta col·lecció d’ineptes que governen el país.
Ah, jo no els vaig votar , però ells hi son, per turmentar-me
en nits com aquesta...
La culpa és d’aquest temps infernal, de la pluja , de la sequera...
No puc dormir per que hi ha una conjura de l’Univers
per que no pugui tancar els ulls...
És culpa del destí, és culpa de la religió, de la catòlica i de totes les altres,
és culpa d’algú altre, és culpa d’algú que no soc jo.
O potser sí . És culpa meva.
Estava tan cegat per l’insomni que no ho veia.
És culpa meva!
No havia d’haver nascut...
V
No, no és culpa meva.
Bé, no és culpa meva, i si que ho és.
Sobre tot, és culpa d’aquell cafè que m'he pres a les set de la tarda.
A qui se li acut? A mi, és clar.
Un trist cafè ha estat la raó de que em baralli amb el mon.
I no només amb el mon.
Sobre tot em sap greu pels veïns.
Els he escridassat, tan sols per que era l’una de la matinada
i continuaven fent la tertúlia cridant com a bojos i amb la música a tota pastilla.
Mai més tornaré a prendre cafè a les set de la tarda.
Ho juro. I si ho faig
engegueu-me un tret.
dimarts, 3 de novembre del 2009
142 FINESTRES
I
Qui va inventar les finestres? No parlo de forats a les parets.
Parlo de marcs de fusta, de vidres i de persianes.
Tota aquest tecnologia no més tenia un objectiu :
espiar, veure sense ser vist, mirar allò que no s’havia de mirar.
Les finestres son els ulls de casa teva.
Son els ulls que et permeten veure i son els ulls
que permeten que els altres et vegin.
Per això es van inventar les cortines.
Per fer veure que obríem casa nostra als ulls de la resta del mon,
mentre evitàvem que ens veiessin els veïns,
amb aquells cortinatges de doble, triple o quàdruple capa.
Tema a part son les esmentades persianes.
Sobre tot les de fusta envernissada, resistents a la pluja i a la neu.
Aquelles persianes del Pirineu...!
Que agradable despertar amb la llum del sol tamisada
per unes bones persianes de fusta...
II
Finestres al capdamunt
angelets sota teulada
i un nuvolet vermellós
te la noia que s’amaga.
Finestres al capdamunt
de la llarga torre blanca
no puc veure’t sense llum
i molt menys si tu marxes.
No t’amaguis, vine amb mi.
Es que et fan por les mirades?
Poques passes, dues o tres,
no ens acosten, ens separen.
Finestres al capdamunt
angelets que ens acompanyen.
Digue’m que veus des d’allà,
des de les teves alçades.
“Veig un vaixell de colors
que s’acosta a la muralla.
Obriré per ell els ulls
i veuran la riba franca.”
Finestres al capdamunt
El núvol vermell s’escampa
No deixis que la tristor
amagui la teva mirada.
Finestres al capdamunt
angelets sota teulada
un somriure digne i trist
que em diu adéu i s’apaga.
III
No totes les finestres son iguals.
Hi ha moltes classes. Per començar, les finestres grans,
sinceres, franques, directes.
D’una altra banda, hi ha les finestres petites,
recargolades, tímides, difícils d’obrir.
No és el mateix la finestra que dona a la plaça
que la finestra de l’ordinador ;
ni és el mateix la finestra “oberta al mon “
de la televisió que la finestra de casa d’un amic.
Les finestres poden ser molt i molt interessades.
El punt de vista és fonamental.
Ens poden ensenyar unes coses i amagar d’altres.
Podem creure que son obertes,
i mostrar-nos les coses a través d’un vidre deformant.
El més important quan obres una finestra és saber mirar.
IV
Que és una finestra? El que diferencia una finestra ,
d’un forat a la paret, és la capacitat d’obrir-se i de tancar-se.
L’ésser humà s’ha trencat les banyes per dissenyar sofisticadissims
mecanismes que ens permeten tenir aquesta dualitat
encabida als murs de casa nostra.
Obert, tancat. És el principi d’un sistema binari.
Estem parlant , per tant, d’un dilema quotidià. Un dilema que no és tal.
Obrim les finestres , o les deixem tancades?
No les podem deixar sempre obertes. Això seria la negació de la seva essència.
Per deixar-les sempre obertes, no calia tanta tecnologia.
Haguéssim foradat les parets, i llestos!
Les finestres s’han de tancar. Quan calgui.
Però no sempre. Per tenir-les sempre tancades, no calien tants mecanismes.
Deixant la paret llisa, ja hauria hagut prou!
Aquest és el dilema de les finestres.
V
No t’entestis en sortir per la finestra.
S’entra i se surt per les portes.
Les finestres et poden enganyar.
Poden dir-te que fora hi ha coses maques, la llibertat.
Per el que hi ha no t’agradaria,
t’ho puc jurar.
No vulguis sortir per la finestra.
S’entra i se surt per les portes.
Cauries , hi ha molta alçada.
No es que et vulgui dir el que has de fer.
Es que ho faig pel teu bé, i tu no t’ en adones.
No insisteixis en voler sortir per la finestra.
S’entra i se surt per les portes.
Es perillós abocar-se a l’exterior
i molt més deixar-se anar per la façana.
Qui et penses que ets , l’home-aranya?
T’he dit que no pots sortir per la finestra.
S’entra i se surt per les portes.
Mira que m’obligues a fer, pel teu bé.
Posaré un bon enreixat a aquesta finestra
i s’hauran acabat les temptacions.
Ara tanco la porta amb clau, i fins demà.
Qui va inventar les finestres? No parlo de forats a les parets.
Parlo de marcs de fusta, de vidres i de persianes.
Tota aquest tecnologia no més tenia un objectiu :
espiar, veure sense ser vist, mirar allò que no s’havia de mirar.
Les finestres son els ulls de casa teva.
Son els ulls que et permeten veure i son els ulls
que permeten que els altres et vegin.
Per això es van inventar les cortines.
Per fer veure que obríem casa nostra als ulls de la resta del mon,
mentre evitàvem que ens veiessin els veïns,
amb aquells cortinatges de doble, triple o quàdruple capa.
Tema a part son les esmentades persianes.
Sobre tot les de fusta envernissada, resistents a la pluja i a la neu.
Aquelles persianes del Pirineu...!
Que agradable despertar amb la llum del sol tamisada
per unes bones persianes de fusta...
II
Finestres al capdamunt
angelets sota teulada
i un nuvolet vermellós
te la noia que s’amaga.
Finestres al capdamunt
de la llarga torre blanca
no puc veure’t sense llum
i molt menys si tu marxes.
No t’amaguis, vine amb mi.
Es que et fan por les mirades?
Poques passes, dues o tres,
no ens acosten, ens separen.
Finestres al capdamunt
angelets que ens acompanyen.
Digue’m que veus des d’allà,
des de les teves alçades.
“Veig un vaixell de colors
que s’acosta a la muralla.
Obriré per ell els ulls
i veuran la riba franca.”
Finestres al capdamunt
El núvol vermell s’escampa
No deixis que la tristor
amagui la teva mirada.
Finestres al capdamunt
angelets sota teulada
un somriure digne i trist
que em diu adéu i s’apaga.
III
No totes les finestres son iguals.
Hi ha moltes classes. Per començar, les finestres grans,
sinceres, franques, directes.
D’una altra banda, hi ha les finestres petites,
recargolades, tímides, difícils d’obrir.
No és el mateix la finestra que dona a la plaça
que la finestra de l’ordinador ;
ni és el mateix la finestra “oberta al mon “
de la televisió que la finestra de casa d’un amic.
Les finestres poden ser molt i molt interessades.
El punt de vista és fonamental.
Ens poden ensenyar unes coses i amagar d’altres.
Podem creure que son obertes,
i mostrar-nos les coses a través d’un vidre deformant.
El més important quan obres una finestra és saber mirar.
IV
Que és una finestra? El que diferencia una finestra ,
d’un forat a la paret, és la capacitat d’obrir-se i de tancar-se.
L’ésser humà s’ha trencat les banyes per dissenyar sofisticadissims
mecanismes que ens permeten tenir aquesta dualitat
encabida als murs de casa nostra.
Obert, tancat. És el principi d’un sistema binari.
Estem parlant , per tant, d’un dilema quotidià. Un dilema que no és tal.
Obrim les finestres , o les deixem tancades?
No les podem deixar sempre obertes. Això seria la negació de la seva essència.
Per deixar-les sempre obertes, no calia tanta tecnologia.
Haguéssim foradat les parets, i llestos!
Les finestres s’han de tancar. Quan calgui.
Però no sempre. Per tenir-les sempre tancades, no calien tants mecanismes.
Deixant la paret llisa, ja hauria hagut prou!
Aquest és el dilema de les finestres.
V
No t’entestis en sortir per la finestra.
S’entra i se surt per les portes.
Les finestres et poden enganyar.
Poden dir-te que fora hi ha coses maques, la llibertat.
Per el que hi ha no t’agradaria,
t’ho puc jurar.
No vulguis sortir per la finestra.
S’entra i se surt per les portes.
Cauries , hi ha molta alçada.
No es que et vulgui dir el que has de fer.
Es que ho faig pel teu bé, i tu no t’ en adones.
No insisteixis en voler sortir per la finestra.
S’entra i se surt per les portes.
Es perillós abocar-se a l’exterior
i molt més deixar-se anar per la façana.
Qui et penses que ets , l’home-aranya?
T’he dit que no pots sortir per la finestra.
S’entra i se surt per les portes.
Mira que m’obligues a fer, pel teu bé.
Posaré un bon enreixat a aquesta finestra
i s’hauran acabat les temptacions.
Ara tanco la porta amb clau, i fins demà.
dijous, 29 d’octubre del 2009
141 VAL LA PENA AIXECAR-SE DE MATINADA
I
M’aixeco quan encara és fosc.
És de nit, però alguna cosa ha canviat a l’ambient.
Escolto.
El silenci es absolut a totes les estances.
Em costa un segon posar-me dret i empènyer la porta.
Obro el llum i el bany sembla una nau espacial.
El so de la dutxa ressona com una cataracta.
Després a la bossa, l’equipatge per sobreviure.
Una ullada a la finestra. Hi ha estels o hi ha núvols?
Ben tancada la porta, baixo les escales.
La matinada em dona un cop al clatell.
Sembla que ha refrescat. Els carrers m’acullen en silenci.
Els carrers estan deserts, però no tant.
Aquí i allà comença la activitat.
És un plaer començar el dia, quan el dia no ha començat.
No més per aquest petit plaer,
val la pena aixecar-se de matinada.
II
El cel de la ciutat no és el cel de debò. És una imitació dolenta.
La contaminació de tota mena no ens deixa veure les estrelles.
Com si fossin les llàgrimes de cocodril del que ha perdut el sol.
Però el més semblant que hi ha a l cel estelat a dins de la ciutat,
és aixecar-se de matinada, i que no funcionin els fanals d’un carrer.
Llavors , com la flama que surt de la boca d’un faquir,
el cel s’il·lumina, i de cop i volta podem veure
l’ Ossa Major, l’Ossa menor, Andròmeda, Cassiopea, Geminis
i tota la pesca.
Després, quan passem al carrer amb els fanals en marxa,
l’ il·lusió desapareix, com li passa als mags dolents.
Però per un moment, hem estat testimonis d’un miracle.
No més per aquest petit plaer,
val la pena aixecar-se de matinada.
III
Les olors del matí son úniques.
Sí, ja ho se , de matinada també s’aixequen els gossos
i els propietaris de gossos,
i surten a passejar amb el noble objectiu d’empastifar les voreres,
si, ja ho se. Però siguem optimistes.
Fixem-nos, sobre tot, en les olors, per exemple dels forns.
Sobre tot en les olors pels voltants de les portes de darrera dels forns i pastisseries.
L’olor del croissant acabat de fer, de la ensaïmada, del brioix,
de les ulleres, de les ulleres de xocolata, del pa,
de les magdalenes, sobre tot de les magdalenes grosses ,
amb les puntes grosses i torrades. L’olor dels panets de Viena,
l’olor dels bastonets de pa, l’olor del cabell d’àngel...
Quan passo davant de la porta d’un forn quan encara és fosc
és com si les olors em duguessin molt lluny.
No més per aquest petit plaer,
val la pena aixecar-se de matinada.
IV
La gent que et trobes caminant pels carrers quan t’aixeques de matinada
també és especial. Sí, ja ho sé, de matinada hi ha borratxos,
hi ha les meuques enrederides, i hi ha els que et volen prendre el que no tens ,
si , ja ho se...
Malgrat tot , hi ha els éssers que, vagin més o menys contents,
acudeixen al sagrat deure de la feina,
o s’afanyen a arribar a la cita amb el metge
o amb l’advocat, o amb la gimnàstica matutina.
Tenen alguna cosa especial a la mirada.
Una determinació, una tranquil·litat de esperit,
una sensació d’haver fet el que calia fer, el que s’esperava d’ells,
el que ells esperaven de si mateixos...
De tant en tant, una d’aquestes mirades s’encreua amb la meva,
i sento que és això mateix el que l’altre ha vist en la meva.
Que ens hem entès.
No més per aquest petit plaer,
val la pena aixecar-se de matinada
V
Aixecar-se de matinada és veure néixer el dia. És el recomençar perpetu.
És una declaració d’amor a la vida. És pensar que tot pot ser millor.
És estar segur de que tot serà millor.
La claror que s’escampa cada vegada més, així ho indica.
Creure’t que tot serà millor, et dona més forces
i és això el que et farà millorar.
El cel clareja, el sol també s’aixeca.
Els estels apaivaguen el seu fulgor.
Finalment arribo al meu destí. És una llàstima que,
després d’aquest principi de jornada
ara hagi de treballar.
Però això és el de menys.
Demà començarà un altre dia, i tornaré a aixecar-me de bon matí.
Tan sols pensant-ho, ja em reanimo.
No més per aquest petit plaer,
val la pena aixecar-se de matinada
M’aixeco quan encara és fosc.
És de nit, però alguna cosa ha canviat a l’ambient.
Escolto.
El silenci es absolut a totes les estances.
Em costa un segon posar-me dret i empènyer la porta.
Obro el llum i el bany sembla una nau espacial.
El so de la dutxa ressona com una cataracta.
Després a la bossa, l’equipatge per sobreviure.
Una ullada a la finestra. Hi ha estels o hi ha núvols?
Ben tancada la porta, baixo les escales.
La matinada em dona un cop al clatell.
Sembla que ha refrescat. Els carrers m’acullen en silenci.
Els carrers estan deserts, però no tant.
Aquí i allà comença la activitat.
És un plaer començar el dia, quan el dia no ha començat.
No més per aquest petit plaer,
val la pena aixecar-se de matinada.
II
El cel de la ciutat no és el cel de debò. És una imitació dolenta.
La contaminació de tota mena no ens deixa veure les estrelles.
Com si fossin les llàgrimes de cocodril del que ha perdut el sol.
Però el més semblant que hi ha a l cel estelat a dins de la ciutat,
és aixecar-se de matinada, i que no funcionin els fanals d’un carrer.
Llavors , com la flama que surt de la boca d’un faquir,
el cel s’il·lumina, i de cop i volta podem veure
l’ Ossa Major, l’Ossa menor, Andròmeda, Cassiopea, Geminis
i tota la pesca.
Després, quan passem al carrer amb els fanals en marxa,
l’ il·lusió desapareix, com li passa als mags dolents.
Però per un moment, hem estat testimonis d’un miracle.
No més per aquest petit plaer,
val la pena aixecar-se de matinada.
III
Les olors del matí son úniques.
Sí, ja ho se , de matinada també s’aixequen els gossos
i els propietaris de gossos,
i surten a passejar amb el noble objectiu d’empastifar les voreres,
si, ja ho se. Però siguem optimistes.
Fixem-nos, sobre tot, en les olors, per exemple dels forns.
Sobre tot en les olors pels voltants de les portes de darrera dels forns i pastisseries.
L’olor del croissant acabat de fer, de la ensaïmada, del brioix,
de les ulleres, de les ulleres de xocolata, del pa,
de les magdalenes, sobre tot de les magdalenes grosses ,
amb les puntes grosses i torrades. L’olor dels panets de Viena,
l’olor dels bastonets de pa, l’olor del cabell d’àngel...
Quan passo davant de la porta d’un forn quan encara és fosc
és com si les olors em duguessin molt lluny.
No més per aquest petit plaer,
val la pena aixecar-se de matinada.
IV
La gent que et trobes caminant pels carrers quan t’aixeques de matinada
també és especial. Sí, ja ho sé, de matinada hi ha borratxos,
hi ha les meuques enrederides, i hi ha els que et volen prendre el que no tens ,
si , ja ho se...
Malgrat tot , hi ha els éssers que, vagin més o menys contents,
acudeixen al sagrat deure de la feina,
o s’afanyen a arribar a la cita amb el metge
o amb l’advocat, o amb la gimnàstica matutina.
Tenen alguna cosa especial a la mirada.
Una determinació, una tranquil·litat de esperit,
una sensació d’haver fet el que calia fer, el que s’esperava d’ells,
el que ells esperaven de si mateixos...
De tant en tant, una d’aquestes mirades s’encreua amb la meva,
i sento que és això mateix el que l’altre ha vist en la meva.
Que ens hem entès.
No més per aquest petit plaer,
val la pena aixecar-se de matinada
V
Aixecar-se de matinada és veure néixer el dia. És el recomençar perpetu.
És una declaració d’amor a la vida. És pensar que tot pot ser millor.
És estar segur de que tot serà millor.
La claror que s’escampa cada vegada més, així ho indica.
Creure’t que tot serà millor, et dona més forces
i és això el que et farà millorar.
El cel clareja, el sol també s’aixeca.
Els estels apaivaguen el seu fulgor.
Finalment arribo al meu destí. És una llàstima que,
després d’aquest principi de jornada
ara hagi de treballar.
Però això és el de menys.
Demà començarà un altre dia, i tornaré a aixecar-me de bon matí.
Tan sols pensant-ho, ja em reanimo.
No més per aquest petit plaer,
val la pena aixecar-se de matinada
divendres, 23 d’octubre del 2009
140 CAMINS
I
Quan a la matinada un record et sacseja de cop i volta,
tot d’una sembla que algú t’ha colpejat el pit.
No, ets tu mateix , el teu pensament
qui t’ha colpejat.
I et regires, o , directament, saltes de llit .
Respires i escoltes el silenci.
Es quan penses que hi ha camins i hi ha cruïlles
que no haurien de ser-hi. Hi son, però,
per a la teva desgràcia .
Decidir, és , tanmateix, part de la vida, i part del camí.
Sense cruïlles no tindríem la sensació de disposar del nostre destí.
Un camí sempre recte és un camí escrit
per algú altre que no ets tu mateix.
II
T’alliberes de la memòria i tot el teu cos tremola.
Es la tremolor la que et treu del damunt el record.
És, però , no més, un instant de debilitat
que descarrega la tensió.
Et passen pel cap moments concrets. Penses
que, de tota manera, val la pena continuar.
Que un minut es prou temps per que hi càpiguen
unes quantes vides .
Un minut. “La vida es eterna en cinco minutos”
Quants camins hi poden cabre en cinc minuts?
Molts camins i moltes cruïlles, més corbes i també pujades.
El calfred t’ha desvetllat. Ara serà més fàcil
concentrar-se en les coses bones.
III
Compartir és el més difícil de tot.
Com es comparteixen les coses que no es poden explicar?
Si un se sent envoltat d’una campana de vidre,
no més es poden donar cops a les parets,
potser es tracta d’això : punt , ratlla , punt , punt...
Si, deu ser això, les paraules son successions de punts i ratlles,
tu i jo ens comuniquem amb cops de Morse, S.O.S ,
save our souls... Qui salvarà les nostres ànimes?
La campana de vidre tremola amb els cops que hi dono.
Sents les paraules? Jo no més sento tronar.
El que fa més por , es que em caigui a sobra una calamarsada.
IV
El primer que hem de fer és dir les coses pel seu nom.
Quants problemes no ha tingut l’Humanitat per culpa dels eufemismes?
S’ha de ser amable, s’ha de tenir cura amb les formes, sí.
Però tot i sent considerat , s’ha de dir pa al pa, i vi al vi.
O s’ha de dir virtual al que és virtual i real al que és de debò.
Si algú t’ofèn, ho has de dir, mentre puguis.
Si algú no és lleial , s’ha de dir, mentre es pugui.
Ja sabem que no hem de confondre la sinceritat amb la temeritat.
Els eufemismes son els nostres enemics.
Ara bé:
Sobre tot, fes servir sempre eufemismes
quan el teu interlocutor
tingui un canó apuntant-te al cap.
V
Els camins de la nit semblen infinits.
Potser es la foscor el que els multiplica.
T’hi enfrontes i no saps cap on tirar.
La primera decisió desprès de l’ensurt és la més difícil.
El calfred ja ha passat, però vindran d’altres.
No hi pensis.
Agafa ben fort el volant. A les deu i quart.
Mira tranquil·lament cap endavant.
Frueix, “freuen auf” de cada moment.
El que no pots fer es quedar-te a la vorera, plorant i tremolant.
Els camins et portaran per llocs bons i per llocs dolents.
Evita els dolents, busca els bons i pensa que cada error et portarà a un encert.
I no pensis que hi ha mes enllà dels camins.
Tu i els camins, sou la mateixa cosa.
Quan a la matinada un record et sacseja de cop i volta,
tot d’una sembla que algú t’ha colpejat el pit.
No, ets tu mateix , el teu pensament
qui t’ha colpejat.
I et regires, o , directament, saltes de llit .
Respires i escoltes el silenci.
Es quan penses que hi ha camins i hi ha cruïlles
que no haurien de ser-hi. Hi son, però,
per a la teva desgràcia .
Decidir, és , tanmateix, part de la vida, i part del camí.
Sense cruïlles no tindríem la sensació de disposar del nostre destí.
Un camí sempre recte és un camí escrit
per algú altre que no ets tu mateix.
II
T’alliberes de la memòria i tot el teu cos tremola.
Es la tremolor la que et treu del damunt el record.
És, però , no més, un instant de debilitat
que descarrega la tensió.
Et passen pel cap moments concrets. Penses
que, de tota manera, val la pena continuar.
Que un minut es prou temps per que hi càpiguen
unes quantes vides .
Un minut. “La vida es eterna en cinco minutos”
Quants camins hi poden cabre en cinc minuts?
Molts camins i moltes cruïlles, més corbes i també pujades.
El calfred t’ha desvetllat. Ara serà més fàcil
concentrar-se en les coses bones.
III
Compartir és el més difícil de tot.
Com es comparteixen les coses que no es poden explicar?
Si un se sent envoltat d’una campana de vidre,
no més es poden donar cops a les parets,
potser es tracta d’això : punt , ratlla , punt , punt...
Si, deu ser això, les paraules son successions de punts i ratlles,
tu i jo ens comuniquem amb cops de Morse, S.O.S ,
save our souls... Qui salvarà les nostres ànimes?
La campana de vidre tremola amb els cops que hi dono.
Sents les paraules? Jo no més sento tronar.
El que fa més por , es que em caigui a sobra una calamarsada.
IV
El primer que hem de fer és dir les coses pel seu nom.
Quants problemes no ha tingut l’Humanitat per culpa dels eufemismes?
S’ha de ser amable, s’ha de tenir cura amb les formes, sí.
Però tot i sent considerat , s’ha de dir pa al pa, i vi al vi.
O s’ha de dir virtual al que és virtual i real al que és de debò.
Si algú t’ofèn, ho has de dir, mentre puguis.
Si algú no és lleial , s’ha de dir, mentre es pugui.
Ja sabem que no hem de confondre la sinceritat amb la temeritat.
Els eufemismes son els nostres enemics.
Ara bé:
Sobre tot, fes servir sempre eufemismes
quan el teu interlocutor
tingui un canó apuntant-te al cap.
V
Els camins de la nit semblen infinits.
Potser es la foscor el que els multiplica.
T’hi enfrontes i no saps cap on tirar.
La primera decisió desprès de l’ensurt és la més difícil.
El calfred ja ha passat, però vindran d’altres.
No hi pensis.
Agafa ben fort el volant. A les deu i quart.
Mira tranquil·lament cap endavant.
Frueix, “freuen auf” de cada moment.
El que no pots fer es quedar-te a la vorera, plorant i tremolant.
Els camins et portaran per llocs bons i per llocs dolents.
Evita els dolents, busca els bons i pensa que cada error et portarà a un encert.
I no pensis que hi ha mes enllà dels camins.
Tu i els camins, sou la mateixa cosa.
divendres, 16 d’octubre del 2009
139.
GRÀCIES PER LES PARAULES
Quan aprenem a parlar ens fan un regal cada dia.
Cada dia les paraules ens acaronen l’oïda.
Acostumem a l’oïda a distingir les paraules
que son el regal daurat que ens obsequia la vida
Una paraula ens desperta, d’altres ens alimenten,
hi han que ens encenen per dintre, hi han que ens apaguen per fora.
Hi han que ens repassen els comptes, unes altres no més miren.
Més paraules van passant, mentre va passant la vida.
Gràcies per les paraules. Sense elles no podríem
ni posar-li noms als vents que dirigeixen les naus,
ni donar-li veu als cants que ens alegren les vetllades,
ni saber qui ets tu i qui jo, on començo i on acabes.
PER LES BRANQUES
Caminant pels carrers d’aquesta ciutat atapeïda
hi ha moments en que et trauries les sabates
t’afluixaries el coll de la camisa
i arremangant-te buscaries un arbre
per enfilar-te ben amunt entre les branques.
Per què si no, hi son tots aquests arbres,
que ens criden des de les seves jardineres?
No ens venen a recordar el que abans érem,
micos, orangutans, ximpanzés, mones,
fent cabrioles entre les branques?.
Molt convenient per la salut pública
seria que tothom, al menys un cop al dia
s’enfilés a un arbre dels que te a prop de casa
i es gronxés , sense pensar en res,
deixant-se anar entre les branques.
SI QUEDEM
Si quedem , tal dia i ta l hora
a tal bar o tal altre
el mínim que podries fer
es dignar-te
a aparèixer
o a dir alguna cosa
i si no has de venir
per que nassos quedes
per que em dius que vindràs?
Tu sempre tens
un motiu o un altre
per deixar-me sol
i jo, com un ximple,
t’espero i t’espero
i tu, mentrestant
que si em trenco una ungla
que si he ensopegat
que si he perdut el tren
que si he perdut la clau
que si he perdut la memòria
que si s’ha escapat el gat
que si s’ha escapat el gas
sempre hi ha excuses
i jo palplantat
davant de la terrassa
o davant del cinema
o davant de la gent
ja no se que fer.
Potser el que no he de fer
es quedar amb tu.
QUÉ CAL FER?
No sabem si posar-nos els guants de boxa
per dir-li al mon que paga la pena lluitar.
No sabem si escriure poemes.
Poemes i guants de boxa
mai no poden rimar.
No sabem si parar o continuar caminant
si parem potser podrem pensar.
Però si t’ho penses massa
pot venir algú i passar-te
la ma per la cara.
Es que algú ens ha demanat auxili?
Per què hem de continuar pensant?
Si la televisió ja pensa per tots nosaltres
qui som nosaltres per dir
que s’ha de pensar?
Escriurem la nostra dimissió amb lletra d’impremta
per que el mon sàpiga que hem decidit fer via.
Si saps d’alguna causa perduda
no dubtis, truca’ns, el número ja el saps .
I si no , ens trobaràs a la guia.
UN BON DIA
Com deia la cançó, un bon dia, o potser una nit
vaig agafar els “trastos” i vaig comparèixer
al quart pis del carrer V.J. numero 42, porta tercera.
Una senyora amb cara de son va obrir la porta
i va dir “Qui mana?” Jo em vaig presentar
“Un servidor de vostè”. La senyora em va fer passar.
“El cas es que la seva cara em sona”. Ara fa catorze anys
que visc al carrer V.J. numero 42 porta tercera
Allà em tracten bé. Jo procuro no fer nosa
ni gaire soroll. Soc ben poca cosa, jo.
Es una família ben modesta. Jo m’emporto l’entrepà
i me’l menjo a poc a poc, mentre ells
veuen la televisió a la sala d’estar.
Sempre ho deixo tot net i polit,
i procuro fer poc “gasto” d’aigua de gas i de llum
Sempre dormo en un racó
i soc el primer que s’aixeca.
Mai no m’han cridat l’atenció.
Jo crec que els hi caic bé.
Crec que m’hi quedaré.
Quan aprenem a parlar ens fan un regal cada dia.
Cada dia les paraules ens acaronen l’oïda.
Acostumem a l’oïda a distingir les paraules
que son el regal daurat que ens obsequia la vida
Una paraula ens desperta, d’altres ens alimenten,
hi han que ens encenen per dintre, hi han que ens apaguen per fora.
Hi han que ens repassen els comptes, unes altres no més miren.
Més paraules van passant, mentre va passant la vida.
Gràcies per les paraules. Sense elles no podríem
ni posar-li noms als vents que dirigeixen les naus,
ni donar-li veu als cants que ens alegren les vetllades,
ni saber qui ets tu i qui jo, on començo i on acabes.
PER LES BRANQUES
Caminant pels carrers d’aquesta ciutat atapeïda
hi ha moments en que et trauries les sabates
t’afluixaries el coll de la camisa
i arremangant-te buscaries un arbre
per enfilar-te ben amunt entre les branques.
Per què si no, hi son tots aquests arbres,
que ens criden des de les seves jardineres?
No ens venen a recordar el que abans érem,
micos, orangutans, ximpanzés, mones,
fent cabrioles entre les branques?.
Molt convenient per la salut pública
seria que tothom, al menys un cop al dia
s’enfilés a un arbre dels que te a prop de casa
i es gronxés , sense pensar en res,
deixant-se anar entre les branques.
SI QUEDEM
Si quedem , tal dia i ta l hora
a tal bar o tal altre
el mínim que podries fer
es dignar-te
a aparèixer
o a dir alguna cosa
i si no has de venir
per que nassos quedes
per que em dius que vindràs?
Tu sempre tens
un motiu o un altre
per deixar-me sol
i jo, com un ximple,
t’espero i t’espero
i tu, mentrestant
que si em trenco una ungla
que si he ensopegat
que si he perdut el tren
que si he perdut la clau
que si he perdut la memòria
que si s’ha escapat el gat
que si s’ha escapat el gas
sempre hi ha excuses
i jo palplantat
davant de la terrassa
o davant del cinema
o davant de la gent
ja no se que fer.
Potser el que no he de fer
es quedar amb tu.
QUÉ CAL FER?
No sabem si posar-nos els guants de boxa
per dir-li al mon que paga la pena lluitar.
No sabem si escriure poemes.
Poemes i guants de boxa
mai no poden rimar.
No sabem si parar o continuar caminant
si parem potser podrem pensar.
Però si t’ho penses massa
pot venir algú i passar-te
la ma per la cara.
Es que algú ens ha demanat auxili?
Per què hem de continuar pensant?
Si la televisió ja pensa per tots nosaltres
qui som nosaltres per dir
que s’ha de pensar?
Escriurem la nostra dimissió amb lletra d’impremta
per que el mon sàpiga que hem decidit fer via.
Si saps d’alguna causa perduda
no dubtis, truca’ns, el número ja el saps .
I si no , ens trobaràs a la guia.
UN BON DIA
Com deia la cançó, un bon dia, o potser una nit
vaig agafar els “trastos” i vaig comparèixer
al quart pis del carrer V.J. numero 42, porta tercera.
Una senyora amb cara de son va obrir la porta
i va dir “Qui mana?” Jo em vaig presentar
“Un servidor de vostè”. La senyora em va fer passar.
“El cas es que la seva cara em sona”. Ara fa catorze anys
que visc al carrer V.J. numero 42 porta tercera
Allà em tracten bé. Jo procuro no fer nosa
ni gaire soroll. Soc ben poca cosa, jo.
Es una família ben modesta. Jo m’emporto l’entrepà
i me’l menjo a poc a poc, mentre ells
veuen la televisió a la sala d’estar.
Sempre ho deixo tot net i polit,
i procuro fer poc “gasto” d’aigua de gas i de llum
Sempre dormo en un racó
i soc el primer que s’aixeca.
Mai no m’han cridat l’atenció.
Jo crec que els hi caic bé.
Crec que m’hi quedaré.
diumenge, 27 de setembre del 2009
138.VINDRAN DESPRÉS DELS VAIXELLS
I
Vindran desprès dels vaixells a picar les portes de les cases.
S’eternitzaran demanant adreces, et barraran el pas.
No els donis ni una mica de la teva amabilitat.
No esta clar que siguin amics, amics només son els de casa.
Baixaran per les escales que recorren les nostres muntanyes.
S’escolaran pels racons i foragitaran els nostres ramats.
Estendran mantes, vànoves i cobrellits pels parcs i jardins.
No saben de costums, no saben que és bo i que no , el que és raonable.
Son estranys, venen d’arreu, venen d’un desert innombrable.
Venen de terres llunyanes on matar al germà es normal.
Venen d’un lloc sense llei. Venen de Mart.
II
Vindran després dels vaixells. Vindran, amb les cares blanques
a demanar-nos ajut i a exigir que els hi donem menjar i beguda.
Voldran, segurament, també un pis. I voldran feina segura.
Reclamaran els seus drets , i ens robaran fins el aire.
No veieu que això és molt greu? Ens mataran a les fosques
quan siguem dormint al llit, ens clavaran ganivets
i ens ofegaran amb els nostres propis coixins, no ho veieu?
Son el dimoni! Vindran amb les cares negres, i faran el que voldran.
Calaran foc a les cases, amb les cares vermellenques
i dansaran unes danses , les més horribles de tots les danses
que es fan i es desfan, i cremaran les senyeres,
amb els seus lletjos rostres blaus. Vindran després dels vaixells.
III
Vindran després dels vaixells, amb un llençol pel damunt.
No coneixen que és la roba, ni la moda, ni vestir-se com una persona normal.
Criden en lloc de parlar, no tenen idioma propi, no articulen
paraules ni pensaments, es mouen per pur instint.
Son perillosos, ho juro. No s’estan de punyetes.
Si algú els molesta, l’aparten. Si algú els incomoda, el colpeixen.
Ni se t’acudeixi a tu, que penses que son tant bons, estendre les teves mans
per que te les arrencaran, com si fossis un ninot.
No t’enganyis, tu també ho saps, amb aquests éssers peluts
no valen ni armes ni escuts, se’ls ha de anorrear sense miraments.
Estem preparats. Ja venen. Vindran després dels vaixells.
IV
Vindran després dels vaixells, amb les seves cares fosques
baixaran per les muntanyes i pujaran a les esglésies.
Violaran a les novícies i degollaran als frares.
Arrencaran les campanes i enderrocaran els campanars.
Pujaran a Montserrat, i la mateixa Moreneta no es lliurarà d’aquests bàrbars.
Segur que no hi ha racó on no arribin per destrossar,
per fer malbé tot el que trobin. Buscaran els nostres pous, les nostres fonts,
els nostres llacs, i enverinaran les aigües per escampar la mort.
Ho pots veure als seus ulls. Duen la mort a la cara, a les seves grogues cares.
No son com tu ni com jo, son d’una altre naturalesa. D’una natura especial.
D’una natura animal. Son el diable en persona. Vindran després dels vaixells.
V
Vindran després dels vaixells, voldran donar-te la ma, intentaran parlar.
Però, ja t’ho he dit, no podran. No poden. No en saben, de parlar.
Però, sobre tot, no els escoltis. Pretenen, a sobre, saber més que tu i mes que jo.
No entenen que, quan ells van, nosaltres ja hi tornem.
Que nosaltres, fa molts anys, vam venir a conquerir un mon que ara ja és nostre.
I ara no ens el prendran. Ni de conya! Que no s’ho pensin! Ara tu ja ho saps.
Ara tu saps com son. Terribles, cruels, sanguinaris. Son molt diferents,
i això és el més important, que son diferents, que et volen robar el que és teu.
No els deixaràs pas que ho facin! Empunya ben fort el fusell!
Apunta alt! Sempre al cap! No els donis cap opció! Qui s’han pensat que som?
No deixis ni un de viu. Pensa que no trigaran
divendres, 25 de setembre del 2009
137. LA TORNADA
I
Vaig tornar a casa i vaig veure
que no havies tornat
encara.
(Deixaré la clau al pany...)
Després de regirar el calaix
d’aquesta memòria
encara.
(Aquella clau sense clauer...)
Tornar i tornar no està de més
i jo torno i torno
encara.
(El clauer que tant t’agrada!...)
Encara que no tornis més
no deixaré de buscar-te
encara.
(La porta, que no estigui tancada)
Si em veu per un forat, ara
resultarà patètic
encara.
(Més val que la tanqui...)
II
Hom es una paraula que diuen els poetes.
Hom diria encara sona més a poema.
Hom diria que l’home no s’ho empassa ningú.
Hom diria que un home que espera no porta en lloc.
Hom diria que un home que espera una tornada
espera per esperar encara sona més a paraules buides.
Es podria dir que jo espero per esperar.
Aquesta és la tornada.
Aquesta és la tornada.
Aquesta és la tornada.
Hom diria que no tornaràs, que jo soc un imbècil, bavejant.
Hom diria que podria ser realista.
Hom diria que hom tindria raó.
Hom. On ets, hom?
III
Prepararé una festa amb les millors gales.
No coneixeràs aquestes parets corcades!
Guarniré la casa amb aquelles garlandes
que fa anys van sobrar a un Carnestoltes.
Calla! Que no va ser per Carnestoltes!
Que va ser quan aquella sorpresa que volíem dar-te!
Que no va ser sorpresa, ni te la donàrem.
Per que tu sabies que la preparàvem.
Tu sempre ho saps tot, sempre te m’avances.
No se’t pot casar, sempre en moviment
I jo sempre aquí, esperant la tornada
aquesta és la tornada
jo aquí, esperant,
i tu fora de la gàbia.
IV
Arriba el dia, ho se.
Arriba l’hora, n’estic segur.
La meva oïda s’ha aguditzat, per la pràctica
d’escoltar cada soroll que es genera a l’escala.
I el meu pensament escruta les ones hertzianes
com la antena de televisió
que li vaig comprar al “xino”
de la cantonada.
Arriba l’hora, ho se.
Arriba el minut en que, com un àngel
Entraràs per la porta i diràs:
He trigat massa, potser?
Els teus cabells daurats
- o negres, depèn –
suraran a l’aire de la tarda
- o de la matinada -
mentre un gran resplendor
t’il·luminarà l’esquena.
I t’agafaré a coll .
I tot serà ja per sempre.
I no hi haurà més tornada.
V
Ja ets aquí ! He sentit com arribava
un cotxe al carrer. Segur que és un taxi.
Ja ho sabia, que la tornada
estava molt a prop.
No he preparat la casa.
Tenia massa feina.
Les parets es veuen com sempre.
El terra es veu com sempre.
No he netejat la casa.
No he rentat els plats.
No he passat l’escombra.
No he refet el llit.
Jo em veig com sempre.
Sense afaitar. Sense dutxar.
No ho he fet des que vas marxar.
Tenia massa feina esperant la tornada.
Però s’ acabat l’espera.
Ja sento les teves passes a l’escala.
Ha valgut la pena esperar
dimarts, 22 de setembre del 2009
136.- Terra sense flors.
TERRA SENSE FLORS
I
Aquest és el problema, que no tenim solució.
Ens movem sense pensar-hi, movent d’esma les ales.
No ens pesen anys ni quilos, ens pesen les paraules
no dites, més que les que diríem que mai no havíem dit,
per que no tenim solució, per que no tenim paraules,
per que el problema és aquest, que ja no ens queden més paraules,
que les paraules s’escapen com l’ alè fumant de l’hivern,
per que les ales ens pesen més que els quilos ens pesen,
per que no diries mai el que jo no diria,
per que busquem flors en una terra erma,
si no hi ha flors , no busquem mai més un perquè.
II
Caminant pel costat de mar del vell camí de Ronda
les pedres em parlen dels sabatots que hi passen.
Es una herba bruta la que hi creix pels voltants,
no hi ha ni un arbre oferint-te una trista ombra
Les roques s’estavellen contra les onades
i les onades pensen que son elles las que duen
la iniciativa
com som nosaltres qui pensem que xoquem,
una i un altre vegada contra la riba
i l’únic que fem es moure els braços i les cames,
intentant no ofegar-nos,
mentre el penya-segat ens colpeja
una i una altre i un altre vegada.
III
En terra de terres sense flors no hi ha ni fonts ni res que s’hi assembli.
En terra sense flors no hi ha terra ni res que s’hi assembli.
Que més no voldria un prat que plogués de tant en tant!
Damunt de la terra sense flors no plora el cel, ni neva
ni tant sols hi ha lloc per una calamarsada amarga
d’ aquelles de pedres com ous
que t’abonyeguen la closca.
I el cel no escup ni un gargall , per que és un cel que és a sobre
d’una terra sense flors, una terra que no és terra,
una terra de terres sense flors,
on no viu més que aquesta gespa enfangada
que suporta els sabatots
com pot.
IV
No hi ha una terra sense flors que duri cent anys
o com a mínim
no hi ha home ni dona que duri cent anys
en una terra sense flors.
El camí d’herba enfangada algun dia ha d’acabar,
a algun lloc de la costa ha d’haver un port ,
petit o gran,
on hi hagi una taverna on hi hagin mariners
que sàpiguen indicar-me per on he de seguir,
però que no s’enrotllin gaire
que no em convidin a beure,
que no m’obrin casa seva.
Jo no més vull allunyar-me
d’aquesta terra sense flors
d’aquest camí enfangat.
Vull treure’m els sabatots
I descansar a un bon llit,
estirat , a la tarda,
amb la finestra oberta,
veient un cel ben gran
i amb un jardí plè de flors.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)